Ho escriu diàfanament al principi de la seva autobiografia: de nen ja odiava tothom, cada carícia li feia venir ganes de vomitar, menyspreava la humanitat perquè la veia com un poder que s’enfrontava a la llei suprema de la seva voluntat –«la voluntat no és altra cosa que una manifestació fosca de l’Absolut en el regne animal»–, i es veia com algú decididament ridícul, divertit i tímid, com algú desobedient i criminal –robava perquè sí, de nit trencava els vidres de les finestres de les cases veïnes, posava pedres a les vies del tren i incendiava garbes de gra.

Als 16 anys ja havia insultat seriosament l’Església, l’Estat i la Corona –l’Imperi Austrohongarès li va vedar l’accés a qualsevol centre educatiu–, va fugar-se amb la segona dona del seu pare per intentar fer-se una idea aproximada de l’incest, va recórrer Àustria i Suïssa sense témer la indigència, i, com que estava convençut del deure de desviar-se sistemàticament de tota norma humana, i que qualsevol feina o compromís social era «el súmmum de la infàmia», encara que a Praga treballés de ferroviari, fabriqués una mena de succedani de tabac, i enllustrés sabates en el vestíbul d’un hotel mentre la tuberculosi li anava minant els pulmons i s’alimentava exclusivament d’alcohol i de cucs, no és d’estranyar que un compatriota seu, Karel Capek, digués que al seu costat Diògenes dins del seu bidó semblava un sumptuós terratinent: si es fes una llista dels autors que voluntàriament van decidir marginar-se del món, l’escriptor txec Ladislav Klíma (1878- 1928) podria ser un candidat segur a ocupar un dels llocs d’honor.

A partir del moment en què el protagonista descobreix una infidelitat de la seva esposa, el lector s’endinsa en una zona de terror.

Majoritàriament pòstuma, de la seva obra –els assajos, els aforismes i la narrativa que van sobreviure a la crema de papers que va efectuar durant un atac de ràbia contra el món– Bohumil Hrabal en va aprendre que escriure sobre la realitat havia de ser una cosa semblant a llançar un raig d’aigua freda sobre una dent cariada, Milan Kundera sempre en va valorar l’habilitat amb què les digressions de caràcter filosòfic no només no debilitaven, sinó que corroboraven la disciplina de les seves composicions narratives, i Vaclav Havel no s’estava d’elogiar que la seva tendència cap a l’escàndol no podia deixar ningú indiferent.

L’eufòria del trastorn

El lector d’Els sofriments del príncep Sternenhoch potser no s’indignarà de la mateixa manera que ho van fer els contemporanis de Ladislav Klíma en el moment de la publicació de la novel·la, el 1928, i l’horror que s’escampa arreu de les seves pàgines no pertorbarà el son de ningú, però és indiscutible que la conjunció arravatada de desvari grotesc i de malson voraç que devora el protagonista el situarà en el privilegi de veure de prop les flames de l’infern d’una ment varada en l’eufòria del trastorn: el sadomasoquisme psicològic i físic sembla regir qualsevol relació humana, la violència i la tortura esdevenen una pràctica ordinària, l’amor es converteix en un interminable calvari fantasmagòric al fons del qual només hi ha lloc per a la bogeria i la mort, i l’alcohol i l’embriaguesa omplen la vida real de penombra i de reaccions sinistres, com si el príncep Sternenhoch estigués sumit perpètuament en el col·lapse, en la incapacitat per estar despert i suportar la vida o, més ben dit, la successió dels fets de la vida, com si el seu interior s’afanyés dràsticament a construir-se una forma demoníaca i diabòlica, inhumana en qualsevol cas, mentre el món exterior segueix el seu curs tan a poc a poc com sempre.

La lletjor del grotesc

Com si parodiés des de la sàtira, la fantasia i l’humor negre Goethe i Els infortunis del jove Werther –les aventures del príncep Sternenhoch constitueixen una novel·la d’aprenentatge demencial–, Ladislav Klíma narra la història exaltada d’un amor cruelment apassionat per constatar, al capdavall, la distància existent entre la realitat i el que cadascú creu que és.

Escrita en primera persona a la manera d’un diari, a Els sofriments del príncep Sternenhoch tot té la lletjor del grotesc: «puc dir sense vacil·lar que faig patxoca», diu el protagonista, «a pesar d’alguna imperfecció, com ara que faig sols cent cinquanta centímetres d’alçada i peso quaranta-cinc quilos; que a penes em queda alguna dent i que soc gairebé calb i barbamec, a més d’un xic guerxo d’un ull i força coix».

Segons ell, és un dels alts dignataris de l’imperi, no dubta que la seva posició social el durà a assolir un càrrec altíssim a la cancelleria, però l’atzar fa que durant un ball de l’alta societat coincideixi amb l’Helga, «més pobra que una rata però descendent d’un llinatge celebèrrim» i, perquè sí, perquè «soc molt procliu a les excentricitats», sense haver-hi intercanviat ni una sola paraula, i a pesar de no estimar-la gens –«si entre les meves emocions hi havia un bri d’aquest sentiment, la repulsió que sentia per ella era deu vegades més forta»–, decideix que li és inevitable casar-se amb ella a pesar de «trobar-la francament lletja», amb «una silueta llargaruda i magra que esborronava», de semblar talment «un cadàver accionat per alguna mena de mecanisme», i de no haver vist mai «un rostre tan repulsiu i esfereïdor com aquell».

Ladislav Klíma és un artista a l’hora de crear escenes tan oníriques com un infanticidi o la vexació d’un cadàver.

I a partir d’aquí, a partir del moment en què el protagonista descobreix una infidelitat de la seva esposa, el lector s’endinsa en una zona de terror –a vegades es pot pensar que s’està llegint la novel·la gòtica que hauria pogut escriure Nietzsche– on el bé i el mal, la vida i la mort, s’encavalquen en un frenesí narratiu on el lector oscil·la entre la riallada salvatge –sense pausa ni clímax, el príncep és un artista de la ridiculesa còmica– i l’esgarrifança feroç: Ladislav Klíma és un artista a l’hora de crear escenes tan oníriques com un infanticidi o la vexació d’un cadàver –«vaig defecar sobre la seva cara i, després d’empastifar-hi un dels meus mitjons, l’hi vaig embotir a la boca. També vaig llançar-li un parell d’escopinades, vaig mocar-me el nas sobre el seu rostre…»–, com si també cregués el que deia Kafka, que «la realitat més genuïna és sempre irreal».

Ladislav Klíma.Els sofriments del príncep Sternenhoch. Barcelona: Edicions de 1984, 2021. 240 pàgs.

Hilarant i furibunda

I és aquesta sensació d’irrealitat, justament, el que domina els avatars d’Els sofriments del príncep Sternenhoch perquè Ladislav Klíma juga de continu en el canvi constant entre somni i realitat, entre fantasia i quotidianitat, entre la normalitat i l’exageració, entre la veritat i la mentida, com si tot fos un conjunt de paradoxes on una cosa pot ser l’altra i al revés, com si no existís cap frontera lògica per distingir la vida de la mort.

El lector sempre té dubtes sobre si el príncep està somiant o despert, si percep la realitat o pateix al·lucinacions, i si la Helga està viva o morta. «En un moment la bogeria pot semblar raó, en un altre, la raó sembla una bogeria», escriu Ladislav Klíma. És només una mica inconsistent i una concessió òbvia a la convenció literària –és una de les poques objeccions que es poden fer a una novel·la hilarant i furibunda– que al final es reveli que el protagonista s’ha tornat boig i que tots els esdeveniments tempestuosos i visions horroroses només han sigut fruit de la seva ment malalta.