Hi ha missatgers més importants que el missatge, àdhuc n’hi ha que el missatge són ells, mentre que el que porten és molt suat, i si interessa, commou o engalipa és per raó de l’autoritat atribuïda al missatger. És el cas de TV3, que aconsegueix, dia rere dia, fer passar les banalitats del que queda del procés per notícies de portada.

És el cas també del setmanari alemany Der Spiegel (“El mirall”) que com a missatger tot el que toca és notícia, i a sobre juga el Mundial, no una lliga regional.

Der Spiegel —el més acreditat mitjà d’Alemanya, una tirada de més d’un milió d’exemplars, reconegut arreu, revista de capçalera dels polítics i els empresaris que decideixen, enceta temes nous que esdevindran un debat públic, un estil propi, lingüísticament acurat i alhora desinhibit, a voltes d’un provocador que frega el populisme tot conreant, tanmateix, un cert rigor acadèmic— s’ha guanyat una reputació “d’arma d’assalt de la democràcia” i, si el qualificatiu no fos tan gastat, hom diria que fins i tot és “progre”. Per tot plegat, no deixa gairebé ningú indiferent.

Doncs bé, el número del passat 30 de desembre impacta i continua desvetllant un interès inusitat. A la portada exhibeix el fotomuntatge d’un Karl Marx rejovenit, posat desafiant, esguard inquisitiu, barba patriarcal, mostatxo fosc, enrinxolat, en mànigues de camisa de color verd, una xapa amb la llegenda “There ist no Planet B”, els avantbraços tatuats amb una simbologia feminista i “ecolo”, l’esquerre amb les lletres “Das Kapital”, l’obra del segle XIX més influent del segle XX.

El títol del reportatge: “Tenia raó Marx?” i el subtítol “Per què el capitalisme ja no funciona i com es deixa renovar”. La clau per copsar el sentit del reportatge rau, precisament, al paràgraf final del subtítol: “und wie er sich erneuern lässt”. La traducció de l’alemany admet matisacions, per exemple, “i com es pot (o podria) renovar”, però crec que la intenció subjacent del reportatge queda reflectida millor amb una traducció literal “i com (el capitalisme) es deixa renovar”.

La major part del reportatge és una crítica despietada del capitalisme (actual): assassí del clima, de la natura, de la vida; preocupat només pel consum, els beneficis, el creixement; sols el 10% de la població participa del benestar econòmic que se li atribueix; el mercat no és la solució, al contrari; la indústria financera carbura com més va més gràcies a nous excessos; el vell ordre econòmic és caduc, destructiu; el “turbocapitalisme” no és la resposta correcta; Marx ja va pronosticar fa 150 anys els perills del capitalisme per al planeta, ¡Prou creixement!; la riquesa que tenim ha de ser repartida millor sense cap excusa més…

PUBLICITAT

L’historiador britànic de l’economia Adam Tooze, una autoritat mundial, en fa una síntesi pessimista: “Benvinguts al món de la policrisi”. “Un problema colossal en porta un altre d’igual i tots s’encadenen: crisi energètica, col·lapse climàtic, guerres comercials i, finalment, l’amenaça de Guerra Mundial”.

Res de nou, tot s’ha dit mantes vegades. La novetat és el missatger amb el missatge: ara toca renovar el capitalisme… des del capitalisme, i el destinatari sobreentès ha estat el Fòrum de Davos 2023, inquiets enguany els participants per la pobresa global que ajuden a crear per damunt de la riquesa que creen per al 10%.

I Der Spiegel continua l’inventari de la repesca de Marx.

Les solucions que apareixen al reportatge són les que avala el missatger: un “sanfteren Kapitalismus”, un capitalisme “suau”, plàcid: menys mercat, més fiscalitat, menys creixement; ço és, una mica menys de tot, però tot, amb mercat i amb creixement doncs. Qui determinarà quant de cada cosa? Ningú no en parla, in dubio, pro capitalisme. Al llarg del treball, remarcable en diversos aspectes, mai no es qüestiona el capitalisme, només els seus excessos, la seva brutalitat.

El Marx de la portada és un personatge “tartarinesc”, simpàtic, repescat, que agrada als empresaris. Alguns es posarien al capdavant de la renovació com ara Ray Dalio, fundador del més gran Fons de cobertura del món, multimilionari amb més de 22.000 milions d’euros, que   considera que “el capitalisme ja no funciona per a la majoria de la gent”, i que “hauria de ser renovat en profunditat i amb urgència, si no desapareixerà, merescudament”.

Per a Der Spiegel diu molt sobre la situació del món el fet que coneguts supercapitalistes de sobte es manifesten com a fans de Karl Marx.

També agrada als mileuristes, que, frustrats, resignats, indignats, veuen la possibilitat d’una nova vida en les idees socialistes. Als Estats Units el 49% dels joves de 18 a 29 anys tenen una (sorprenent) opinió positiva del socialisme. La congressista nord-americana Alexandria Ocasio-Cortez, 32 anys, que té més de vint milions de seguidors a les xarxes socials i que s’identifica amb el “socialisme democràtic” exigeix un 70% d’impost sobre la renda per a les grans fortunes.

Agrada (molt) a les dones, que fan agosarades aportacions.

La mediàtica i influent economista italo-nord-americana Mariana Mazzucato es desdiu de sostingudes posicions anteriors: “el mercat tot sol no té cap possibilitat en la lluita contra els desafiaments del segle XXI, sobretot pel que fa al canvi climàtic”, “l’Estat ha d’intervenir, ha d’assenyalar la direcció, ha d’establir objectius ambiciosos”. L’activista del clima Carla Reemtsma, descendent d’una acabalada família de tabaquers alemanys ( les populars cigarretes Ernte 23, 8,20 € el paquet): “cap confiança més amb el creixement”, “com a societat ens hem de tornar a preocupar per les coses col·lectives”.

La filosofa i feminista alemanya Eva von Redecker: “les dones porten criatures al món, produeixen vida, els homes produeixen coses, mercaderies” i la resposta a la crisi “un socialisme per al segle XXI, basat en Marx, però repensat”. La directora de la London School of Economics, el reputat centre del liberalisme “progre”, Minouche Shafik, membre de la Cambra dels Lords: “l’Estat ha d’invertir massivament en educació, en infraestructures, en tot allò que calgui per a la igualtat d’oportunitats”, “la bona convivència social necessita noves regles”.

Tot molt Der Spiegel, ben lligat i orientat. La denúncia del capitalisme és tan dura provenint d’aquest missatger que hom podia esperar quelcom més que una “renovació”, que es defensés una reforma a fons davant els estralls del capitalisme o que es digués que aquesta solució seria tan traumàtica i d’un cost humà tan elevat que millor deixar-ho córrer i aguantar-nos amb el que hi ha, tot intentant llimar les arestes del capitalisme. Però qui les hi llimaria?

Segons el que es desprèn de la majoria de les opinions recollides pels redactors i que amara tot el reportatge, l’Estat, que seria l’encarregat pel capitalisme… de renovar el capitalisme. Això també es deduiria del subtítol: “er sich erneuern lässt”, el capitalisme “es deixa renovar”, atès que solament “des de” l’Estat es podria renovar.

En tot cas, Der Spiegel incita a pensar. I el tema del capitalisme paga la pena tot i encetat de nou amb una determinada orientació, que el lector és lliure d’acceptar o abandonar.