En la pel·lícula Tretze dies (dirigida el 2000 per Roger Donaldson i protagonitzada per Kevin Costner) es confronta la manera tan diferent d’abordar els grans moments transcendentals que separen el governant democràtic de torn de l’aparell permanent de l’Estat. La història que s’hi explica és l’anomenada crisi dels míssils, el 1962, quan els Estats Units descobreixen els plans de l’URSS per instal·lar a Cuba una base amb armes nuclears d’abast mitjà. Una de les escenes recull l’ambient tibant del Pentàgon on membres del Govern i funcionaris militars gestionen plegats l’emergència: el secretari de Defensa, Bob McNamara, segueix amb atenció la pantalla que mostra com els vaixells soviètics s’acosten al Carib, convençut de dirigir una delicadíssima i nova estratègia de bloqueig per impedir l’arribada de l’armament a l’illa, però sense trencar les hostilitats amb Moscou.

En un moment determinat, un almirall estatunidenc sense tants miraments diplomàtics ordena disparar canonades a la flota Roja. El polític es desespera i li diu cridant que provocarà que tot se’n vagi en orris, que corre el risc de desencadenar una Tercera Guerra Mundial. L’oficial obeeix i atura el foc, però li explica amb cert menyspreu que eren mers projectils de fogueig i que l’únic que feia era limitar-se a aplicar els protocols navals establerts per l’Armada des de la seva fundació el 1776.

Per deformació professional d’analista de política exterior, vaig associar aquesta recreació de la guerra freda amb el nostre recent debat intern sobre els indults. D’una banda, hi hauria la lògica política contingent que apunta una manera d’actuar en què imperen les consideracions electorals de Pedro Sánchez i càlculs sobre la resposta que s’espera de la resta dels actors. De l’altra, amb llenguatge i principis molt diferents, hi hauria la lògica de l’organització estatal i els incentius que mouen, per exemple, jutges, fiscals o buròcrates.

No es pot analitzar bé la decisió, ni tampoc, per tant, jutjar-la com a encertada o errònia, utilitzant en exclusiva la perspectiva del comportament del president i el seu entorn, ni tampoc fer-ho només des de la perspectiva organitzativa dels protocols i les normes. De fet, justament per analitzar l’episodi esmentat dels míssils cubans, el politòleg estatunidenc Graham T. Allison va proposar combinar diferents lents que permeten veure millor el desenvolupament d’esdeveniments complexos. I va introduir una tercera manera d’enfocar la qüestió en la qual ni els actors més o menys racionals ni els processos més o menys reglats són suficients per entendre el desenllaç d’assumptes crítics en les democràcies modernes. Seria la combinació entre les lògiques política i burocràtica la que al final marca el desenvolupament dels esdeveniments.

És interessant determinar si la gràcia complementa la justícia i forma part també de l’Estat de dret.

Ni el Govern (i menys encara l’oposició, per no parlar dels partits independentistes) tindria suficient poder ni visió per guiar la gestió del conflicte territorial d’acord amb un programa ben planificat, però tampoc l’aplicació del dret és tan unívoca com de vegades es vol presumir. I el resultat és per definició subòptim, políticament poc racional, no del tot respectuós amb els procediments preestablerts. No és casualitat que el mateix Allison sigui un dels autors que més ha contribuït a la idea que la presa de decisions respon en realitat al muddling through, a un permanent sortir del pas com es pugui, fins i tot en les qüestions més transcendentals de l’alta política.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Per descomptat, resulta apassionant examinar si els indults conformen una estratègia intel·ligent per reconduir la situació excepcional en la qual està immersa la política catalana i reduir l’espai polític de l’independentisme o, per contra, es tracta d’un terrible error d’incentius que anima el nacionalisme a continuar radicalitzat i repetir conductes com les desenvolupades entre 2012 i 2017.

 

Certa distància intel·lectual

També és interessant determinar des d’un punt de vista més jurídic els elements que determinen l’encert o el disbarat del procés penal aplicat a partir d’aleshores i fins a quin punt la divisió de poders en surt malparada o, per contra, la gràcia complementa la justícia i forma part també de l’Estat de dret. Però, de nou, es tracta de debats amb enfocaments parcials que no capten bé l’essència de la decisió, per dir-ho de nou a la manera d’Allison. Una essència que no és nítida ni noble, sinó plena d’inconsistències i imperfeccions, tantes que segurament resulta inquietant per a qui aspiri a tranquil·litzar-se pensant que hi ha algú al timó amb un rumb clar (el Govern) o que el vaixell (l’Estat) és prou sòlid.

Els indults s’haurien d’analitzar, doncs, des de certa distància intel·lectual. Això no significa caure en el cinisme, sinó en la modèstia d’assumir que no hi ha solucions òptimes per gestionar el desastre del procés; una aposta del tot fracassada, però capaç encara de continuar mobilitzant la meitat de la societat catalana. És molt possible que, en efecte, l’acceleració de les excarceracions hagi estat animada per càlculs curtterministes conseqüència de la fràgil aritmètica parlamentària que sustenta el Govern de coalició i no per un pla coherent de futur.

És preferible fer un pas enrere en el conflicte abans de continuar una confrontació que sortirà malament si de debò l’abisme és a prop.

Però no és menor l’acumulació de contradiccions i errors per part dels detractors de les mesures de gràcia, sigui el principal partit de l’oposició que va governar durant els anys en què va néixer i es va desenvolupar el desafiament independentista, sigui gran part dels diferents tribunals que hi han intervingut i no han manejat una qüestió tan complexa amb la saviesa que exigia la seva alta responsabilitat (incloent-hi tal vegada la sentència del Constitucional del 2010 i, més recentment, la llarga presó preventiva imposada pel Suprem, la gestió de les euroordres o la petició de penes per rebel·lió, que la sentència del 2019 va rebaixar a sedició).

 

La imatge exterior

Sense una solució màgica, sense un criteri clar per jutjar l’encert de l’Executiu o del poder judicial i sense ningú que no surti malparat en tota aquesta història (amb un protagonisme especial en negatiu per part dels ara indultats i els que van fugir en el seu moment de la justícia), potser l’única manera raonable, encara que sigui també subòptima, de jutjar els indults és mirant-ne les conseqüències pràctiques a Catalunya, a Espanya i a l’exterior. Per descomptat, tampoc no hi ha acord a l’hora de valorar aquests tres impactes. Cadascú ho farà segons el seu criteri però, en el meu cas, la balança s’inclina a favor. Pel que fa a Catalunya, i tot i que cal no menysvalorar la possible desmoralització que pot provocar en aquelles persones que es van oposar amb valentia a la deriva independentista, sembla clar que la mesura fa més respirable el clima enrarit i debilita Waterloo com a focus tòxic de confrontació.

En el conjunt d’Espanya l’indult amenaça de reforçar encara més una polarització que, en gran manera, continua arrossegant l’enuig generat pels greus esdeveniments de la tardor del 2017, però és possible que la desmesura amb la qual a vegades s’ha atacat el Govern ja hagués descomptat que aquest pas es produiria, per la qual cosa, paradoxalment, hauria contribuït a esmorteir el moment en què finalment s’ha produït. En darrer lloc, pel que fa a com afectarà la imatge exterior i els pronunciaments que s’esperen per part de diversos tribunals internacionals, hi ha qui defensa que l’indult perjudica la posició d’Espanya i fins i tot en deslegitima les pretensions.

 

Magnanimitat ben valorada

El meu seguiment des del 2012 de les repercussions externes del conflicte independentista em porta a defensar que l’efecte serà positiu, perquè sempre és ben valorada la magnanimitat de qui es percep des de fora com el més fort. En efecte, hi ha dubtes en les tres dimensions, però aquí es defensa el principi in dubio pro optimisme. Com ha assenyalat amb encert Astrid Barrio, defensar els indults és defensar el costat optimista de la història. Una història que, per cert, també donaria suport a la mesura, perquè l’Estat fa quatre segles que indulta revoltes a Catalunya (el perdó de Felip IV el 1660 després de la guerra dels Segadors, l’indult als austriacistes de Felip V el 1712, l’amnistia decretada pel general Narváez el 1849 als carlins matiners i la gràcia concedida per Azaña a Companys i altres penats en la Revolució del 1934).

Sembla clar que la mesura fa més respirable el clima i debilita Waterloo com a focus tòxic de confrontació.

Una demostració que Pedro Sánchez tampoc no és tan original com ell pugui pensar i, alhora, que l’Estat espanyol no opera estructuralment de manera antitètica a la del president actual, tal com defensen els seus detractors. Una nova mostra que no hi ha una lògica unívoca que ens torna a acostar a aquesta situation room descrita al principi on un ministre del president Kennedy crida que està fent història mentre un almirall li replica que està tot més inventat i provat del que els polítics creuen.

 

Al caire del precipici

Els pessimistes, sempre disposats a la dramatització, assenyalen que el que ens ha portat fins aquí és precisament reiterar l’error secular d’anar perdonant les deslleialtats successives de les elits catalanes. Però no cal ser panglossià per saber que moltes vegades l’important és el que no es veu. I, com passa amb els impactes en els avions després d’una batalla, el que importa no és si han estat tocats per alguns projectils, sinó si tornen a la base. Com va concloure el matemàtic Abraham Wald, resulta molt menys evident examinar els avions que han estat abatuts, encara que és clar que en aquests casos es tracta d’un abast letal. Mirant la resta d’Europa i comprovant que Espanya és avui el principal Estat plural que ha sobreviscut en el món occidental, no sembla tan desastrós el balanç de combinar la força del dret i la generositat.

Encara que sospitem que el que es combina és més aviat curtterminisme i feblesa. Però està bé sortir del pas si serveix per abordar millor el futur. No és fàcil saber si va ser la perícia personal del president Kennedy la que va salvar el món de la destrucció el 1962, si va ser més aviat l’aparell dissuasiu de l’Estat, o fins i tot si aquell episodi no va ser tan crític com en el seu moment es va arribar a pensar. Però en aquella crisi es va aprendre una altra cosa: la política al caire del precipici. Fins i tot si no queda clar que s’hi estigui tan a la vora, és preferible fer un pas enrere en el conflicte abans de continuar una confrontació que sortirà malament si de debò l’abisme és a prop.