Aquest 2022 que deixem enrere ha estat l’any de la guerra. No ha succeït res que no fos sota la seva ombra sinistra. La guerra ha manat en els darrers deu mesos a Europa, amb efectes sobre les economies, les eleccions i la vida política sencera. Amb ciutats bombardejades, corrues de refugiats, trinxeres i columnes de blindats, saquejos, execucions sumàries, fosses plenes de cadàvers, cambres de tortures, deportacions de poblacions, reclutaments forçats i, el que faltava, l’amenaça d’una guerra europea generalitzada i fins i tot de l’ús terrorífic de les armes nuclears.

No s’havia vist una cosa així des de feia 80 anys. Tots els nascuts després de 1945, la immensa majoria, no havíem conegut ni en sabíem res d’aquesta mena d’atmosfera angoixosa creada per una matança entre contemporanis tan a prop nostre. Només l’havíem intuït de lluny amb les guerres a l’Orient Mitjà i a l’Àfrica, o amb la dècada negra dels 90 amb les guerres balcàniques, molt més acotades i sense participació directa d’una gran potència nuclear com és el cas de la Federació Russa.

Eren molts els qui creien que la gesticulació i les advertències de Putin abans del 24 de febrer eren simples bravates sense conseqüències. Un cop iniciada la invasió, també eren molt pocs els qui creien en la capacitat de resistència de l’exèrcit ucraïnès i de supervivència del govern de Kíiv. De fet, les insinuacions més o menys explícites per tal que Volodímir Zelenski evités la guerra oberta van arribar abans que comencessin les hostilitats, però va ser el president ucraïnès, decidit a no acceptar les invitacions a abandonar el país, el que va definir el curs dels combats i el seu paper com a primer combatent contra Putin.

El fet és que encarem el segon any de la guerra amb l’esperança que arribi la pau aquest 2023 i que sigui en condicions favorables a Kíiv. Vladímir Putin ha perdut totes les batalles. La invasió ha fracassat. L’exèrcit rus ha demostrat una ineptitud que ha sorprès a tothom. Ucraïna no tan sols ha aconseguit sobreviure a l’agressió del que era considerat com el segon exèrcit del món i sota una amenaça nuclear, sinó que ha recuperat gran part dels territoris i l’única capital de província (óblast) que havia perdut amb la invasió. L’OTAN n’ha sortit reforçada i s’ha desplaçat més a l’Est, amb la incorporació de Suècia i Finlàndia, dos socis de molt valor estratègic. Ucraïna ja és candidata de ple dret a l’ingrés a la Unió Europea. No hi ha divisions rellevants entre els aliats, ni entre l’OTAN i la UE, més enllà de les que venen determinades gairebé per la geografia. Putin ha aconseguit l’efecte contrari al que buscava en declarar la guerra.

Integració plena a l’OTAN

La guerra ja ha transformat Europa. Les dimensions de l’ajut militar que Ucraïna està rebent dibuixen la seva futura arquitectura de seguretat. El mateix succeeix amb les sancions econòmiques a Rússia. L’ingrés de Kíiv al club europeu és només qüestió de temps. I l’establiment d’una estreta relació amb l’Aliança Atlàntica –en bona part origen del litigi amb Moscou, tot i ser un dels elements en discussió a les futures negociacions de pau– es pot donar gairebé per aconseguida, en la forma d’una integració plena sota la protecció de l’article 5 del Tractat Atlàntic respecte a la mútua defensa o alguna altra fórmula d’eficàcia similar.

La UE està definint el seu paper en l’ordre internacional en la construcció de la Ucraïna en pau i integrada a Europa que sortirà de la guerra.

Per tal de garantir que Moscou no repetirà la jugada, caldrà que la futura sobirania ucraïnesa compti amb una protecció militar del mateix tipus que rep Israel per part dels Estats Units, compromès a mantenir l’avantatge diferencial en armament (military edge) respecte a totes les potències veïnes mentre no hi hagi un reconeixement mutu, un tractat de pau perfectament vinculant i, en conseqüència, una poderosa garantia internacional de seguretat.

L’arribada de la primavera, poc després que la guerra entri en el seu segon any, definirà ràpidament el futur. Hi pesarà fortament el desenllaç militar de l’hivern i també l’estat d’ànim de la població ucraïnesa després de patir la temporada de fred probablement més dura i amarga des de la Segona Guerra Mundial. I hi comptarà, sobretot, la capacitat dels Estats Units, amb un Congrés de majoria republicana, per continuar mantenint l’ajut militar, i de la UE per perseverar en les sancions contra Moscou.

L’escenari més esperançador

La definició del futur la faran en tot cas els fets sobre els camps de batalla. Si Rússia aconseguís recuperar per primer cop la iniciativa, cosa improbable, Zelenski es veuria abocat a obrir el diàleg i, probablement, a fer concessions territorials. En cas que es mantingui l’equilibri i fins i tot s’estabilitzin els fronts, no es pot excloure un armistici indefinit sense pau definitiva del tipus que van signar les dues Corees el 1953 i que encara està vigent.

En canvi, si és l’exèrcit ucraïnès el que segueix avançant i recuperant territoris, s’obriria l’escenari més esperançador d’unes converses de pau favorables a Kíiv, i, a la vegada, el més perillós d’una reacció nihilista i desesperada de Putin, és a dir, la temuda escalada nuclear. O, alternativament, la deposició del dictador rus en un cop de palau dins del Kremlin, una sortida ben clàssica a la història de Rússia com a reacció a les derrotes militars, tot i que ara no hi hagi ni un sol indici que pugui ser la sorpresa que ens porti el nou any 2023.