La primera etapa d’aquest segle XXI està plena de reptes i de riscos de tota mena. Uns i altres, fins i tot els danys que se’n poden derivar, són menors si se’n fa una bona gestió. I, en el cas que ara ens ocupa, la bona gestió ha de ser pública, però no només pública.

Un dels reptes actuals de caràcter social, heretat de les darreres dècades del segle passat, és afrontar el fet de les migracions d’una manera responsable, sostenible, efectiva, solidària, col·laborativa i prolongada, per tal d’evitar improvisacions, i –el que és més important– a fi de garantir els drets de les persones immigrades que arriben a Catalunya i a la resta de l’Estat, com també els drets de les persones d’acolliment.

Aquests sis adjectius serien els mínims exigibles a una bona política pública d’immigració, dissenyada a partir d’una avaluació prèvia i acurada dels problemes d’integració i de les causes que generen, tantes vegades, una convivència poc harmoniosa entre gent de procedència, cultura i religions ben diferents. L’objectiu clau de qualsevol política d’immigració hauria de ser evitar la segregació de la població per barris, per veïnats o per carrers, un fet massa estès dins les nostres ciutats, no tant en els nostres pobles.

La inclusió social i econòmica de la població estrangera suposa un desafiament i, alhora, una aspiració per a tots els governs amb responsabilitats en l’àmbit de la immigració i, sobretot, per a les comunitats locals. Sí, són els ajuntaments, com a administracions més properes i en la primera línia d’acció –si bé amb menor capacitat de decisió–, els que han de fer front a moltes de les dificultats que pateixen les persones nouvingudes.

Els beneficis de la immigració, que n’hi ha molts, reverteixen en el conjunt de la societat, però no les problemàtiques, les quals són més localitzades i viscudes de manera desigual segons on s’arribi i/o segons on es visqui. Llavors, podríem coincidir a dir que avui dia una bona gestió pública de la immigració seria aquella orientada a buscar solucions efectives i definitives a una realitat social que ens genera conflictes que tenim enquistats. I l’enquistament és degut, entre altres raons, a un repartiment normatiu de responsabilitats polítiques i administratives que ha esdevingut desfasat.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.