El procediment ve de lluny. A l’Atenes del segle V aC ja hi havia qui es guanyava la vida escrivint discursos per als clients. Lísies, segons la tradició, en va escriure 425 i només en llegí un en públic. El mètode ha lliscat bé, al llarg dels segles, encara que de tant en tant provoqui incidents: Warren Harding, 29è president dels Estats Units, va interrompre un discurs electoral exclamant: «Discrepo del que acabo de dir!». Aclarí després als assistents esmaperduts que no havia tingut temps de llegir prèviament el text.

És una col·laboració que, si és ben feta, pot arribar a resultats excel·lents: el discurs d’Abraham Lincoln a Gettysburg, que ha passat a la història, fou fruit d’unes quantes mans. Les pinzellades finals, però, foren de Lincoln, que millorà molt el text. Segons Ted Sorensen (que va escriure bona part dels discursos de Kennedy), Lincoln ha estat, sense discussió, el millor de tots els speechwriters de la Casa Blanca.

Warren Harding, 29è president dels Estats Units, va interrompre un discurs electoral exclamant: «Discrepo del que acabo de dir!».

El problema es complica molt quan els polítics publiquen llibres. La suspicàcia, aleshores, augmenta. Me’n vaig adonar fa anys, quan vaig escriure un llibre titulat Els futurs imperfectes. En una entrevista a una televisió, un Miguel Angel Aguilar educadíssim em va etzibar: «¿Esas citas tan bien traídas de su libro, quién se las ha escogido?». D’ençà d’aleshores he tingut la mania de remarcar, s’escaigui o no, que la meva producció és de collita pròpia.

Kennedy, segons conta Sorensen, s’enfurismà quan fou discutida l’autoria del seu llibre Profiles in Courage, que guanyà el Pulitzer de biografia l’any 1957. Va entrar, segons Sorensen, en «un inusual estat d’ira i agitació», dient que «es posava en dubte la seva habilitat per escriure el llibre, la seva honestedat per signar-lo i la seva integritat per acceptar el Pulitzer». Amenaçà de dur la cadena de televisió ABC als tribunals i n’aconseguí una rectificació pública. Sorensen, que participà en les negociacions, només admetia, anys després, que havia estat el ghostwriter… de la nota d’excuses d’ABC. Però a propòsit de Kennedy evocava «el nostre estil» i descrivia un mètode inextricable: Kennedy dictava a partir dels esborranys de Sorensen, que sovint es basaven en textos previs de JFK, que a la vegada eren fruit de la seva col·laboració. «La qüestió de l’autoria en darrera instància és doncs obscura, tal com ha de ser», concloïa Sorensen.

El discurs d’Abraham Lincoln a Gettysburg, que ha passat a la història, fou fruit d’unes quantes mans. Les pinzellades finals, però, foren de Lincoln, que millorà molt el text. Segons Ted Sorensen, Lincoln ha estat, sense discussió, el millor de tots els ‘speechwriters’ de la Casa Blanca.

Dominique de Villepin, el rival de Sarkozy, i Bruno Le Maire, l’actual ministre de finances francès, també han publicat molts llibres. Villepin s’oposà amb gallardia, en un famós discurs a l’ONU, a la monumental bestiesa històrica de la guerra de l’Iraq. D’aquell discurs de 2004, encara avui en discuteixen entre ells el copyright. Le Maire defensa el·lípticament que és seu, amb arguments barrocs: «Et donen retalls de roba, petits trossos de tela. Tot plegat no fa un conjunt que lligui realment, però cal treballar-ho perquè acabi fent un vestit molt bell, amb bon caient, que pugui impressionar i seduir». Més que de discursos, sembla que es parli d’alta costura.

Le Maire fou durant quasi dos anys el cap de gabinet de Villepin –un rècord, perquè aquest, tractat de prop, és insuportable segons múltiples testimonis. Hiperactiu, irascible, volcànic, neguitós, Villepin té tres llibres publicats sobre Napoleó. Admira apassionadament el personatge, sobretot el dels Cent Dies, el que es resisteix a la derrota, fugint d’Elba i pujant a la desesperada a París (L’aigle, de clocher en clocher, jusqu’aux tours de Notre-Dame). Escriu Villepin que en un mas provençal encara el seu pas és recordat en una placa de l’època: Eishi Lou 5 de Mars 1815, Napoléon 1é P & P (és a dir: «Aquí, el 5 de març de 1815, Napoleó 1r passà i pixà»). A vegades les cites marquen un estil.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Els alexandrins de De Gaulle

Com Bonaparte, Villepin no aguanta els concerts («Ah, non! Pas de concert! J’ai horreur des concerts!»). Potser és per aquest motiu que Le Maire –que l’aguantà i hi acabà barallat– va escriure una novel·la on, a través d’un imaginari violinista, evoca la figura del meravellós director d’orquestra Carlos Kleiber, de qui és fan, com jo.

Ara: tractant-se de llibres de polítics en actiu i hiperactius (un mínim de deu llibres signats per Le Maire, dinou per Villepin), els dubtes i els rumors són inevitables. D’aquests llibres, en són pròpiament els autors? Són d’altres mans? Són fruit del mètode Kennedy-Sorensen? És difícil de dir. Només en casos comptats, i no sempre clarament, es pot apreciar en els llibres dels polítics la grapa de l’autor. En De Gaulle, per exemple, que de molt jove ja componia alexandrins.

De fet, l’estricta autoria potser no importa gaire. Haurien d’interessar més les obres que els autors. A França es llegeix molt, i el mètode col·laboratiu és emprat no sols pels polítics sinó per escriptors coneguts que són autèntics fabricants en sèrie. En general passen bé el control de qualitat i els resultats poden arribar a ser molt bons. Els combinats poden ser begudes magnífiques.

 

Falsaris

Haurien d’interessar més les obres que els autors, deia, però habitualment és el contrari, sobretot en art. Una vegada érem a París, amb Josep Borrell i Ricard Torrell. Teníem una cita a l’avui extinta seu del PS francès, al carrer de Solférino. Donant un tomb pel barri per fer temps, vam entrar en una galeria d’art que exposava uns grans gravats de Miró. Ens rebé una senyora esvelta, de trets orientals, que vestia una llarga túnica xinesa de color ametista. Borrell, mirant-se amb atenció els gravats, li demanà, molt a la seva manera: «Són autèntics?» Per un instant vaig témer que la dama respongués: «Què més voldríem! Els fem al magatzem…».

No ho digué, és clar; però no era descartable. En el mercat de l’art, tan artificial i especulatiu, les falsificacions i les falses atribucions abunden. Hi col·labora gent que ven i també gent que compra: entesos o aficionats, enduts per la il·lusió de la gran troballa, per la conveniència econòmica d’una ambigüitat, o pel plaer inconscient de deixar-se enganyar. Li passà sovint a Balzac, col·leccionista compulsiu, cercant l’«obra mestra desconeguda» en botigues d’antiguitats. També els grans artistes cauen en error: Picasso en més d’un cas, segons Federico Zeri, que per contra deia que «falsificar Picasso és pràcticament impossible». Jo no diria el mateix pel que fa a les litografies de Miró, per no parlar dels seus tiratges.

Aquesta adoració especulativa a la griffe du peintre, a la firma hipervalorada, suscitava l’enveja de Hemingway. Una llista de la bugaderia o una col·lecció de preservatius usats, amb la firma de Picasso, es podien vendre a preu d’or, mentre que els seus escrits els havia de presentar sempre nets i polits. «Vull ser pintor!», s’exclamava.

Però, què passa quan no hi ha firma? En el segle passat, el summe pontífex dels experts en pintura italiana va ser Bernard Berenson, el «savi de Settignano», una llegenda viva, d’ull prodigiós i memòria visual enciclopèdica. En una època en què els pintors italians, sobretot els primitius, eren objecte d’una febrada de compres de potentats i museus dels Estats Units, una atribució de Berenson podia fer guanyar, o fer perdre, sumes enormes. Amb tres paraules d’un telegrama («Not Veronese. Berenson») es perdien milions; o a l’inrevés. Va fer una gran fortuna: tingué un contracte secret durant 25 anys amb el marxant Joseph Duveen, a qui se li atribueix la frase «Europa té una gran quantitat d’art, i Amèrica una gran quantitat de diners».

S’ha dit que fins i tot a Berenson li aixecaren la camisa. Picat en l’amor propi, anà a la recerca del falsari i el trobà finalment, a Siena. Ho apuntà la seva dona, Mary Smith Costelloe, en el seu diari: «4 d’octubre de 1899. Hem descobert el nostre falsificador i ha resultat que ell era una sorollosa tropa de joves, cosins i amics, que fan la feina entre tots; l’un dibuixa, l’altre hi posa color, l’altre una mica de brutícia, l’altre fa el marc i els nens munten la guàrdia amb un gran gos mentre els quadres “maduren” al sol. Un autèntic grup d’alegres treballadors del Renaixement, dedicats a passar-s’ho bé, a fer gatzara i al seu comerç, que no consideren un art. El seu cap és Federico Joni, un home de 30 anys, d’aspecte eixerit, molt lliure i despert –un gran tipus. No s’amaguen de res!». Qui no es deixaria enganyar per tan alegre companyia? Berenson no s’hi resistí: penjà una obra de Joni a casa seva, a Florència; encara hi és.

 

Pintor de quadres antics

Aquella tropa va colar falsificacions que arribaren a assolir fama pròpia i continuen en museus i col·leccions de tot el món. S’aplegaren el 2004 en una gran exposició a Siena, titulada Falsi d’autore. No els mancà el talent, ni l’humor cruel, puix que d’entabanar rics es tractava: un antiquari de Siena es vantava d’haver venut un Garibaldi del Quattrocento; i Federico Joni, que publicà un llibre de títol programàtic, Memòries d’un pintor de quadres antics, i es proclamava «socialista per esport», usava com a discreta signatura l’acrònim Paicap: «Per andare in culo al prossimo».

L’èxit dels ‘tuits’ de Trump es deu «al fet que no han passat cap filtre, que han sortit directament del seu mòbil en un moment de fúria».

Un segle després, l’obsessió per l’atribució taxativa de l’obra a un autor ha arribat a extrems delirants. L’any 2003, la Fundació Andy Warhol va emetre aquest dictamen: «És opinió de l’equip d’autenticació que aquesta obra NO és una obra d’Andy Warhol, per bé que fos signada, dedicada i datada per ell». Per tal d’optimitzar el patrimoni, els hereus de Warhol no dubtaren a acusar l’artista de falsari. No es tractava d’art sinó de diners, poder i influència.

Vivim, diu el filòsof Charles Taylor, en «l’era de l’autenticitat». Però també sembla l’era de la cursa vers l’artificialització absoluta. Si segueix així, només els directors d’orquestra i els intèrprets, si actuen en viu i en directe, i no són substituïts per hologrames, podran demostrar la seva autenticitat. En les gravacions, ja no: en un concert de l’Ars Electronica Festival a Àustria, l’octubre de 2019, un piano sense pianista va fer sentir «peces» de Glenn Gould, fruit d’un programa d’intel·ligència artificial (Dear Glenn, de Yamaha) que havia reelaborat un centenar de gravacions del pianista. Fa por.

Però també en fa l’abús de l’«autenticitat» com a arma. L’èxit dels tuits de Trump, ha escrit Raül Garrigasait, es deu «a la sensació que no han passat cap filtre, que al darrere no hi ha cap reflexió sòlida, que han sortit directament del seu mòbil en un moment de fúria». Acabarem enyorant els alegres falsaris de Siena.