El terrorisme d’ETA ha estat el problema més greu que ha hagut d’afrontar la democràcia espanyola reiniciada el 1977. És cert que altres problemes de tipus econòmic i social es poden considerar com a més importants i determinants per a la col·lectivitat, però la persistència des de la Llei d’Amnistia de 1977 de la violència política etarra ha estat l’element més pertorbador de la convivència democràtica, al mateix temps que —en un moment determinat— va tibar els límits de l’Estat de dret amb el sorgiment d’un terrorisme d’Estat.
Aquest 20 d’octubre s’ha commemorat el desè aniversari del final d’ETA i ha estat una oportunitat per fer balanç de l’empremta que ha deixat el terrorisme en la societat espanyola i, molt especialment, en la basca. També per comprovar fins a quin punt ha condicionat la política espanyola i per constatar com encara hi ha qui pretén passar pàgina com si res no hagués passat i qui intenta viure de les rendes de la memòria del dolor provocat pels terroristes.
En aquests deu darrers anys s’ha començat a parlar amb veu alta sobre el malson provocat pel deliri terrorista, amb la voluntat de posar en un primer pla el calvari viscut per les víctimes —massa temps silenciat— i també amb el propòsit d’intentar entendre —que no justificar— què va portar a tants i tants joves bascos a adoptar la via de la violència. La literatura i el cinema han produït obres que han ajudat a trencar el silenci i a reflexionar sobre el cost incalculable d’aquest llarg període de terror.
En els deu anys transcorreguts des del 2011 s’ha avançat en el camí difícil per reconstruir un marc polític integrador al País Basc. La lenta assumpció de la seva responsabilitat històrica per part del món abertzale pot resultar exasperant, però no es poden menystenir els passos que s’estan produint, entelats certament pels homenatges a exreclusos etarres. Però aquest procés no pot donar com a resultat una equidistància que falsegi la realitat d’uns fets incontestables i blanquegi unes responsabilitats polítiques ineludibles.
De la mateixa manera, passats deu anys no té sentit regatejar el mèrit que correspon als faedors de la pau. Sense caure en un personalisme exagerat i reconeixent que la pau és el fruit de l’esforç i el sacrifici de molts ciutadans que no es van resignar als dictats del terror i dels servidors públics que van complir amb el seu deure, s’ha de fer constar ben alt el mèrit que correspon al president José Luis Rodríguez Zapatero, al ministre Alfredo Pérez Rubalcaba i al pioner del diàleg Jesús Eguiguren i també a tots aquells que des de l’entorn etarra van fer els passos necessaris.
Però més enllà de la història immediata, la fita d’haver assolit la pau s’ha d’emmarcar en la perspectiva més llarga de la història contemporània d’Espanya, marcada per la constant de la violència política. Guerres, des de l’episodi fundador de l’Espanya contemporània de la Guerra de la Independència passant per les guerres colonials i les successives guerres civils. Opressió de les llibertats, des de la reacció absolutista de Ferran VII a les dictadures de Primo de Rivera i de Franco. Pronunciaments militars que han violat reiteradament el funcionament de la monarquia parlamentària. Terrorismes de diferent signe i intensitat, dels quals el terrorisme etarra ha estat el més persistent i sistemàtic.
Es poden comptar amb els dits de la mà els parèntesis sense violència política de la història espanyola. Per això el significat de la pau de 2011 és més rellevant i digne de ser considerat i reconegut com un dels moments estel·lars de la nostra història democràtica.
La mesquinesa moral del càlcul polític de curta volada pot voler entelar aquest èxit col·lectiu. Però, la ceguesa del cofoisme no pot entorpir la presa de consciència de les conseqüències de l’absència de la violència política. No es pot seguir fent política com si seguís present el condicionant que suposava l’existència del terrorisme. L’èxit del «règim del 78» en la seva lluita contra ETA no pot ser devaluat amb el tancament del sistema. La fortalesa demostrada ha de ser un estímul per afrontar amb coratge, serenitat i bon sentit les reformes necessàries per posar al dia l’Espanya constitucional.
