Fa tres dies que vaguen com somnàmbuls pel camp de batalla entremig de cadàvers, però a pesar de tenir el cap tan emboirat que els impossibilita adonar-se que després de la fosca de la nit els torna a caure a sobre un bat de sol, parlen i riuen i avancen o retrocedeixen amb moviments segurs i ràpids: són els supervivents de la dotzena bateria, sis artillers i un oficial, el narrador, que reconeix i alhora no reconeix res del que l’envolta –tot sembla conegut i tot sembla tocat per un misteri infinit–, i que tan bon punt tanca els ulls veu com una imatge immòbil fragments de l’habitació de casa seva –un tros de paret amb paper pintat de blau, una gerra d’aigua polsegosa, un llum amb una pantalla verda damunt la tauleta– i la seva dona i el fill insomne a l’habitació contigua, una anomalia domèstica que el pertorba tant que el du a preguntar a un soldat per què no dorm el nen i «ell em va explicar llargament i amb tot detall no sé ben bé què, tots dos vam fer que sí amb el cap. I ell encara va riure, tot arquejant la cella esquerra i picant l’ullet maliciosament a algú del darrere. Però al darrere només es veien les plantes d’uns peus… i res més».

El cel és negre amb algunes franges d’un roig de foc, però quan despunta la primera claror del dia comença a ploure i l’aiguat adquireix un aspecte tan amenaçador com els obusos que xiulen i exploten, com els trons dels canons: la pluja porta a la memòria del narrador el pensament «d’alguna cosa agradable i tranquil·la de la meva infantesa o del meu primer amor», i, mentrestant, l’aigua va lliscant sobre la cara groga i obesa d’un artificier ferit de mort. I aleshores, de sobte, el narrador s’adona que té davant seu un soldat jove, d’una pal·lidesa extraordinària, que el saluda amb la mà dreta a la visera, com si aquell gest li pogués treure de sobre la por demencial que li impedeix pronunciar cap paraula i només li permet als llavis un somriure tremolós.

El narrador li pregunta si està espantat, però no obté cap resposta perquè, d’improvís –l’horror sempre neix d’improvís–, passa «una cosa incomprensible, monstruosa, sobrenatural. A la galta dreta vaig notar un buf càlid, un ventet que em va fer trontollar amb força… i res més, però davant dels meus ulls, en comptes de la cara pàl·lida hi havia alguna cosa curta, plana, roja, d’on rajava tot de sang, com d’una ampolla destapada, com les que surten dibuixades en els cartells d’anunci. I en aquella cosa curta, roja, degotant, encara hi perdurava una mena de somriure, una rialla sense dents –la rialla roja».

 

Follia i horror

Capaç encara de crispar els nervis i remoure la consciència de cada lector amb una fèrtil lògica fantasmal que evita sempre la invasió de l’efectisme estèril, a La rialla roja, una novel·la publicada el 1902 i inspirada en els avatars de la guerra russo-japonesa, Leonid Andréiev (Oriol, Rússia, 1871 – Mustamäki, Finlàndia, 1919) es revela com un artista de les sinistres aventures i les conseqüències imprevisibles que generen la follia i l’horror de la guerra: «…follia i horror» són les dues primeres paraules que el lector troba a la primera pàgina i que, en efecte, es van desplegant amb tots els seus matisos arreu de La rialla roja, el deliri al·lucinant i guinyolesc –però molt veraç– de les escenes bèl·liques d’una guerra que en cap moment es precisa de quina es tracta i que s’estén més enllà del camp de batalla una vegada el protagonista i narrador torna a la seva llar després que li han estat amputades les dues cames.

Andréiev es revela com un artista de les sinistres aventures i les conseqüències imprevisibles que generen la follia i l’horror de la guerra.

Enrere queda l’extenuació i la fam, els ferits que es retorcen com serps i la sang dels morts, l’embogiment col·lectiu i la voluntat misteriosament implacable de seguir endavant a pesar de la por que embriaga tothom, l’energia dels soldats que els és indiferent viure o morir, però a casa seva el narrador no pot ni sap alliberar-se del malson angoixant de «la rialla roja» –a vegades sembla que ha tingut l’inoportú privilegi d’accedir a la clau d’un secret incomprensible i hermètic– perquè aleshores ja ha comprès que «es trobava al cel, al sol, i aviat s’escamparia per tota la terra, la rialla roja!». I el lector no triga a constatar que aquest combatent mutilat no s’equivoca gens ni mica: a la segona part de la novel·la el protagonista ja ha mort, i la veu narradora pertany a la del germà de la víctima.

No ha estat reclutat per l’exèrcit, no ha experimentat els turments als camps de batalla, però l’atmosfera opressiva de la guerra que es respira arreu s’apropia del seu pensament i, escriu, «hi ha moments en què ja no suporto més la tortura d’aquests cèrcols de ferro que m’oprimeixen el cervell i m’agafen unes ganes irresistibles de sortir corrents al carrer, a la plaça, on hi hagi força gent, i cridar: “Atureu ara mateix la guerra, o…” a l’estació de tren veu uns presoners tremolosos i aterrits que baixen d’un vagó, llegeix als diaris notícies sobre “absurdes batalles sagnants”, en un teatre contempla els homes que l’envolten i pensa que “cadascun d’ells podia esdevenir un cadàver i tots tenien un posat de bojos”, i, quan es fica al llit té somnis absurds i terribles, “com si al meu cervell li haguessin tret la capa i, sense la protecció òssia, nu, hagués absorbit dòcilment i amb avidesa tots els horrors d’aquests dies sagnants i demencials”». És durant una nit de malson infernal que se li apareix el germà per explicar-li que la cosa enorme, roja, sagnant i que li riu amb «una boca esdentegada» és «la rialla roja. Quan la Terra es torna boja, comença a riure així. Perquè ja saps que la Terra s’ha tornat boja, oi! Ja no té ni flors ni cants, ha esdevingut rodona, llisa i roja, com un cap espellat».

 

Leonid Andréiev La rialla roja Barcelona: Males Herbes, 2021 Traducció de Jaume Creus | 128 pàgs.
Leonid Andréiev. La rialla roja. Barcelona: Males Herbes, 2021. Traducció de Jaume Creus 128 pàgs.

 

Narració líricament apocalíptica

Potser sí que Txèkhov no anava gaire desencaminat quan va observar que a la literatura de Leonid Andréiev hi havia una certa falta de sinceritat i poca senzillesa, però també és veritat que La rialla roja, a pesar de l’evidència al·legòrica, és un retrat vívid i palpitant, d’un pessimisme que no s’excedeix mai i sense inclinar-se en cap moment cap a la banda del sermó, amb un to de veu exacte i amb la precisió inconsútil de la narració líricament apocalíptica, de la devastació física i els estralls mentals que ocasiona en la població, tant en els habitants de les trinxeres com en la població que habita a la rereguarda.

Potser sí que Leonid Andréiev no té la panoràmica de Tolstoi ni la profunditat de Dostoievski, i segurament també deu ser veritat que no arriba a la farsa còsmica i tenebrosa de Gógol ni és capaç de construir uns espectacles verbals tan nítids i espontanis com Turguénev, però seria injust oblidar que no són pocs els escriptors aparentment «menors» que, a totes les literatures, han donat unes obres mestres tan dolorosament fascinants i tan memorables com La rialla roja.