Després de mesos d’especulacions els indults als presos independentistes han esdevingut una realitat. Anunciats pel President del Govern de forma solemne al Gran Teatre del Liceu i aprovats l’endemà pel Consell de Ministres, la primera i tangible conseqüència va ser l’excarceració immediata dels líders del procés. Tota una altra qüestió són les repercussions en l’àmbit polític i jurídic que es deixaran sentir durant molt de temps, sense que encara puguem determinar en quin sentit.
En termes polítics la concessió dels indults és un gest mitjançant el qual el Govern d’Espanya fa patent la seva voluntat d’obrir un temps nou en la gestió política del conflicte a Catalunya. De fet, és una derivada, més que previsible, de la posada en marxa de la fins ara poc efectiva Mesa de Diàleg, que un cop constituït el nou govern a Catalunya, i de passada, un cop garantida l’estabilitat de l’executiu de Pedro Sánchez, pot començar a caminar amb uns interlocutors clars i amb més garanties de continuïtat.
Resta però, complementar aquesta Mesa amb un diàleg entre catalans que visibilitzi, més enllà de la dimensió espanyola del conflicte, que aquest és sobretot un conflicte entre catalans. Salvador Illa ha fet recentment una proposta en aquest sentit que passaria per una reforma de l’Estatut d’Autonomia que preceptivament hauria de ser aprovada en referèndum, vet aquí la consulta. Mentre que Miquel Iceta ha manifestat el seu desig que el resultat de la Mesa de Diàleg suposi un avenç en la federalització de l’Estat. L’independentisme sembla acceptar els indults, encara que amb la boca petita, però ben lluny d’exabruptes passats, tal com es desprèn de la carta d’Oriol Junqueras. Però els interpreten com una solució individual i no col·lectiva, que consideren que hauria de passar per l’amnistia i l’autodeterminació, un plantejament de cara a la galeria del seu públic perquè a aquestes alçades ja deuen ser conscients que cap Govern espanyol estaria disposat a acceptar.
La dreta, mentrestant, a l’uníson i sense matisos, està obcecada en deslegitimar la capacitat del Govern per a prendre una decisió que s’escau plenament en l’àmbit de les seves competències segons l’ordenament jurídic vigent, i a situar el debat en l’àmbit de les emocions moralitzants, a la vegada que descarta tota aproximació a la resolució del conflicte que no sigui estrictament judicial. Després de la deslluïda manifestació de Colón i de la punxada de la campanya de recollida de firmes, el Partit Popular tracta de buscar a correcuita la legitimació per tal de recórrer la concessió dels indults davant el Tribunal Suprem. Ciutadans segueix mimèticament els passos dels populars, mentre que Vox, que es considera l’únic partit amb arguments per a fer-ho atès la seva condició d’acusació particular en el judici del procés, encara va més enllà i amenaça, a més, amb querellar-se contra el Consell de Ministres al temps que amenaça amb la presentació d’una nova moció de censura.
La conseqüència és que el primer partit de l’oposició, esperonat per la victòria d’Isabel Díaz Ayuso a Madrid, abandona el momentani gir centrista adoptat per Casado en la moció de censura de Vox, així com la tímida autocrítica de l’actuació del Govern Rajoy durant l’1 d’octubre de 2017 esbossada en la campanya electoral catalana. Torna, doncs, la competència polaritzadora amb Vox entorn de la qüestió catalana a la recerca de l’hegemonia de la dreta, intentant aprofitar la descomposició galopant de Ciudadanos. Una pugna de la que en breu se’n podria tenir un tast si hi hagués un avançament electoral a Andalusia.
Jurídicament la qüestió seguirà irresolta. En primer lloc els indults no resolen totes les causes obertes. D’una banda, tenim la situació de les persones fugides, a les que és del tot improbable aplicar analògicament uns indults anticipats com defensen alguns. El camí més adequat per millorar la seva situació seria una reforma del Codi Penal que tingués una definició més precisa del delicte de sedició, com ha recomanat l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa en el seu recent informe i com el mateix Govern d’Espanya es va comprometre a impulsar.
De l’altra, la situació dels alts càrrecs jutjats pels mateixos fets pels que els seus màxims responsables polítics acaben de ser indultats. Si fossin condemnats ens trobaríem amb una situació força anòmala. Res a veure, però, amb els pretesos 3.000 ‘represaliats’ de la propaganda independentista que pretén establir el marc d’una causa general. Com també seguirà oberta la fiscalització del Tribunal de Comptes a les persones amb responsabilitats públiques com ara l’ex-conseller Andreu Mas-Colell, sospitoses d’haver utilitzat diners públics per promoure el procés des del seu origen, amb el risc d’unes conseqüències en la seva economia personal extremament costoses.
Els indults conviden a l’optimisme però també a la prudència. Obren la via a avançar en la gestió política del conflicte però també poden incrementar la polarització i dificultar solucions consensuals o com a mínim àmpliament compartides. I jurídicament poden crear unes asimetries i uns costos personals que facin difícil la tan necessària cicatrització de les ferides.
A partir d’ara, els governs d’Espanya i de Catalunya estan emplaçats a actuar amb el màxim de responsabilitat, realisme, pragmatisme i prudència per no defraudar l’esperança d’un temps nou. Com s’ha dit repetidament, el camí del diàleg, la negociació i l’acord es preveu llarg, costerut i minat de dificultats de tota mena. Caldrà desactivar l’extrema bel·ligerància dels adversaris del diàleg, però també la del “foc amic”, amb la voluntat de sumar el màxim de suports a la restauració de la concòrdia col·lectiva. I al mateix temps caldrà reconduir amb tacte els problemes judicials pendents que puguin enterbolir el nou clima.
