Llibres orfes a la tauleta de nit. Repassar l’habitació amb la mirada, en aquell primeríssim moment de l’absència en què et sembla que ja fa molt de temps que l’enyores, enmig d’un silenci sobtat que en aquell precís instant et sembla infinit. I aleshores alguna cosa, com si tingués llum pròpia, et diu que encara no ha marxat, que sempre hi serà. Quatre llibres apilats a la seva tauleta de nit, pàgines que percebo tan orfes com jo. Acarono els títols, alleugerida.

Ja ha passat un any i el record dels llibres que reposaven al costat del llit de la mare, encara em fa somriure. La Diana no podia evitar ser coherent. No sé si ho portava de fàbrica. Els seus germans, els amics de joventut, els companys de militància a Nou Barris, els col·legues de la informàtica primerenca, ho podran confirmar (o desmentir). En tot cas, la coherència no és una cosa que un hagi d’assolir, com el cim d’una muntanya. La coherència s’ha de mantenir. I per fer-ho, a parer meu, es necessiten grans dosis de curiositat, integritat i valentia.

¿Qué piensan los que no piensan como yo?, de Diana Cohen Agrest. Un títol desafiant. El sol fet d’escollir-lo com a lectura em sembla una declaració oberta de curiositat, i el súmmum del respecte per totes les idees.

La Diana lluïa, amb un somriure modest que amagava cert orgull, un munt de «marques» de vida.

La curiositat sé del cert que li venia de petita. La Diana lluïa, amb un somriure modest que amagava cert orgull, un munt de «marques» de vida: un aparatós petit accident amb l’hèlix de la barca a Platja d’Aro, una caiguda de l’escenari del teatre del Liceu Francès, algunes mossegades mecàniques fetes en desmuntar i reparar enginys, les mans sempre besades per alguna espina de roser –o d’esbarzer– de les plantes de Rupià… El gran motor de la seva activitat no era altre que la curiositat, el desafiament intel·lectual, allò de voler saber com funcionen les coses, el plaer de posar-hi les banyes i trobar-ne el desllorigador. Aleshores, el seu somriure es tornava triomfant.

PUBLICITAT
Renfe / Viaja como piensas

Amb aquesta expressió victoriosa la recordo, tres dies abans que ens sorprengués la seva mort, el divendres que vam visitar l’oficina on s’acabava de traslladar l’equip de la Fundació Catalunya Europa –llegat Pasqual Maragall, l’entitat que el pare havia creat el 2008 «[…] amb el propòsit d’invertir en la recerca dels coneixements i de les bones pràctiques que configuren aquest ideal europeu d’excel·lència democràtica, cívica, econòmica i social. Amb la certesa que Catalunya pot aportar molt, però aprendre encara més. L’activitat de la Fundació es guiarà per la convicció que la lliure circulació d’idees, de projectes i d’experiències és necessària per estimular la creativitat i l’emulació.»1

La nova oficina era, és, un espai auster i impecable. I era, aquell matí de febrer del 2020, el premi a la tenacitat de la mare. Un any abans, quan en feia onze del naixement de la FCE i en absència del pare al seu capdavant, la Diana havia decidit preguntar-se si la fundació encara tenia raó de ser, més enllà de com a entitat dipositària de l’arxiu polític i documental de Pasqual Maragall. Va dedicar-se a parlar llargament amb tots els que ja hi aportaven el seu saber, va convocar noves veus, va donar carta blanca al pensament i un termini de temps generós per tal que, entre tots, decidíssim quin camí seguir… I malgrat el buit que han deixat tant la malaltia del pare com la pèrdua de la mare, seguirem endavant. Ens impulsa la força d’allò que ells van construir plegats i mirarem de fer-ho amb convicció, sensibilitat i respecte vers la llibertat de les idees. Així com ho haguessin fet el Pasqual i la Diana.

Passant comptes. Memòries d’un economista al servei de les institucions, d’Andreu Morillas. Títol que conté una alta concentració de «Diana», en conjunt i en cada mot per separat: memòria, economia, servei, institucions.

La mare va ser companya i esperó de les tesis econòmiques, de la lluita política i de l’acció de govern del pare.

La mare va ser companya i esperó de les tesis econòmiques, de la lluita política i de l’acció de govern del pare. En la militància antifranquista, a la Universitat Autònoma, a Nova York, durant la Transició, treballant frec a frec amb els veïns dels barris barcelonins i a l’àrea metropolitana, en totes les etapes de l’Ajuntament de Barcelona, en la preparació i la celebració dels Jocs Olímpics, a la Sarajevo assetjada, en la contribució al projecte europeu, en la perseverança federalista, a Roma, com a Ciutadana pel Canvi, en la il·lusió del govern català d’esquerres, en les vicissituds de l’Estatut i en la integritat impecable contra la corrupció. Tot això, sense afluixar mai en el respecte a les institucions i amb una inesgotable vocació de servei públic.

I fins a les últimes conseqüències. A partir del 2007 va dedicar la força que encara la caracteritzava no només a vetllar amatent per l’evolució de l’Alzheimer que acabaven de diagnosticar al pare, sinó també a tirar endavant el darrer acte de servei públic que ell havia anunciat, però que no podria encapçalar: la Fundació Pasqual Maragall per a la recerca contra l’Alzheimer. Avui, tretze anys després, la FPM té més de 40.000 socis i és un referent científic reconegut arreu del món. «Prevenció i qualitat de vida», «La ciència, l’única sortida» i «Per un futur sense Alzheimer»2 són els lemes que la sustenten.

Estratègia, benestar, ciència i futur. Una vegada més, paraules que ressonen a Diana.

El cambio climático: análisis y política econòmica, estudi dirigit per Josep M. Vegara. Aquest títol parla d’una preocupació d’avui i apel·la directament al futur. Un horitzó sempre present en el pensament i l’acció de la Diana.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

«I al final dels dies, el més bonic, i el més difícil que ens deixes: tota una vida aprenent a ser dignes de tu, i del teu exemple.»

Crec que la mare va gaudir a fons el fet que Pasqual exercís el privilegi del poder: que tingués el poder de la transformació, de transformar i millorar la vida de les persones. La vida present i la del futur. La dels seus conciutadans i la dels ciutadans del futur. Algunes lluites se les va fer seves també, a títol personal. I a més, en tenia de pròpies.

El canvi climàtic en va ser la darrera. Acabava de celebrar els 75 anys, estava físicament cansada, en tenia motius. Però una causa justa i un bon argument encara la podien fer saltar de la cadira. Com ho va fer el dia que va veure al programa «Els Matins» de TV3 una entrevista a Marc Castellnou, inspector en cap de l’Àrea Forestal del cos de Bombers de la Generalitat de Catalunya. Castellnou deia que malgrat el desastre dels grans incendis que cremen arreu «el món no s’acaba, el món es transforma i nosaltres ens hi hem d’adaptar»; parlava de polítiques de territori, de defensa del mosaic agrícola, de consum responsable, d’educació. «Aquest és un moment creatiu i tots hi tenim un paper a jugar». La Diana es va entusiasmar. Va localitzar el telèfon de l’inspector i va fer-se el propòsit de contactar-hi i posar-se a la seva disposició. Quan m’ho va explicar em va fer riure imaginar-la grapant fulles ciclostilades i repartint-les a la sortida d’una escola. Perquè apagant focs a Austràlia no me l’imaginava…

La lluita feminista ho havia estat sempre. L’havia incorporat «sobre la marxa», com ho van fer tantes dones de la seva generació: van rebre una educació sexista a casa i a l’escola, van casar-se amb homes molt progressistes que encara no havien arribat al feminisme, van estudiar una carrera sense deixar de planxar les camises del marit, van treballar malgrat que tenien menys oportunitats i sous més baixos… I encara van ser prou valentes per educar en la igualtat les seves filles, i els seus fills. No puc oblidar-la, aturada al xamfrà Viladomat / Gran Via de Barcelona, la tarda del 8 de març del 2018. La mare no es va moure d’allà, ens va deixar marxar manifestació endins i encara la sento dir: «Hija, es que nosotras cuando nos manifestábamos éramos cuatro…» tot mirant embadalida aquell mar violeta que s’obria davant seu, etern.

El espejo del mar, de Joseph Conrad. Un títol clàssic i el blau omnipresent.

Un blau valent. Descobert als estius de jocs i adolescència a Platja d’Aro, il·luminant les hores passades en remull o a la barca; estius també idolatrats pel record del seu pare, Cristóbal Garrigosa Ceniceros, de qui va rebre els valors humanistes en què la Diana es va emmirallar tota la vida.

Un blau brillant. Albirat des de la teulada de la casa de Rupià, allà al fons, com un teló esquinçat per les Illes Medes; o vigilat des de la terrassa del piset llogat alguns estius a Sa Tuna mentre el Guim i el Màrius jugaven, allà baix, a la platgeta de còdols.

PUBLICITAT
Correos Market

Un blau orgullós. Rebut amb els braços oberts quan la ciutat va decidir donar-li la cara; i defensat en la seva essència amb la posada en marxa del projecte divulgatiu i educatiu Barcelona, fes-te a la mar!, en què la Diana es va embarcar durant els primers anys 90.

Un blau ondulant. Bressolat pels dubtes, angoixes i contradiccions de la vida.

Un blau serè. Observat amb respecte des de la popa de la seva barca, mans al timó, mocador al cap i front al vent; o des del banc del passeig marítim de l’Estartit on vam esperar que el sol s’acabés de pondre, la tarda d’aquell diumenge. L’última posta de sol de la mare.

L’endemà ens va deixar, però no amb les mans buides.

«Ens has donat el mar, el camp i les estrelles. I al final dels dies, el més bonic, i el més difícil que ens deixes: tota una vida aprenent a ser dignes de tu, i del teu exemple.» Amb aquestes paraules de la Cristina, els fills i néts vam acomiadar la mare i l’àvia en una trobada plena a vessar de família i amics que van venir per dir adéu a la Diana. Vam sentir-nos abraçats per tantes persones, tantes, a qui ella havia «tocat» la vida d’alguna manera o altra.

Sempre a la seva manera. Sense estridències.