En cap altre continent no s’hi concentren tantes desgràcies. Dues de naturals, un terratrèmol i un cicló, s’han abatut a la vegada aquest estiu sobre dos països, el Marroc i Líbia; i multitud d’altres, guerres civils i terrorisme gairebé endèmics, deguts a la mà humana –que no és aliena tampoc al gran nombre de víctimes mortals de les desgràcies geològiques i meteorològiques, que són més de 3.000 a l’Atles marroquí i potser més de 10.000 a Derna i altres localitats de la costa líbia–, en països amb infraestructures deficients, administracions ineptes, poders despòtics i Estats febles o inexistents, incapaços de protegir degudament la seva gent.
Cap dels 54 països africans mereix una qualificació pròpia de democràcia plena en els índexs reconeguts, com el del The Economist. Només l’obté un país, la diminuta República de Maurici. Hi ha algunes democràcies defectuoses: Sud-àfrica, Namíbia, Lesotho, Cap Verd i Ghana –una qualificació que també mereixen els Estats Units i països europeus com Bèlgica o Itàlia– però el gruix dels africans, la meitat exactament, està sotmès a règims autoritaris, amb molt escassa atenció als drets humans, i, la resta, a règims híbrids on se solen celebrar eleccions, però no es pot parlar pròpiament de democràcia ni d’Estat de dret.
En cap altre lloc se succeeixen amb tanta freqüència els cops d’estat, convertits en costum polític. A set països se n’han produït en els darrers tres anys: a Mali tres cops, i després al Txad, la República de Guinea, Burkina Faso, Sudan, Níger i Gabon, tots militars, per part normalment de les cúpules o de les guàrdies presidencials. Cal afegir-hi Tunísia, on el cop d’estat ha estat presidencial i perpetrat de forma gradualista en successives vulneracions constitucionals fins a la concentració de tot el poder en mans del cap d’Estat sortit de les urnes, Kaïs Saïed.
PUBLICITAT
El protagonisme dels mercenaris de Wagner ha acompanyat aquest fenomen, que està duent a l’expulsió de les tropes occidentals, franceses sobretot, desplegades a les zones de més alta activitat del terrorisme islamista. París ha retirat les seves tropes ja de Burkina Faso, Mali i el Níger, país on es mantenen, en canvi, un miler de soldats dels Estats Units, gràcies a l’actitud més diplomàtica de Washington respecte als colpistes que van enderrocar el president nigerí prooccidental.
Desoccidentalització del món
És el fracàs més rotund de l’anomenada Françafrique, el sistema d’hegemonia postcolonial organitzat des del temps del general De Gaulle que permetia el manteniment de nombrosos interessos econòmics francesos i, naturalment, la dependència de la moneda –el franc originalment i, actualment, l’euro– a canvi d’estabilitat a tot un seguit de països amb elits francòfones. El replegament francès és part de la desoccidentalització del món i de la irrupció de les inversions i la influència política o fins i tot militar de Rússia, la Xina i les monarquies petrolieres del Golf.
Els ‘genets de l’Apocalipsi’ del segle XXI es concentren a l’Àfrica, continent superpoblat on el creixement demogràfic és el més accelerat del món.
Tot i l’escapçament de la cúpula de Wagner i de la mort de Ievgueni Prigojin, com a resultat d’un sabotatge a l’avió on viatjava el fundador de la companyia de mercenaris, Serguei Lavrov ha garantit la continuïtat de la presència militar russa a través d’aquest tipus d’empreses privades directament vinculades al Kremlin. Els règims autoritaris prefereixen contractar mercenaris que no han d’atendre les regles de comportament pròpies dels països europeus i són de doble ús: de cara a la seguretat del país, però també a l’estabilitat del dictador. Els contractes de la companyia russa inclouen concessions d’explotacions mineres, que esdevenen una destacada font d’ingressos.
PUBLICITAT
Per arrodonir el paisatge de l’horror, dues grans guerres, de gènere més proper a la d’Ucraïna que al terrorisme, tenen com a escenari el continent africà. La del govern d’Etiòpia contra el secessionista Front Popular d’Alliberament de Tigre, que va començar el novembre de 2020 i ha entrat en una fase de diàleg entre els bel·ligerants no absent de violència dos anys després, i la del Sudan, país en transició cap a la democràcia, interrompuda per l’enfrontament pel poder entre dues cúpules militars.
«Fanatisme de la indiferència»
L’explosió demogràfica, que ja ha començat a minvar arreu, persistirà a l’Àfrica tot el llarg del segle XXI. Ara mateix és el continent amb l’índex de fertilitat més alt i la població més jove, de manera que si hi afegim l’Orient Mitjà, és el lloc de sortida i també el corredor de trànsit dels més grans desplaçaments de població del planeta en direcció a Europa, el continent veí del qual n’està separat per un autèntic abisme de diferències de riquesa i per una fossa marítima convertida en vergonyós cementiri on moren molts dels qui hi volen transitar. Només la frontera entre Mèxic i els Estats Units s’acosta a un fenomen tràgic al qual el món occidental ja s’ha acostumat, resultat del que el papa Francesc ha blasmat com «fanatisme de la indiferència».
Cau pel seu propi pes que la Unió Europea hauria de tenir una política comuna d’asil i d’immigració exemplar, guiada sobretot pel respecte als drets humans i a l’Estat de dret, en lloc de posar el màxim de mitjans, sovint il·legals, en aturar els desplaçaments de població, especialment per les perilloses rutes marítimes. La guerra d’Ucraïna i l’amenaça futura que pugui representar una Rússia agressiva centren la major part dels esforços de Brussel·les, però sembla clar que el futur immediat europeu està lligat molt directament al de l’Àfrica en conjunt. Com pitjor vagin les coses per als africans, pitjor aniran també per als europeus.
Els cops d’estat són endèmics i els règims autoritaris, la normalitat de l’organització política.
