Per als que no em coneixeu, soc Sílvia Paneque, portaveu dels socialistes a Girona. Conec bé alguns dels protagonistes del procés i m’entristeix profundament veure com han maltractat la nostra Girona, la de tots, envejada amb Quim Nadal i exemple de projecte col·lectiu i divers, per voler-la convertir en una ciutat on s’imposa el dol per decret i tenyida de groc.

Alguns m’heu preguntat com vivíem el procés amb totes les derives gironines que a ningú no se li escapen. A Girona, amb sis regidors, som l’única força no independentista capaç de dir no i capaç de dir prou. Som l’única veu dels que porten anys callant i patint. Som la veu que trenca l’espiral del silenci.

Som els hereus dels que varen construir una ciutat de colors, orgullosa, rica i diversa que podem dir amb la veu ben alta no. Girona no és només això. I cada vegada que intenten dibuixar una Girona imaginària, capital de l’independentisme, allà estem els socialistes com una realitat incòmode, que els recorda que no!  Que les ciutats no són monolítiques, que no es pot viure només del procés, que cal governar i que sovint falten a la veritat.

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas

Sabeu quantes vegades he escoltat: «El règim del 78 és un Estat franquista»? Home, i quan Esquerra va governar durant 7 anys la Generalitat no se’n va adonar? Quan Pujol i Mas feien el Pacte del Majestic no ho van sospitar? Ningú no es pot creure que durant quaranta anys de democràcia a Catalunya, aquí ningú no s’adonés que hi havia franquisme per tot arreu. Però si durant 23 anys, per tot arreu, només hi governaven ells, els que ara diuen això!

També diuen que «no hi ha llibertat d’expressió». Aquesta frase és paradoxal, perquè penseu que Marta Madrenas es passeja pels carrers de Girona megàfon en mà sempre que ho creu convenient, i és clar, cridar al mig del carrer que no tens llibertat d’expressió… He estat a actes ben diferents on s’ha cridat «independència», a obres de teatre on el diable era el president d’Espanya, ens han fet una manifestació el dia de reflexió a la porta del PSC de Girona. No hi ha llibertat d’expressió? Cal traduir els líders independentistes. Volen dir que no tenen llibertat per saltar-se les lleis. I això ja els hi admeto. Ni ho poden fer ni tenen legitimitat per fer-ho.

Tercera! El «mandat democràtic» ens hi obliga. Ep! Tampoc. Les eleccions plebiscitàries del 2015, les varen perdre. El mandat democràtic semblava clar que no! Però pocs dies després van aprovar un document on diuen ben clar que el mandat els porta a iniciar la secessió. A favor dels independentistes, un 47%. A favor dels partits no independentistes, el 53%. Fem la independència però, per mandat democràtic?? Però… Què és això??

Conec molt bé aquesta lògica de la contradicció. Fer sempre el contrari del que es diu. Faig córrer el fals rumor de ser el Nobel de la Pau, mentre preparo el moment decisiu de màxima tensió als carrers del país.

«El president sap el que es fa», «jugada mestra», «ho tornarem a fer», «no surrender», «ni oblit ni perdó» o «els carrers sempre seran nostres»… Qualsevol polític pot tenir infinits arguments per a l’objectiu final. Quan hi hagi independència viurem bé, en pau, serem més rics i menjarem gelat cada dia. Això funciona en qualsevol discurs polític. Quan nosaltres hi siguem, tot anirà perfecte. Genial. El bon polític, però, és el que situa l’objectiu segons els mitjans que té per portar-lo a terme. Els mitjans s’enfronten a la realitat. L’objectiu final, no. Ni suport europeu, ni estructures d’Estat, ni legitimitat democràtica, ni comprensió per trencar la legalitat, ni res de res. Fem la independència i l’endemà marxen. De veritat és una«jugada mestra»?

La jugada mestra és canviar alguna cosa i, si ho pots fer, sense trencar cap plat, llavors fins i tot en pots estar orgullós. Aquí es varen trencar tots els plats i olles i coberts i no es va anar enlloc.

Quarta! Només volem «democràcia»… Perfecte també, això serveix perquè tots els que no diguem amen, se’ns pugui acusar de feixistes. A veure… Democràcia? Pot haver alguna cosa menys democràtica que fer la independència després d’unes eleccions plebiscitàries on has perdut? Pot haver alguna cosa menys democràtica que trencar la legalitat actual que tothom sap que té un origen absolutament democràtic? Pot haver alguna cosa menys democràtica que saltar-se els drets de tots els catalans i catalanes que respectem l’Estatut i la Constitució com a textos legals on hi ha els nostres drets de pensament, de reunió, d’opinió o de llibertat?

Si el problema no és ser independentista. El problema és el grup d’independentistes que pensen que tot s’hi val.

I ara l’última! Volem «diàleg». No és veritat tampoc. Només volen tornar a recordar que Espanya no permet l’autodeterminació. Franquistes per no permetre-ho. Tant de bo volguessin diàleg. En el primer símptoma, hi hauríem de ser tots i hi seríem per fer-lo possible. Però ara no el volen. Volen tornar-nos a dir franquistes perquè la Constitució, feta per gent com Miquel Roca, no la permet de manera unilateral, l’autodeterminació.

Itàlia, Alemanya o els Estats Units, com tothom sap països altament perjudicats pel franquisme social que arrosseguen, tenen constitucions que prohibeixen explícitament qualsevol iniciativa per fer la independència d’un dels territoris que conformen l’Estat. La Constitució a Espanya no ho prohibeix. Només no l’admet de manera unilateral. Per cert el projecte de Constitució del govern independentista del 2017 tampoc no permetia que cap dels territoris catalans tingués autodeterminació. Siguem generosos: admetem que, per això, no eren franquistes.

Els socialistes ni som franquistes, ni feixistes, ni carcellers ni cap de les porqueries que ens tiren a sobre i que escampen l’odi entre els espais públics i privats de tot Catalunya; i que escampen un espiral fosca de ressentiment o de por i de silenci. Només som gent que, fins i tot, ens fa mal el mal que pateixen els que ens insulten. Però, per això, no podem pas cedir-los tota la raó i admetre que se’ns ha aparegut la verge. I que tot és fatxa. Europa és fatxa. Espanya és fatxa. No ho podem admetre. Perquè sabem com costen les coses. I per poder viure en pau els uns amb els altres sabem sovint que hem d’aguantar totes aquestes mentides.

Alguns creuen que els Estats han de ser artefactes que aglutinin una comunitat nacional homogènia. Jo, no. Crec que és millor que als artefactes polítics hi convisqui gent d’idiomes, de pensaments, de tradicions i de costums ben diferents. Mai no he cregut que quan una multitud crida al carrer a una persona, la raó la tingui la multitud. Mai no m’he empassat que la dreta que lidera el procés vol fer un país de tots. Mai no m’han enganyat sobre el què violenta, i ho fa el foc i els pals a la nit, els crits a l’orella, les mirades al carrer o el menystenir de les persones que encara estimem. Tots sabíem que l’Estat era democràtic. Però no permetia l’autodeterminació unilateral. Això ha passat sempre. Però alguns han volgut convèncer a milers de persones, amics inclosos, que això ens converteix a nosaltres en el mal absolut i no és veritat.

El dolor d’avui serà orgull de demà. No el meu. Sinó el dels herois anònims. L’heroi és tan sublim que mai no voldria cap reconeixement ni aparèixer enlloc. El contrari de l’heroi és l’egòlatra, l’insultador, el que té tota la veritat i el que parla a tothom des de la moralitat absoluta. L’heroi dubta, camina sol i intenta fer el bé per a tothom. Em consta que en carrers a plena llum del dia amb els fills petits al costat han passat fets greus. Sé que en Plenaris de municipis petits una veu fràgil i atemorida ha dit no de manera clara i, quan ho ha dit, ha sonat tan ferm. Conec les paraules empassades de gent valenta quan han sentit a parlar de violència necessària, perquè ho fan per no empitjorar les coses… Tinc notícia de dones de més de seixanta anys que han decidit no admetre ni una ofensa més des de la solitud, el coratge i l’educació. Per tanta gent que manté l’esperit crític, la calma i la fermesa. Avui, el meu tribut pels veritables herois. A tots vosaltres, regidors i regidores socialistes. Moltes gràcies.