Aquests versos del primer disc de José Antonio Labordeta, Cantar | callar, del 1973, expressen bé la manera com des d’Aragó es va mirar durant un temps la que va acabar sent la germana gran, la veïna rica a la qual s’observava amb una barreja d’envidieta (en expressió de l’Alt Aragó) i admiració. Aquesta relació ha despertat sempre la curiositat d’investigadors i analistes, i ha motivat el desenvolupament d’exposicions com la que sota el mateix títol va veure la llum el 2018 organitzada per la Diputació Provincial de Saragossa, acompanyada pel llibre Tejidos de vecindad, coordinat pel catedràtic d’Història de la Universitat de Saragossa, Alberto Sabio, i per Víctor Lahuerta. Una lectura imprescindible per entendre la relació entre dos pobles germans.

Les relacions entre Aragó i Catalunya han estat una constant històrica, molt més enllà de la Corona d’Aragó –la naturalesa de la qual encara és objecte de polèmiques i interpretacions interessades. Entre 1880 i 1980 més de mig milió d’aragonesos van emigrar a Catalunya. Barcelona es va convertir en la segona ciutat amb més aragonesos, després de Saragossa.

En el pla econòmic, els percentatges de la balança comercial mostren clarament una relació important. A finals del segle XX, entre el 61 % i el 69 % de l’exportació agroalimentària aragonesa, el 49 % de la metal·lúrgica, el 51 % de la maquinària i el 56 % del material de transport, estaven destinats a Catalunya. De les importacions aragoneses, el 63 % dels aliments i el 56 % del material de transport procedien de Catalunya.

Encara que no hi ha dades recents ni gaire precises –l’últim mostreig és del 2011–, es calcula que més de 80.000 persones tenen una segona residència en una Comunitat limítrofa, amb Salou (Tarragona) i Peníscola (Castelló) com les dues primeres destinacions. Migració, relacions comercials i llocs de vacances són només tres elements dels molts que podrien exemplificar la relació de veïnatge i intercanvi que ha existit des de sempre entre Aragó i Catalunya.

La influència va arribar també a l’àmbit cultural i sociopolític. Barcelona va veure néixer referents importants de l’aragonesisme com la Unió Regional Aragonesista o la Joventut Aragonesista. José Antonio Labordeta va cantar al paranimf de la Universitat de Barcelona el dia que Salvador Puig Antich va ser executat, el 1974. Un any abans havia publicat a Edigsa, discogràfica catalana, el seu primer disc, Cantar | callar. La presència dels cantautors aragonesos a Barcelona i altres localitats es va fer habitual. El 16 de juny de 1978, el concert de nova cançó popular aragonesa al Palau dels Esports de Montjuïc va reunir més de dotze mil persones. Són només uns exemples, però permeten fer-se una idea de la fluïdesa de la relació entre dos pobles germans.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Hi ha hagut tensions, greuges…

Les relacions de veïnatge, no obstant això, no han ocultat també moments de tensió i sentiments de greuge a Aragó que venen de lluny. A l’Edat Mitjana, Aragó es va quedar sense sortida al Mediterrani mentre que Catalunya i València es convertien en la base expansiva de la Corona. Molt de temps després, els intents reiterats de transvasament de l’Ebre –alguns dels quals tenien Catalunya com a principal destinatari i beneficiari– o la construcció d’embassaments que negaven les valls aragoneses per a la generació hidroelèctrica destinada principalment al territori veí van anar sembrant una sensació creixent de greuge en la societat aragonesa. Amb menys embranzida econòmica i inferior en recursos i en inversions públiques, no era estrany que es veiés a si mateixa com la germana petita d’una Catalunya que creixia de manera imparable mentre Aragó veia com la seva gent marxava, en molts casos, a l’est, com cantava Labordeta.

 

…i aliances importants

En les últimes dècades alguns d’aquests elements van anar canviant. Dins d’Aragó, i no sense dificultats, es va entendre l’oportunitat que representava fer valer la diversitat cultural i lingüística de les comarques limítrofes, moltes de les quals amb població que té el català com a llengua materna. Compartir tradicions, trets culturals i fins i tot la llengua –amb les seves peculiaritats corresponents– normalitza les relacions i ajuda a entendre la idiosincràsia dels pobles. A això cal afegir la consolidació d’intercanvis comercials entre tots dos territoris, la mobilitat d’estudiants i treballadors, i les anades i vingudes naturals als centres sanitaris o educatius de referència a un costat o un altre dels límits autonòmics.

En l’afirmació d’un bon veïnatge va tenir una transcendència especial la coincidència en un element tan clau per a Aragó com va ser la lluita contra el transvasament de l’Ebre a València i Múrcia previst en el Pla Hidrològic Nacional de l’any 2000. Mitjançant relacions trenades, en primer lloc, des de la societat civil i, més tard, entre els partits polítics, es va aconseguir trencar el conflicte històric sobre l’Ebre entre totes dues comunitats i es va forjar una aliança que va treballar de manera conjunta tant a Espanya com a la Unió Europea per defensar el riu, que és tant com defensar el territori i la sostenibilitat en la gestió de l’aigua de tota la conca de l’Ebre. Els elements identitaris no solament no van ser un obstacle, sinó que es van entendre com una font de diversitat i riquesa en una mobilització que va aconseguir, des del respecte per la diferència, construir un objectiu comú: la defensa d’una nova política de l’aigua amb la sostenibilitat del territori com a bandera.

 

Alguna cosa es va trencar el 2017…

Els moments més àlgids del procés van generar reaccions en la població aragonesa, que van ser diferents segons els territoris. Mentre que a les comarques limítrofes hi havia més disposició a entendre el conflicte i la necessitat de superar-lo mitjançant el diàleg, a la resta d’Aragó es va reaccionar amb indignació notable cap a l’independentisme. Només calia fer una passejada per Saragossa per comprovar com els balcons s’havien cobert de banderes d’Espanya, no tant com a identitat pròpia, sinó com a mostra de rebuig a l’independentisme.

Es va aconseguir trencar el conflicte històric sobre l’Ebre entre Aragó i Catalunya i es va forjar una aliança per defensar el riu.

Tot i que seria molt aventurat atribuir les ferides obertes durant el procés a alguns canvis en les relacions entre totes dues comunitats, la veritat és que hi ha dades que expliquen aquesta ferida, com el descens gradual, però significatiu, d’estudiants aragonesos a les universitats catalanes. Hi ha qui atribueix també la disminució d’aragonesos empadronats a municipis catalans a aquest rebuig del catalanisme, però aquesta tendència és anterior al procés pròpiament dit.

Sigui per la tensió generada durant el procés o per altres causes, del que queda constància en nombrosos treballs és que una part dels aragonesos va viure aquest moment com un rebuig també cap a ells mateixos. No s’entenien les declaracions de menyspreu per part de líders independentistes ni la ruptura de llaços emocionals. La societat més pròxima a Catalunya, com s’intenta reflectir en aquestes línies, va sentir de manera especialment despectiva aquell moviment. Això, unit a la sensació de greuge existent prèviament, va ser utilitzat per alguns líders polítics per mesurar el seu compromís amb Aragó de manera proporcional a la distància i la bel·ligerància contra el govern català i, en general, contra el catalanisme. Aragó podia haver tingut l’oportunitat, com a terra d’acords que és, de tenir un paper actiu en el diàleg entre Catalunya i la resta d’Espanya, però no va voler, no va poder o no va saber jugar aquesta basa.

 

.. i cal recompondre-la

En els últims anys, a Aragó hi ha una doble visió del que representa Catalunya. D’una banda, hi continua havent llaços socials estrets, que tot i que s’han pogut deteriorar, encara romanen. D’això en dona compte l’intercanvi comercial entre ambdues comunitats, el nombre encara important d’aragonesos empadronats a Catalunya o el fet que la Costa Daurada –i en menys mesura la resta del litoral català– continua sent la destinació preferida dels aragonesos per passar les vacances, en molts casos com a propietaris de segones residències.

D’altra banda, en el pla polític, els governs aragonesos successius des del 2017 han volgut construir i reforçar la seva identitat per oposició a Catalunya i han convertit reclamacions, perfectament legítimes i justes, com les de les obres d’art de Sixena, en símbol d’oposició a l’independentisme. Un repàs a l’hemeroteca i a les declaracions dels principals líders polítics mostra més l’animadversió envers el moment polític a Catalunya que la defensa dels interessos propis.

Els governs aragonesos posteriors al 2017 han volgut construir i reforçar la seva identitat per oposició a Catalunya.

L’últim desacord s’ha viscut amb la nonada candidatura conjunta als Jocs Olímpics d’Hivern, que ha quedat encallada davant la impossibilitat d’entesa de tots dos executius. Crida l’atenció que el debat no hagi versat sobre la idoneïtat i l’oportunitat dels Jocs, sobre l’opinió dels habitants dels territoris més afectats o sobre els impactes socials, econòmics i ambientals. Ha estat la negociació de les seus la que ha paralitzat un acord que, vist en retrospectiva, era gairebé impossible, perquè la negociació partia d’una desconfiança profunda i molt poca generositat. Sobretot en vigílies electorals en què els partits que donen suport al Govern d’Aragó han de tornar a les urnes i els que governen els ajuntaments d’una comunitat i l’altra també.

Si es té en compte la història, costa pensar que s’hagi pogut arribar a aquest punt. Possiblement l’animadversió generada en els anys més intensos del procés explica aquesta situació que tant de dolor va causar, però això no oculta les oportunitats perdudes ni la irresponsabilitat que representa que els líders polítics encoratgin l’enfrontament i subratllin els desacords en lloc de treballar per construir relacions de cooperació i superar les dificultats. Aragó ha tingut la possibilitat de fer valer el caràcter de terra d’acords que sempre ha estat, però els seus dirigents han preferit tancar-se en el greuge. Caldrà veure si això aportarà adhesions o ajudarà a guanyar eleccions