Què fa que els qui han exercit una funció diplomàtica se sentin empesos a narrar-ho ja sigui en forma de diari, records, epistolari o, el que és més freqüent, memòries? Probablement per l’excepcionalitat de les circumstàncies viscudes, a vegades perilloses per a la integritat física del diplomàtic i de la família -si l’ha acompanyat-, gairebé sempre cada missió haurà requerit l’adaptació a condicions materials i culturals diferents de les del seu país; a sobre, una funció poc agraïda, ignorada pel gran públic, i, tanmateix, en molts casos transcendent, car pot haver evitat conflictes, salvat vides, millorat les relacions entre governs. Amb tot plegat, una funció útil, també en temps tecnològics que semblen voler liquidar les formes convencionals de relació.

Aquest repte diplomàtic i vital l’ha afrontat Josep Maria Lloveras al capdavant de les delegacions de la Unió (aleshores de la Comissió Europea) a zones crítiques i en moments especialment delicats: a Bangui, capital de la República Centreafricana, un país situat al bell mig d’Àfrica sense sortida al mar, independent de França des de 1960, d’uns 623.000 km² i uns cinc milions d’habitants, amb un PIB per habitant de 460 € (2022) -el PIB mitjà de la Unió Europea és de 35.455 € (2023)- i una despesa pública en salut per habitant de 3 € (2022), que ha passat per governs militars, motins, cops d’Estat, intervencions exteriors, una sotragada rere l’altra.

I a Belgrad, quan era la seu parlamentària i administrativa de la Unió Estatal de Sèrbia i Montenegro (febrer 2003-juny 2006), entitat que substituí parcialment la desmembrada República Federal de Iugoslàvia i que es va dissoldre el 2006 de resultes del referèndum d’independència de Montenegro. L’efímera Unió Estatal comptava amb una superfície de 102.350 km² i uns 10,83 milions d’habitants.

No totes les memòries de diplomàtics aporten dades d’interès, descripcions aclaridores d’esdeveniments, interpretacions valuoses de la posició dels governants de l’Estat receptor, moltes no passen d’un anecdotari de viatges i curiositats, d’altres han estat una font imprescindible d’informació. Els historiadors de les causes de la Segona Guerra Mundial han pouat sovint en les memòries dels diplomàtics de l’època.

Per bé que tampoc no cal esperar-ne grans revelacions, la funció diplomàtica comporta, precisament, una necessària reserva, que moralment -potser també reglamentàriament- obliga a mantenir-la un cop acabada la missió i, fins tot, durant la jubilació.

La diplomàcia no s’exerceix a la plaça pública esbombant als quatre vents les pràctiques de l’ofici. La funció diplomàtica consisteix en la defensa dels interessos de l’Estat que es representa i això requereix l’esmentada reserva. No s’hi pot demanar transparència –“el final dels secrets, seria el final de la política”, diu el filòsof Byung-Chul Han, i, per descomptat, de la diplomàcia, que és una manifestació de la política-.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

El cap de l’Estat centreafricà trigà setmanes a rebre’l per a la presentació de les cartes credencials, una manera de fer-se valer.

La funció es complica, esdevé un gran repte professional si els interessos representats no són els de l’Estat propi, sinó els d’una Organització sui generis -expressió que s’empra respecte a construccions jurídiques i polítiques que no encaixen en les plantilles usuals- com ara la Unió Europea formada per vint-set Estats, successora de la Comunitat Europea que al seu torn havia absorbit la CEE i aquesta, anteriorment, la CECA i l’Euratom.

 

Serenor i finesa

Lloveras aconsegueix transmetre’ns amb serenor i finesa, amb diplomàcia doncs, les dificultats de la representació d’uns interessos poc definits -els de la Unió- a cavall de la cooperació, cenyida a projectes tancats, i de la política amb un objectiu genèric: l’estabilitat per la via de la democratització, però sense poder disposar d’una planificació per etapes ni d’uns mitjans adequats per a un objectiu ambiciós en països que sortien d’estadis acusadament no democràtics, la República Centreafricana de la colonització francesa, Sèrbia i Montenegro del titisme autocràtic i de la desintegració de Iugoslàvia.

Lloveras va fer el que va poder i més i tot a una delegació i a l’altra. La República Centreafricana, com es desprèn de la narració, no era una prioritat en cap sentit per a la Comissió que en aquell temps duia una incipient acció exterior basada en programes de cooperació.  I pel que fa als Balcans, els Estats membres hi tenien diferents percepcions (i interessos), diferències que incidien en l’erràtica acció comunitària a la regió. França maldava per la reconstrucció d’alguna mena d’unitat balcànica, Alemanya, molt marcada pel   passat infamant de l’ocupació militar dels Balcans (1941-1945),   s’havia precipitat a reconèixer Eslovènia i Croàcia, cosa que accelerà la desintegració de Iugoslàvia, per a Àustria els Balcans continuaven sent un “afer històric” no resolt i Itàlia els mirava amb la suspicàcia de sempre.

No cal dir que l’experiència més exòtica Lloveras la visqué en la funció institucional a la República Centreafricana, i també vitalment, acompanyat per la família quan el país encara no havia estat classificat com a “no apte per a la família”. El cap de l’Estat centreafricà trigà setmanes a rebre’l per a la presentació de les cartes credencials, una manera de fer-se valer, i aviat Lloveras en descobrí les limitacions en veure’s sol·licitat, reiteradament, perquè la Comissió pagués els sous dels funcionaris civils, la policia i l’exèrcit, una prova d’Estat “fallit”, entre d’altres. Després, en situacions crítiques, el president es mostrà més preocupat per la seva granja privada que per la sort del país. Lloveras va assistir a tres intents de cop d’estat de distintes faccions, el quart cop reeixí i va ser evacuat amb la família pels militars francesos. Malgrat les peripècies, aquell “món màgic i alhora tràgic” els captivà, a ell, a l’esposa i al fill.

«Vaig anar a l’Àfrica a fer cooperació i vaig acabar fent política. A Sèrbia per fer un treball polític i vaig acabar fent cooperació».

A Belgrad l’experiència fou d’un altre signe,  més convencional tot i les seqüeles de les guerres de Iugoslàvia. Lloveras hagué de fer-se càrrec, a més de la tasca ordinària de la delegació prou complicada i feixuga en aquell moment, de la transferència a les delegacions per la Comissió de les funcions de l’Agència Europea de Reconstrucció (per als Balcans). De sobte, es trobà amb la responsabilitat més que doblada, se’n sortí gràcies a la seva sòlida formació en economia, administració d’empreses i funció pública, així com per l’anterior experiència financera internacional.

La feina era esgotadora, però no defallí. El resultat no depenia tant d’ell i la delegació, que havia estat proveïda de recursos, com d’una dinàmica balcànica endiablada de difícil aturador. Montenegro s’independitzà el juny de 2006, sense conflicte armat, sense vessament de sang, seria per l’esgotament de Sèrbia, però també hi tingué a veure, sens dubte, la contenció que significava l’expectativa d’una futura adhesió a la Unió, la preparació per a la qual la delegació encoratjava.

A tall de recapitulació, Lloveras no deixa de sentir una certa frustració. En el balanç comparatiu de la missió africana i la balcànica, escriu: “Vaig anar a l’Àfrica a fer cooperació i vaig acabar fent política. A Sèrbia per fer un treball polític i vaig acabar fent cooperació”.

Tot això, ho raona assenyadament i ho explica amb naturalitat a “Hacia el corazón de Europa. Memorias diplomáticas” (RBA, octubre 2023). El títol destaca al·lusivament la direcció cap Europa -el nord que l’ha guiat tothora- i l’activitat diplomàtica al servei d’Europa, però el llibre conté molt més. A través de l’autobiografia retrata una època i un temps d’una Barcelona grisa, amb una aclaparadora presència de “grisos”, i d’un país ensorrat. Ho hem superat, però no hauríem d’oblidar aquell temps perquè no torni mai més i pel deute contret amb tots els qui, com ell, n’han fet possible la superació.

 

Josep M. Lloveras Hacia el corazón de Europa. Memorias diplomáticas Barcelona: RBA, octubre 2023 384 pàg.
Josep M. Lloveras. Hacia el corazón de Europa. Memorias diplomáticas. Barcelona: RBA, octubre 2023. 384 pàgs.

 

Una inquietant sorpresa

Després de rodar el món -Estats Units, França, la Gran Bretanya, Bulgària, Brussel·les, Àfrica, Sèrbia, Montenegro- en l’etapa de la formació acadèmica i en la de l’activitat professional privada i pública, torna a Barcelona i troba una Catalunya “estelada”, que li provoca una inquietant sorpresa, pel tancament al món que significava mentre que ell venia de l’obertura integradora de la Unió Europea, i una reacció de rebuig plasmada l’estiu de 2015 en unes reflexions que titula “10 raons per dir no a la independència de Catalunya que ens proposen”. El que succeí després, molts com ell, ho recordem com “el malson de l’octubre de 2017”.