Fa tres dies que vaguen com somnàmbuls pel camp de batalla entremig de cadàvers, però a pesar de tenir el cap tan emboirat que els impossibilita adonar-se que després de la fosca de la nit els torna a caure a sobre un bat de sol, parlen i riuen i avancen o retrocedeixen amb moviments segurs i ràpids: són els supervivents de la dotzena bateria, sis artillers i un oficial, el narrador, que reconeix i alhora no reconeix res del que l’envolta –tot sembla conegut i tot sembla tocat per un misteri infinit–, i que tan bon punt tanca els ulls veu com una imatge immòbil fragments de l’habitació de casa seva –un tros de paret amb paper pintat de blau, una gerra d’aigua polsegosa, un llum amb una pantalla verda damunt la tauleta– i la seva dona i el fill insomne a l’habitació contigua, una anomalia domèstica que el pertorba tant que el du a preguntar a un soldat per què no dorm el nen i «ell em va explicar llargament i amb tot detall no sé ben bé què, tots dos vam fer que sí amb el cap. I ell encara va riure, tot arquejant la cella esquerra i picant l’ullet maliciosament a algú del darrere. Però al darrere només es veien les plantes d’uns peus... i res més».

El cel és negre amb algunes franges d’un roig de foc, però quan despunta la primera claror del dia comença a ploure i l’aiguat adquireix un aspecte tan amenaçador com els obusos que xiulen i exploten, com els trons dels canons: la pluja porta a la memòria del narrador el pensament «d’alguna cosa agradable i tranquil·la de la meva infantesa o del meu primer amor», i, mentrestant, l’aigua va lliscant sobre la cara groga i obesa d’un artificier ferit de mort. I aleshores, de sobte, el narrador s’adona que té davant seu un soldat jove, d’una pal·lidesa extraordinària, que el saluda amb la mà dreta a la visera, com si aquell gest li pogués treure de sobre la por demencial que li impedeix pronunciar cap paraula i només li permet als llavis un somriure tremolós.