“A mig aire de la serra
veig un ametller florit:
Déu te guard, bandera blanca,
dies ha que t’he delit!
Ets la pau que s’anuncia
entre el sol, núvols i vents…
No ets encara el millor temps,
però en tens tota l’alegria”

(Joan Maragall, L’Ametller)

¿

Com sortir de la roda de hàmster del procés? Vet aquí la pregunta. La resposta no es pot donar en clau moral sinó a partir de la raó política. Perquè com va dir un primer ministre britànic, Harold Macmillan, «si vull rebre lliçons morals, ja visitaré l’arquebisbe de Canterbury». Un dels errors del relat -o del no relat- d’uns i altres ha estat que ha bandejat la política i ha posat en primer pla les raons emocionals, és a dir, la veritat revelada. Val a recordar que la política democràtica és la forma civilitzada de resoldre els conflictes i de fer prevaldre l’interès general. Això no va de bons i de mals catalans, de bones o males persones. L’excés de pes de l’eix identitari -i fins i tot d’un pretès eix moral- ens ha portat al carreró sense sortida en el qual ens trobem. Per això, cal recordar que no existeixen identitats immutables, ni a Catalunya ni a Espanya ni enlloc. El món és un joc de miralls entre identitat i alteritat, és a dir, la identitat de l’altre. A més a més, assistim arreu a processos d’identificació de geometria variable. I això és així des que Don Pelayo campava per Covadonga i l’abat Oliva impulsava les assemblees de pau i treva. Dos dels elements que identifiquen la nostra gastronomia -la truita amb patates (la tortilla española) i el pa amb tomàquet- no existien aleshores; caldria esperar uns quants segles fins que les patates i el tomàquet ens arribessin d’Amèrica… Seguint amb aquest símil gastronòmic, Vicens Vives ens va explicar que «som fruit de diversos llevats i, per tant, una bona llesca del país pertany a una biologia i a una cultura de mestissatge», començant per l’anomenada Catalunya catalana: «De l’època comtal primerenca se’ns diu que Vic fou poblat ex diversis locis et gentibus colligentes: reunint homes de diverses procedències i races. I des d’aleshores el moviment d’immigracions mai no ha cessat».

La política democràtica és la forma civilitzada de resoldre els conflictes i de fer prevaldre l’interès general

Heus aquí, doncs, una primera exigència: recuperar l’acció política i rebaixar -ara se’n diu desescalar– la subhasta identitària que aquest dèficit de política ha anat atiant en el darrer sexenni. Val a recordar, com ha resumit el professor Xavier Arbós, que si hem arribat on som és perquè des del Govern central s’havia actuat com si només existís la llei i des del Govern de la Generalitat s’havia fet com si la llei no existís. I, al bell mig, un gran dèficit de política, amb els ciutadans com a hostatges d’aquesta subhasta emocional entre dos nacionalismes. Paradoxalment, en plena ressaca del llarg cicle de crisi econòmica, l’eix ideològic i programàtic -el de les polítiques concretes al servei de la ciutadania- ha estat bandejat en els moments rituals del procés: les eleccions plebiscitàries del 27-S del 2015 i les del 21-D del 2017 (per primera vegada el primer partit de l’oposició al Parlament no pertanyia a la tradició del catalanisme polític i després va esdevenir el primer partit del país). ¡El procés independentista va fer dòmino amb el doble sis! Una subhasta emocional en clau identitària que ho ha anat trinxant tot, a tort i a dret: els partits, els sindicats, les patronals… El veterà periodista Mateo Madridejos va escriure de manera clarivident el 10 de gener del 2014: «La gran novedad en la Cataluña del siglo XXI es que los llamados sindicatos de clase, cada día más verticalizados, obsecuentes con el poder político, desfilan bajo las banderas que fueron de la burguesía, ahora enarboladas por los aparatchiks de la separación, reclamando ‘el derecho de decidir’. Los sindicatos y los grupúsculos izquierdistas, indignados o por indignar, se uncen al carro de “la peor de todas las pestes, el nacionalismo, que envenena la flor de nuestra cultura europea”, según el dolorido sentir de Stefan Zweig. Un dato que resaltar por los historiadores que vendrán y se sorprenderán». Val a dir que es tracta d’una sorpresa que es va tornar a evidenciar en la manifestació del 15 d’abril proppassat a Barcelona.

La recuperació de la política, amb un reequilibri de coordenades entre els eixos identitari i programàtic, es fa del tot imprescindible per poder recuperar també qualitat democràtica. Perquè la democràcia es desvirtua quan el ciutadà no respon a les urnes en clau d’acció de govern sinó que ho fa a partir del joc d’identitats en escena, és a dir, que respon més en funció de les seves creences que no pas de les seves idees. El pas següent seria endinsar-nos en una democràcia confessional, amb un resultat gairebé predeterminat a cada consulta, en funció del pes de les diferents minories (religioses, ètniques, lingüístiques…), com és el cas de les quotes de govern de les faccions del sistema polític del Líban. Res més allunyat del catalanisme polític, basat en la voluntat de ser, i que es concreta en la idea motriu de «Catalunya, un sol poble». La paradoxa rau en el fet que els promotors de l’anomenat procés han posat aquest model de democràcia ritual com a paradigma i han menystingut les veus que entenien que la secessió no és l’ideal democràtic, sinó l’últim recurs quan la fallida de la convivència és irreversible.

Els promotors del procés han posat el model de democràcia ritual com a paradigma i han menystingut les veus que entenien que la secessió no és l’ideal democràtic, sinó l’últim recurs quan la fallida de la convivència és irreversible

Si al seu dia els promotors del Pacte Nacional pel Referèndum presentaven la consulta d’autodeterminació com «una eina privilegiada d’aprofundiment democràtic, que permet el debat polític plural i la recerca de consensos», els que hi discrepàvem de Catalunya endins, des de la tradició catalanista, ho fèiem perquè pensàvem que el seu resultat ens acostaria a un país empatat amb si mateix i amb els deures per fer. Davant aquest empatx de democràcia ritual cal reivindicar la democràcia consensual per forjar una proposta que tingui, almenys, el suport dels dos terços del Parlament de Catalunya (la mateixa majoria qualificada que preveu l’Estatut per a la seva reforma). Fins i tot Rousseau, quan parla de com harmonitzar la voluntat particular i la voluntat general en les deliberacions públiques, dóna dues pautes de conducta senzilles: com més greus i importants són les deliberacions, més s’ha d’aproximar a la unanimitat l’opinió dominant; com més celeritat exigeix una qüestió debatuda, més estretes han de ser les diferències, i amb la majoria d’un vot n’hi hauria d’haver prou; la primera d’aquestes màximes s’adiu amb les lleis que afecten el contracte social, com és el cas de les constitucions, i la segona regeix per a l’aprovació de les lleis ordinàries i els afers corrents.

Tanmateix, a hores d’ara, aquest exercici de democràcia deliberativa no és la primera tasca que caldria abordar, sinó que hauria de ser la culminació natural d’un procés de normalització de la vida política, del treball parlamentari i de l’acció quotidiana de govern; també de la represa de relacions amb el nou Govern central. Un nou clima, al capdavall. Poso sovint com a exemple l’activitat d’una comunitat de veïns: si discuteixen sobre les banderes dels balcons -que si l’estelada o l’espanyola-, de ben segur que no es posaran d’acord, però si ho fan primer sobre la necessitat de construir una rampa d’accés per a discapacitats físics a l’entrada de l’edifici, és possible que arribin a un consens… Potser fins i tot els veïns més abrandats de l’estelada i l’espanyola, però que tenen a casa una persona discapacitada, votaran en el mateix sentit. Desprès, un cop normalitzada la vida de la comunitat, una vegada recuperada l’empatia i el diàleg, serà el moment de parlar de les banderes, de recordar que no són comestibles, ni l’una ni l’altra, i que la història en ensenya que molt sovint resulten indigestes.

PUBLICITAT

Després, una vegada recuperada l’empatia i el diàleg, serà el moment de parlar de les banderes, de recordar que no són comestibles i que la història ens ensenya que molt sovint resulten indigestes

Mal m’està el dir-ho, però us he de confessar que des del començament de la primavera tinc fixada una piulada al meu compte de Twitter, amb el hashtag següent: «Bandera blanca, l’altra #PrimaveraCatalana». Hi reprodueixo L’ametller, aquell poema de Joan Maragall que hauria de ser la divisa del retrobament polític de Catalunya endins: «A mig aire de la serra / veig un ametller florit: / Déu te guard, bandera blanca, / dies ha que t’he delit! / Ets la pau que s’anuncia / entre el sol, núvols i vents… / No ets encara el millor temps, / però en tens tota l’alegria». Sí, un alto el foc, que deia el conseller Santi Vila; bandera blanca, per tornar a governar, refer els consensos de país i encetar una nova etapa política. Bandera blanca també per tornar-nos a mirar als ulls, tot fent nostre aquell prec de Maragall a La Ciutat del Perdó: «Mireu-los només a dintre els ulls: vegeu?, sou vosaltres mateixos: un home com vosaltres; amb això n’hi ha prou: capaç de tot el vostre bé i de tot el vostre mal; com vosaltres del seu». Si ho fem així, es començaran a obrir moltes portes; també les de les presons. Després, quan s’escampi la boira, quan es recuperi el catalanisme polític com a comú denominador de la majoria de forces del Parlament de Catalunya, serà l’hora de proposar un canvi de coordenades i prioritats, de bastir un full de ruta compartit i de posar-lo sobre la taula del Parlament espanyol.

Per sortir de la roda de hàmster no hi ha altre camí que recuperar la vella fórmula del president Tarradellas:”Ciutadans de Catalunya!”

Sí, cal deixar de jugar al gat i a la rata amb els llaços grogs. Sí, cal sortir de la roda de hàmster. I per fer-ho no hi ha altre camí que recuperar la vella fórmula del president Tarradellas: «¡Ciutadans de Catalunya!». Sí, cal sortir de l’actual cul-de-sac, amb una ciutadania obligada a escollir entre les caricatures de Tabàrnia i de Freedonia. Repeteixo: ciutadans de Catalunya, ciutadania més residència; ni una Catalunya sense ciutadans ni uns ciutadans sense Catalunya. Vaig escriure fa anys, i ho reprodueixo ara a tall de conclusió, que ens cal definir un nou paradigma -què volem ser i, sobretot, què volem fer junts- que és aplicable a Catalunya, al conjunt d’Espanya i a tota la Unió Europea. La clau, més enllà de les sobiranies compartides, rau en saber conrear les ciutadanies compartides, és a dir, aquells instruments que ens permeten ser alhora ciutadans de Catalunya, d’Espanya i d’Europa. De Catalunya estant, el catalanisme hauria de fer uns pas endavant en la defensa d’una Espanya social i federal: la necessitat d’introduir també el concepte de segona laïcitat. De la mateixa manera que el segle XIX va representar l’inici de la lluita per un marc de laïcitat en el qual la creença religiosa va a passar a formar part de l’àmbit privat, el segle XXI hauria de permetre que la nació -la nacionalitat- passés també a formar part de l’esfera privada. La religió en va sortir aleshores enfortida i la nació s’enfortiria també ara. Que ningú, a cap lloc, ens obligui a haver d’escollir i que tothom es pugui sentir el que li doni la gana, però que actuï com a ciutadà, és a dir subjecte al mateix codi de drets i de deures. Dit d’una altra manera: Espanya anirà bé quan s’hi sentin a gust aquells que no se sentin espanyols (el mateix raonament val per a Catalunya: Catalunya anirà bé quan s’hi sentin a gust aquells que no se sentin catalans) i quan ningú, allà o aquí, ens obligui a haver d’escollir.

Ni una Catalunya sense ciutadans ni uns ciutadans sense Catalunya

Mentrestant, amb els llums llargs enfocant aquest repte històric del catalanisme del segle XXI, la represa de la política quotidiana, de l’activitat parlamentària i de l’acció de govern exigeixen desescalar el llenguatge, tant en l’espai polític com en l’espai públic, començant pels mitjans de comunicació de la CCMA. No entraré en un debat estèril sobre el seu grau de pluralisme o en l’anàlisi del binomi veracitat – postveritat. Em limitaré a recordar que la Llei 22/2005, de 29 de desembre, de la comunicació audiovisual de Catalunya, estableix en el seu article 23.3 les «missions específiques» del servei públic competència de la Generalitat. En reproduiré només l’apartat g): «La promoció activa de la convivència cívica, el desenvolupament plural i democràtic de la societat, el coneixement i el respecte a les diverses opcions i manifestacions polítiques, socials, lingüístiques, culturals i religioses presents al territori de Catalunya. En aquest context és necessari l’ús de tots els llenguatges, formats i discursos que dins el respecte i l’atenció a la diversitat i el pluralisme, permetin el diàleg, la comprensió i la cohesió entre les diverses opcions, i entre les diverses àrees del territori de Catalunya». Déu te guard, bandera blanca, també en el llenguatge polític i en els mitjans de comunicació públics. És l’hora de fer un recés -un temps de retraïment i reflexió- per després poder fer un reset.

És l’hora de fer un recés -un temps de retraïment i reflexió- per després poder fer un reset