En la pel·lícula Tretze dies (dirigida el 2000 per Roger Donaldson i protagonitzada per Kevin Costner) es confronta la manera tan diferent d’abordar els grans moments transcendentals que separen el governant democràtic de torn de l’aparell permanent de l’Estat. La història que s’hi explica és l’anomenada crisi dels míssils, el 1962, quan els Estats Units descobreixen els plans de l’URSS per instal·lar a Cuba una base amb armes nuclears d’abast mitjà. Una de les escenes recull l’ambient tibant del Pentàgon on membres del Govern i funcionaris militars gestionen plegats l’emergència: el secretari de Defensa, Bob McNamara, segueix amb atenció la pantalla que mostra com els vaixells soviètics s’acosten al Carib, convençut de dirigir una delicadíssima i nova estratègia de bloqueig per impedir l’arribada de l’armament a l’illa, però sense trencar les hostilitats amb Moscou.

En un moment determinat, un almirall estatunidenc sense tants miraments diplomàtics ordena disparar canonades a la flota Roja. El polític es desespera i li diu cridant que provocarà que tot se’n vagi en orris, que corre el risc de desencadenar una Tercera Guerra Mundial. L’oficial obeeix i atura el foc, però li explica amb cert menyspreu que eren mers projectils de fogueig i que l’únic que feia era limitar-se a aplicar els protocols navals establerts per l’Armada des de la seva fundació el 1776.

Per deformació professional d’analista de política exterior, vaig associar aquesta recreació de la guerra freda amb el nostre recent debat intern sobre els indults. D’una banda, hi hauria la lògica política contingent que apunta una manera d’actuar en què imperen les consideracions electorals de Pedro Sánchez i càlculs sobre la resposta que s’espera de la resta dels actors. De l’altra, amb llenguatge i principis molt diferents, hi hauria la lògica de l’organització estatal i els incentius que mouen, per exemple, jutges, fiscals o buròcrates.

No es pot analitzar bé la decisió, ni tampoc, per tant, jutjar-la com a encertada o errònia, utilitzant en exclusiva la perspectiva del comportament del president i el seu entorn, ni tampoc fer-ho només des de la perspectiva organitzativa dels protocols i les normes. De fet, justament per analitzar l’episodi esmentat dels míssils cubans, el politòleg estatunidenc Graham T. Allison va proposar combinar diferents lents que permeten veure millor el desenvolupament d’esdeveniments complexos. I va introduir una tercera manera d’enfocar la qüestió en la qual ni els actors més o menys racionals ni els processos més o menys reglats són suficients per entendre el desenllaç d’assumptes crítics en les democràcies modernes. Seria la combinació entre les lògiques política i burocràtica la que al final marca el desenvolupament dels esdeveniments.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

És interessant determinar si la gràcia complementa la justícia i forma part també de l’Estat de dret.

Ni el Govern (i menys encara l’oposició, per no parlar dels partits independentistes) tindria suficient poder ni visió per guiar la gestió del conflicte territorial d’acord amb un programa ben planificat, però tampoc l’aplicació del dret és tan unívoca com de vegades es vol presumir. I el resultat és per definició subòptim, políticament poc racional, no del tot respectuós amb els procediments preestablerts. No és casualitat que el mateix Allison sigui un dels autors que més ha contribuït a la idea que la presa de decisions respon en realitat al muddling through, a un permanent sortir del pas com es pugui, fins i tot en les qüestions més transcendentals de l’alta política.

Per descomptat, resulta apassionant examinar si els indults conformen una estratègia intel·ligent per reconduir la situació excepcional en la qual està immersa la política catalana i reduir l’espai polític de l’independentisme o, per contra, es tracta d’un terrible error d’incentius que anima el nacionalisme a continuar radicalitzat i repetir conductes com les desenvolupades entre 2012 i 2017.

 

Certa distància intel·lectual

També és interessant determinar des d’un punt de vista més jurídic els elements que determinen l’encert o el disbarat del procés penal aplicat a partir d’aleshores i fins a quin punt la divisió de poders en surt malparada o, per contra, la gràcia complementa la justícia i forma part també de l’Estat de dret. Però, de nou, es tracta de debats amb enfocaments parcials que no capten bé l’essència de la decisió, per dir-ho de nou a la manera d’Allison. Una essència que no és nítida ni noble, sinó plena d’inconsistències i imperfeccions, tantes que segurament resulta inquietant per a qui aspiri a tranquil·litzar-se pensant que hi ha algú al timó amb un rumb clar (el Govern) o que el vaixell (l’Estat) és prou sòlid.

Els indults s’haurien d’analitzar, doncs, des de certa distància intel·lectual. Això no significa caure en el cinisme, sinó en la modèstia d’assumir que no hi ha solucions òptimes per gestionar el desastre del procés; una aposta del tot fracassada, però capaç encara de continuar mobilitzant la meitat de la societat catalana. És molt possible que, en efecte, l’acceler