El mite de Don Joan ha tingut infinitat de versions des que Tirso de Molina el va popularitzar el 1630. El Festival de Música Antiga d’Innsbruck n’ha ressuscitat una operística totalment desconeguda que porta per títol Idalma, d’un compositor també desconegut, Bernardo Pasquini (1637-1710), de qui només en saben alguna cosa els especialistes en instruments de tecla. El descobriment és una sorpresa agradable i divertida que Alessandro De Marchi, director del festival, i la violoncel·lista i investigadora Giovanna Barbati han fet possible recomponent la partitura que han editat a partir de fonts manuscrites del mateix compositor conservades a la Biblioteca Nacional de França.

Ignorat avui, però ben conegut al seu moment, Pasquini va exercir una gran influència en la música per a clavicèmbal. També va triomfar com compositor d’òpera en la Roma de les grans famílies que donaven papes a l’Església per a les quals va treballar, sobretot els Borghese, però també els Chigi, els Pamphili o els Ottoboni, mentre competia amb un jove Alessandro Scarlatti.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Estrenada pel carnaval de 1680 amb llibret de Giuseppe Domenico de Totis, Idalma és una comèdia d’embolics amorosos, amb una trama donjoanesca. Hi ha un personatge faldiller, Lindoro, que va al darrere de totes les dones; un criat, Pandoro, que sembla un Leoporello mozartià avant la lettre, amb molt enginy i poca vergonya; una dona, Idalma, rebutjada pel marit, Lindoro, disposada, però, a no perdre’l; un altre marit, Celindo, que es pensa que la seva dona, Irene, li fa el salt amb Lindoro; un germà d’aquesta que s’enamora d’Idalma i que recorda al també mozartià, Don Ottavio, i un segon criat, Dorillo, també llest i desimbolt.

Embolica que fa fort durant quatre hores amb dos entreactes fins al final que, a diferència del de Don Joan, acaba bé gràcies a l’aliança de les dues dones disposades a no perdre els marits. Tots feliços i contents, músics i públic, perquè malgrat la durada, l’òpera és divertida i està molt ben interpretada. No deixa de ser sorprenent que en aquella Roma dominada per la moral que dictaven els papes, Lindoro/Don Joan no sigui castigat amb l’infern, com també és ben singular que l’òpera s’estrenés pel carnestoltes.

La música és molt airosa. L’acció passa entre Roma i Nàpols, amb la qual cosa, Pasquini trufa la seva òpera amb aires folklòrics com una cançó napolitana que canta Pandoro i que el baix Rocco Cavalluzzi interpretava amb molta gràcia i millor accent.

 

Vendittelli (Idalma), Cavalluzzi (Pantano), Charlesworth (Lindoro) i Sancho (Celindo), en una escena d'Idalma' al Festival d'Innsbruck 2021. © Birgit Gufler.

Vendittelli (Idalma), Cavalluzzi (Pantano), Charlesworth (Lindoro) i Sancho (Celindo), en una escena d’Idalma’ al Festival d’Innsbruck 2021. © Birgit Gufler.

 

Com que el Teatre del Tirol d’Innsbruck està tancat per reformes, l’òpera s’ha representat a la moderna Haus fur Musik que hi ha al costat. Tractant-se d’un auditori, no hi ha caixa escènica, cosa que dificulta un projecte escenogràfic. Alessandra Premoli, la directora d’escena, però, ha ideat una Idalma a partir justament de les circumstàncies del tancament del teatre. Situa l’acció en un palau del segle XVII que uns operaris actuals estan reformant. Les estàtues i pintures que estan tapades amb llenços blancs, cobren vida, la de l’època de la creació de l’òpera. Així es barregen els personatges actuals amb els protagonistes sense que els primers se n’adonin i no entenguin les entremaliadures que els hi fan els altres, tot i que la trama contemporània pren, encertadament, poc relleu. Posada en escena senzilla, però eficaç.

El nivell vocal era molt bo destacant les veus de la contralt Margherita Maria Sala (Irene), la soprano Arianna Vendittelli (Idalma) i el ja citat Cavalluzzi (Pantano). Completaven el repartiment Rupert Charlesworth (Lindoro), Morgan Pearse (Almiro), Anita Rosati (Dorillo) i el sevillà Juan Sancho (Celindo). L’orquestra era la del Festival dirigida per De Marchis. És una orquestra jove, creada el 2018, formada per músics dedicats a la música antiga i que respon perfectament al seu director. Aquesta és el darrer any que De Marchi dirigeix el festival. En les darreres edicions, com en aquesta, s’ha dedicat a rescatar òperes desconegudes com és el cas de Didone abbandonata, de Saverio Mercadante (2018), o Merope, de Riccardo Broschi (2019), entre d’altres.

 


Òpera vista el dia 12 d’agost.