Criada en el món desaparegut de la pagesia i la ramaderia, crescuda en un barri d’un poble situat entre una autopista, un cementiri i un polígon industrial, a trenta minuts de Barcelona, la protagonista de No soc aquí (Anagrama, 2020), d’Anna Ballbona (1980) és el primer membre de la seva família que va a la universitat, que al final de curs viatja en avió a Mallorca, que fa una estada a París gràcies a una beca Erasmus, que coneix gent més enllà del perímetre local.
Viurà experiències semblants a les de l’Ada, la protagonista d’Els dics (L’Altra, 2018), d’Irene Solà (1990), una noia que torna al seu poble durant un estiu després d’haver estat tres anys a Londres i que planeja escriure un llibre amb un seguit d’històries sortides de l’observació de l’entorn on ha nascut: el món rural que l’ha vist néixer és dur i feroç i poc procliu a acceptar que les coses que passen puguin ser d’una altra manera, però escriure li servirà per entendre d’on ve i explicar-se de quina manera la realitat, l’experiència personal, els somnis, les lectures i la imaginació esdevenen una màquina perfecta per donar forma i sentit i contenció al desordre i al caos de la intimitat.
Els personatges de Miquel Martín, Irene Solà o Anna Ballbona, s’esforcen per trobar una sortida que els permeti fugir cap a la ciutat.
El protagonista de La drecera (Periscopi, 2020), de Miquel Martín (1979), a punt d’entrar a la pubertat, fill dels masovers de la finca d’uns estiuejants de Barcelona, sap que podrà obrar de manera diferent als seus pares gràcies al privilegi dels estudis, i que potser també es podrà beneficiar d’una beca Erasmus a París o estar-se tres anys vivint a Londres.
PUBLICITAT
En aquesta revitalització del ruralisme – una de les tres tendències dominants de la narrativa catalana dels últims anys–, els personatges de Miquel Martín, Irene Solà o Anna Ballbona, en comptes d’enyorar les certeses d’una manera de viure ben codificada segons unes normes tradicionals, s’esforcen per trobar una sortida que els permeti fugir cap a la ciutat, potser perquè intueixen que, si no s’escapessin, els passaria el mateix que als protagonistes de La clau anglesa (Univers, 2020), d’Antoni Pladevall (1962), i es convertirien en víctimes de la truculència i el drama.
Presoners d’una estranyesa
Els nous habitants de la ciutat, però, desconeixen el present que els acollirà –i aquesta seria la segona línia de la narrativa actual–, viuran perduts a la vora de la intempèrie, tots parlaran d’una manera o altra de diners, se sentiran sotmesos als fils d’una realitat líquida que els mourà des de l’ombra, presoners d’una estranyesa que els calarà la zona més íntima de la seva privacitat, i res els semblarà que els avali el somni d’una seguretat material. L’arquitecta de Primavera, estiu, etcètera (La Magrana, 2011) de Marta Rojals (1975), la periodista de Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes (Columna, 2013), de Llucia Ramis (1977), el llicenciat en Humanitats de L’horitzó primer (L’Avenç, 2013), de Joan Todó (1977), han de marxar de Barcelona, tornar a la llar familiar i fer veure que encara són el que ja no poden ser.
La desolació del panorama de Barcelona el traça Jordi Nopca (1983) en un dels contes de Puja a casa (L’Altra, 2015), «En Fèlix Palme i l’Àngels Quintana tenen problemes»: al passeig de Gràcia hi ha les botigues més cares del món; el turisme ocupa Ciutat Vella; la preocupació dels veïns de Sarrià, Sant Gervasi i les Corts és conservar el patrimoni; a Pedralbes, hi ha escoles de negocis i cases amb jardí vigilades per porters uniformats; els hotels de luxe i les empreses tecnològiques han conquerit el Poblenou; la població de l’Eixample ha envellit notòriament, i, al barri de Gràcia, els estudiants, els artistes i els dissenyadors que hi vivien han començat a perdre el poder adquisitiu, a vegades la feina, i de seguida els lloguers són massa alts i han d’anar a viure a Sants, a Nou Barris, a Sant Antoni, fins que els preus d’aquestes zones esdevenen inassumibles i s’han d’instal·lar en un apartament diminut de la Verneda, el Bon Pastor, Ciutat Meridiana.
Els protagonistes del conte de Jordi Nopca han de deixar Hostafrancs, acostumar-se a la vida a l’Hospitalet, i acceptar que ja no poden protagonitzar la gran novel·la de Barcelona. El caràcter dels protagonistes de Puja a casa s’assembla molt al que diu Jordi Nopca de Jakob von Gunten, l’antiheroi de la novel·la homònima de Robert Walser: «pacient i submís, un home petit que no vol deixar de ser-ho».
PUBLICITAT
No sóc aquí d’Anna Ballbona, Puja a casa de Jordi Nopca i Tsunami d’Albert Pijoan.
L’altra opció seria cremar els carrers, com el protagonista d’un conte de Joan Jordi Miralles (1977) inclòs a La intimitat de les bèsties (Empúries, 2017), «Erupció», perquè l’angúnia que li provoca l’estat de catàstrofe social que l’envolta aconsegueix que qualsevol manifestació de la vida ordinària es reveli com un niu de perills, com si no hi hagués res que pogués salvar-lo i no existís cap plenitud en una quotidianitat obstruïda per la pornografia, el malestar i la violència: «El futur ja és aquí, el que passa és que no està distribuït equitativament», deia l’any 2003 William Gibson. Ho expressava d’una altra manera Marta Rojals: l’antiga classe mitjana pot fer veure que encara ho és perquè ha heretat les escorrialles d’un estat del benestar en ruïnes i un armari de l’Ikea ple de roba de fa cinc anys.
En el conte de Jordi Nopca els protagonistes s’han d’acostumar a la vida a l’Hospitalet, i acceptar que no protagonitzaran la gran novel·la de Barcelona.
També pot ser que al personatge de Joan Jordi Miralles li comenci a passar el mateix que a Philip K. Dick i que pugui dir alguna cosa semblant: «Moltes persones asseguren recordar les seves vides anteriors. Jo, per la meva banda, afirmo que puc recordar una vida present distinta». Al fons, es dibuixa el panorama que va descriure Cormac McCarthy a La carretera, un bosc calcinat ple de cendres, amb un sol horitzó com a present, una carretera inerta on el somni del benestar ja no existeix, i l’única pregunta que es pot plantejar és com protegir la família quan ja no hi ha res a protegir.
Un món maligne
Aquesta seria la tercera línia actual –ja que la caiguda és una realitat consumada, l’obsessió primordial de la literatura seria explicar justament què ha passat–, i Albert Pijuan (1985) –a Tsunami (Angle, 2020)–, Marta Carnicero (1974) –a Coníferes (Quaderns Crema, 2020)–, Violeta Richart (1972) –a Y (Ara, 2020)– accepten que es viu a la jungla –víctimes de l’activitat destructora de les lleis de la borsa immobiliària, del vertigen del poder empresarial i polític, de les trames econòmiques i especulatives de l’oligarquia–, en un món maligne, caòtic i violent, en un paisatge eminentment postindustrial, a l’edat tecnològica, en una ciutat que sembla «un videojoc sense desenllaç», tal com ho descriu Valentí Puig a Barcelona 2101.
I Jaume Pons Alorda (1984) –a Ciutat de Mal (Angle, 2019)–, Max Besora (1980) –a La musa fingida (Males Herbes, 2020)–, o Ferran Garcia (1971) –a Recorda que moriràs (Males Herbes, 2017) i a Blasfèmia (Males Herbes, 2019)– reflecteixen el nou ritme d’un món on la linealitat tradicional ja no hi té cabuda, un temps apocalíptic dominat pel monstruós, la sordidesa, el crim impune, la cerimònia de la destrucció i el buit. Tampoc no és que hi hagi res de nou: a La Bíblia el pas humà per la terra comença amb el jardí de l’Edèn i acaba amb l’Apocalipsi, i el Gilgamesh, que deu ser la narració més antiga conservada, ja s’encarregava de recordar que «quan els déus varen formar l’home/ li van adjudicar la mort, a l’home»
