Ho escriu diàfanament al principi de la seva autobiografia: de nen ja odiava tothom, cada carícia li feia venir ganes de vomitar, menyspreava la humanitat perquè la veia com un poder que s’enfrontava a la llei suprema de la seva voluntat –«la voluntat no és altra cosa que una manifestació fosca de l’Absolut en el regne animal»–, i es veia com algú decididament ridícul, divertit i tímid, com algú desobedient i criminal –robava perquè sí, de nit trencava els vidres de les finestres de les cases veïnes, posava pedres a les vies del tren i incendiava garbes de gra.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Als 16 anys ja havia insultat seriosament l’Església, l’Estat i la Corona –l’Imperi Austrohongarès li va vedar l’accés a qualsevol centre educatiu–, va fugar-se amb la segona dona del seu pare per intentar fer-se una idea aproximada de l’incest, va recórrer Àustria i Suïssa sense témer la indigència, i, com que estava convençut del deure de desviar-se sistemàticament de tota norma humana, i que qualsevol feina o compromís social era «el súmmum de la infàmia», encara que a Praga treballés de ferroviari, fabriqués una mena de succedani de tabac, i enllustrés sabates en el vestíbul d’un hotel mentre la tuberculosi li anava minant els pulmons i s’alimentava exclusivament d’alcohol i de cucs, no és d’estranyar que un compatriota seu, Karel Capek, digués que al seu costat Diògenes dins del seu bidó semblava un sumptuós terratinent: si es fes una llista dels autors que voluntàriament van decidir marginar-se del món, l’escriptor txec Ladislav Klíma (1878- 1928) podria ser un candidat segur a ocupar un dels llocs d’honor.

A partir del moment en què el protagonista descobreix una infidelitat de la seva esposa, el lector s’endinsa en una zona de terror.

Majoritàriament pòstuma, de la seva obra –els assajos, els aforismes i la narrativa que van sobreviure a la crema de papers que va efectuar durant un atac de ràbia contra el món– Bohumil Hrabal en va aprendre que escriure sobre la realitat havia de ser una cosa semblant a llançar un raig d’aigua freda sobre una dent cariada, Milan Kundera sempre en va valorar l’habilitat amb què les digressions de caràcter filosòfic no només no debilitaven, sinó que corroboraven la disciplina de les seves composicions narratives, i Vaclav Havel no s’estava d’elogiar que la seva tendència cap a l’escàndol no podia deixar ningú indiferent.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.