Aquest no és un any Mahler, però veient com van inaugurar les seves temporades els auditoris barcelonins, tots amb simfonies d’aquell compositor, i les que encara han de venir abans d’acabar l’estació musical, ho sembla. L’any passat succeïa el mateix amb Brahms. Programar a batzegades no és la millor manera, però es deu haver produït alguna mena de conjunció astral perquè aquest sobtat interès per Mahler coincideixi amb la publicació d’Antoni Ros Marbà, músic (Dinsic), la biografia que Lluís Brugués ha dedicat al director que als anys 70 del segle passat va introduir el públic català, i després el de Madrid, en el coneixement del gran compositor austríac.

El Liceu va obrir temporada no pas amb òpera ni amb els cossos estables de la casa. Ho va fer amb l’Orquestra de l’Òpera de París i Gustavo Dudamel que va dirigir la Simfonia núm. 9 de Mahler. L’Auditori va inaugurar la seva amb l’OBC i el nou director titular, Ludovic Morlot, interpretant la Simfonia núm. 4. I la programació del Palau de la Música va començar amb l’Orquestra Filharmònica de la Scala de Milà, sota la direcció de Riccardo Chailly, amb la Simfonia núm. 1, Tità.

En el decurs de la temporada hi haurà altres mahler, però el més significatiu, i sobretot, coherent, és el que vol fer Josep Pons amb l’orquestra del Liceu. El projecte Univers Mahler durarà cinc temporades amb la integral de l’obra simfònica del compositor. Per començar, el pròxim mes d’abril Pons dirigirà la Simfonia núm. 3 i el juliol, la Simfonia núm. 6. No és casualitat que vulgui fer aquest cicle. El director musical del Liceu havia estat alumne de Ros Marbà al llavors Conservatori Municipal del carrer Bruc.

A l’obra de Mahler, que va morir el 1911 després de compondre nou simfonies i de deixar-ne una desena sense acabar, li va fer molta ombra Richard Strauss. En vida de l’autor es van interpretar les seves simfonies suscitant reaccions molt enfrontades. A la seva mort, aquelles obres monumentals van quedar força arraconades, amb l’excepció de la tossuderia del director Bruno Walter que sempre les va defensar.

Als anys 50 i 60 l’obra de Mahler es va tornar a interpretar gràcies a directors com Leopold Stokowski, Dimitri Mitropoulos, Leonard Bernstein i, més tard, Bernard Haitink i Claudio Abbado. Aquí, com tot en aquells anys, va arribar més tard, però tampoc tant, perquè el 1963, quan Ros Marbà tenia 26 anys va dirigir un concert de l’Orquestra Municipal de Barcelona (OMB) amb l’Obertura Leonora núm. 1, de Beethoven; Metamorfosis simfòniques sobre temes de Weber, de Paul Hindemith, i El Cant de la terra, del pràcticament desconegut Mahler (Hindemith també era desconegut), un programa que la crítica va rebre amb elogis.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Segons recull el biògraf del director, al cap d’uns anys Ros Marbà deia: «La temeritat major va ser, naturalment, atrevir-me amb Mahler. Comprendre la grandiositat d’aquest món tan extraordinàriament complex, d’aquest personatge a la vegada torturat i insensible, requereix anys i anys de maduració. Això només es pot fer amb la inconsciència de la joventut.»

L’èxit de la ‘Resurrecció’

Gairebé deu anys més tard, el 1972, Ros Marbà, al capdavant de la formació que havia passat a dir-se Orquestra Ciutat de Barcelona (OCB), va tornar a arriscar interpretant la Simfonia núm. 2, Resurrecció, de Mahler. Aquesta obra monumental amb dues-centes persones a l’escenari entre orquestra i cor, s’havia interpretat una única vegada al Palau de la Música el 1910, però era totalment desconeguda per a aquella generació de públic.

«Tothom va apuntar a Ros Marbà el mèrit d’aquesta inoblidable interpretació, amb uns resultats que es van projectar a l’auditori de forma ben visible. Les entrades es van esgotar. L’expectació que havia despertat es va traduir al final amb inacabables ovacions. Alguns mitjans van dir que no es recordava cap altre concert de l’OCB amb un èxit com aquell», diu el biògraf. La Segona de Mahler entrava així al repertori gràcies a Ros Marbà.

El director dirigiria aquesta simfonia i les que porten els números 1, 3, 4 i 5, i altres obres de Mahler com Cançons a la mort dels infants, amb les diferents orquestres de què ha estat director titular, a més de l’OMB i l’OCB, com són l’Orquestra Simfònica de RTVE, l’Orquestra Nacional d’Espanya (ONE) o la Real Filharmonia de Galícia.

 

Toldrà i Celibidache

Ros Marbà és el fil que enllaça amb la generació d’abans de la guerra representada per Eduard Toldrà de qui seria assistent en els darrers anys i de qui es considera hereu. També connecta amb una tradició europea de gran rigor musical representada per Sergiu Celibidache de qui va ser alumne i per al qual encara avui manifesta una gran admiració.

El repertori del mestre ha estat molt ampli. Mozart és el compositor que més ha dirigit, i entre els compositors espanyols, Manuel de Falla. Tanmateix, com s’ha vist amb Mahler, no li va fer mai por encarar partitures d’autors poc o gens coneguts en anys d’una cultura musical estantissa. Ja el 1964 dirigia obres d’Arnold Schönberg, Alban Berg i Anton Webern, però també de Béla Bartók, Benjamin Britten, Max Bruch, Arthur Honegger, Charles Ives, György Ligeti, els britànics encara ara poc interpretats aquí Ralph Vaughan Williams i William Walton, i els sud-americans Heitor Villalobos i Alberto Ginastera. I també ha estrenat molta obra de compositors catalans com The Duenna de Robert Gerhard, primer al Teatro de la Zarzuela i després, al Liceu.

Amb 26 anys Ros Marbà ja es va atrevir amb Mahler i poc després omplia el Palau a vessar amb la Simfonia núm. 2.

En el seu llarg i intens periple per la vida musical d’aquest país, a Ros Marbà no li han faltat disgustos. La seva experiència amb orquestres europees, entre les quals la Filharmònica de Berlín que va dirigir en dues ocasions convidat per Herbert von Karajan, li va fer encara més paleses les mancances que hi havia a Barcelona i la urgència de millorar-les. Les promeses no complertes i la desídia de l’administració municipal envers l’OCB en les dues etapes en què va ser-ne el director titular (1967-1978 i 1982-1985) li van amargar l’existència fins al punt que en les dues ocasions va presentar la dimissió.

Qui va sortir guanyant d’aquestes dimissions van ser els alumnes del Conservatori on va desenvolupar una gran tasca de formació. Amb l’actual OBC, successora d’aquella OCB, assegura tenir-hi un vincle emocional. Tanmateix, no hi ha contacte. Sembla que els seus coneixements, relacions i experiència al capdavant d’una orquestra no interessin, ni que fos per respecte a la seva veterania.

I en la seva faceta compositiva, en la qual ha creat un llarg catàleg, ara mateix té una òpera encallada al Liceu. El 2016 va acabar Benjamin at Portbou amb llibret de Tony Madigan sobre els darrers dies del filòsof alemany a la vila fronterera. La partitura reposa en un calaix del teatre de la Rambla sense data d’estrena. Quan Christina Scheppelmann era directora artística del teatre, el 2018 se’n va representar una escena dins de la programació Christina Scheppelmann Off Liceu. I això ha estat tot.

El llibre de Brugués, absolutament necessari particularment en aquest país que tan malament tracta les seves figures, té una gran virtut, la qual, però, té un efecte perjudicial. La quantitat de documents que s’hi arreplega és enorme. Segurament a l’autor no se li ha escapat ni una dada ni una data ni una carta. Hi és tot, però aquest tot fa que s’hi trobi a faltar una interpretació més aprofundida de la personalitat musical del director que ha fet història, amb Mahler i sense. Malgrat tot, aquesta biografia és més que benvinguda.