Jacinda Ardern i Nicola Sturgeon són d’una pasta ben diferent de la de Margaret Thatcher, Theresa May, Liz Truss o Edith Cresson. Totes elles van ser caps de govern i totes, ben agafades al poder, van ser obligades a dimitir. I són diferents d’una Angela Merkel que havia anunciat amb molta anticipació la seva retirada al final del mandat. També, i sobretot, els temps són uns altres i ben diversos. La política no havia estat mai tan polaritzada arreu i els ciutadans no havien tingut mai accés a tota mena d’altaveus manipuladors, carregats d’odi, que expulsen de la política a qui mostra una manera diferent o millor de governar o, simplement, per unes encara esteses actituds masclistes.

La primera ministra neozelandesa i la ministra principal d’Escòcia, situades als antípodes geogràfics, que van dimitir anticipadament amb un mes de diferència, tenien molts problemes polítics damunt la taula i patien un desgast important. Com qualsevol altre governant. El que les diferencia de la resta és el reconeixement d’haver arribat a un punt d’esgotament físic, mental i emocional que els feia difícil governar amb el rigor necessari, i, per tant, la conseqüència lògica, però per sobre de tot la més honesta, era plegar.

Paraula d’Ardern: «Sé què exigeix aquest càrrec i sé que ja no tinc prou energia per fer-li justícia, així de senzill». I més encara: «Soc humana. Els polítics som humans. Donem tot el que podem mentre podem. I arriba l’hora. I per a mi, ha arribat».

Paraula de Sturgeon: «Si l’única pregunta és si puc lluitar durant uns mesos més, la resposta és que sí, és clar que puc. Si la pregunta és si puc donar a aquesta feina tot el que demana i mereix durant un any més, i durant la resta d’aquesta legislatura, la resposta, sincerament, és diferent». I més, també: «Soc un ésser humà a més de ser una política».

Rigor i humanitat són la clau de les dimissions. Les paraules d’aquestes dones les situen també a uns altres antípodes, als de pèssims polítics com han estat, per exemple, Donald Trump, Boris Johnson o Jair Bolsonaro, aferrats al poder i disposats a qualsevol cosa per mantenir-lo. Però també són antitètiques a les percepcions masclistes més generals.

Trencant barreres

Les dues dones van entrar en la política de ben joves trencant més d’una barrera. Ardern (Hamilton, 1980) era la dirigent més jove del món quan va ser cap de govern el 2017 i també la segona dirigent d’un país que va donar a llum mentre ocupava el càrrec. Sturgeon (Irvine, 1970), deu anys més gran que la neozelandesa, va ser la primera dona a ser ministra principal i la primera dona líder del Partit Nacional Escocès (SNP en les seves sigles en anglès). També és qui ha ocupat el càrrec al capdavant del Govern d’Edimburg durant més temps.

PUBLICITAT

De la neozelandesa sempre se n’ha destacat el carisma i la barreja d’empatia i fortalesa. Quan el país va patir el pitjor atac terrorista de la seva història en què més de cinquanta persones van morir en dues mesquites a mans d’un supremacista blanc, Ardern va tenir clara la idea del seu discurs a les comunitats musulmanes: «Ells són nosaltres». Amb un vel cobrint el cap els va donar el seu condol.

Rigor i humanitat són la clau de les dimissions i això les situa als antípodes de pèssims polítics com Donald Trump, Boris Johnson o Jair Bolsonaro.

Després va venir la covid i aquesta petició als neozelandesos: «Sigueu forts, sigueu amables». Les estrictes mesures que va imposar per combatre el virus van fer que Nova Zelanda tingués un dels registres de casos i de morts més baixos del món. Malgrat l’evidència, un sector molt petit de població format per conspiranoics, negacionistes i antivacunes van fer una brutal campanya en contra seva a les xarxes. El resultat d’aquesta ofensiva es va sumar a la manca de solució a diverses crisis com la de l’habitatge i a un augment de la inflació. Tot plegat, va fer que la primera ministra i el seu partit, el laborista, comencessin a perdre suport.

Sturgeon ha exercit un lideratge diferent. Ha estat una política dura, amb la llengua molt esmolada. A les eleccions generals del Regne Unit el 2015 va aconseguir una victòria aclaparadora per a l’SNP, 56 escons de 59 al Parlament de Westminster. Aquell any la BBC la va considerar la dona més poderosa i influent de la política britànica.

Després dels èxits s’han acumulat els problemes. No ha aconseguit, com pretenia, anivellar el sistema educatiu ni reduir la pobresa. Un cas de corrupció en la construcció de ferris ha esquitxat el seu Govern. Però el que més l’ha desgastat són les diferències d’opinió amb el seu partit i amb els votants. L’SNP no vol convertir les eleccions vinents en un segon referèndum sobre la independència com volia Sturgeon. Per la seva banda, els escocesos no entenen la llei que va proposar, i que el govern de Londres va bloquejar, per facilitar el canvi de sexe i l’autodeterminació de gènere.

Llàgrimes i família

L’actitud masclista envers les dones que governen es va palesar en la manera com molts mitjans van anunciar les dimissions. Per exemple, hi havia mitjans que no tenien res millor per titular que parlar de les llàgrimes de l’una i de l’altra, o contraposar la família a la política. Fins i tot, la BBC va caure (breument, perquè aviat ho va retirar) en la temptació de plantejar si les dones ho poden tenir tot, dubte que fa referència a un cèlebre i molt discutit article d’Anne-Marie Slaughter, exdirectora de planificació de polítiques al Departament d’Estat dels Estats Units sota Hillary Clinton.

Farida Jalalzai, professora de Ciència Política a la Universitat de Missouri-St. Louis, investigadora de la representació i el comportament de les dones en la política i el paper del gènere, molt especialment pel que fa a les que són líders nacionals, destaca la diferència de tractament que tenen els i les polítiques. A elles se’ls pregunten coses que mai de la vida es plantegen a un home. Són qüestions sobre el seu aspecte físic o la seva vida personal. Resumint, una suma d’estereotips i actituds sexistes.

En aquest sentit, és emblemàtica de l’estat de la qüestió la pregunta d’un periodista en una roda de premsa que van fer conjuntament Ardern i la primera ministra finlandesa Sanna Marin fa pocs mesos i que es va fer cèlebre. L’home va preguntar si s’havien trobat perquè tenien la mateixa edat i un munt de coses en comú, sobre la política i sobre altres qüestions, o si els neozelandesos podien esperar futurs acords entre ambdós països. Les dues polítiques van tallar curt al periodista: «Ens reunim perquè som primeres ministres».

Jalalzai ha estudiat entre molts altres casos, la destitució, el 2016, de l’expresidenta del Brasil Dilma Rousseff: «Va haver de fer front a evidents atacs sexistes i va ser víctima bàsicament d’una cacera de bruixes». En última instància, diu la professora, la política brasilera no va fer res que en circumstàncies normals portés a les acusacions de corrupció a les quals es va haver d’enfrontar. De fet, sis anys després, el cas es va tancar perquè la Fiscalia no va trobar delicte ni irregularitat administrativa. El resultat, però, és que la presidenta havia hagut de plegar. I la conseqüència més preocupant que assenyala Jalalzai és que l’obligada renúncia de Rousseff va fer declinar la creença que les dones poden ser líders competents.

La qualitat del debat

En el seu anunci de dimissió, la ministra principal d’Escòcia parlava de la «brutalitat» de la política actual. És un concepte que també fa servir Rosie Campbell, professora i directora del Global Institute of Leadership del King’s College de Londres, quan diu: «Sospito que una minoria de persones han aconseguit rebaixar i brutalitzar el debat per a tothom». En opinió d’aquesta professora, als anys noranta i a les primeries dels dos mil, almenys en el món anglosaxó, hi havia més dones que es dedicaven a la política. Les xarxes socials no tenien la presència que tenen avui i la qualitat del debat polític era molt millor del que és avui. Ara, en aquesta atmosfera feroç i tòxica, les dones que es dediquen a la política són molt més vulnerables als insults. Per a Campbell cal fer-hi front perquè no només mantindrà lluny de la política a persones ben capaces, sinó que «tindrà conseqüències pel que fa a la qualitat de la legislació que s’hagi d’aprovar».

En termes similars s’expressava Helen Clark que va ser la segona dona cap de govern a Nova Zelanda i ho va ser durant nou anys havent guanyat tres eleccions consecutives. Referint-se a la dimissió d’Ardern deia: «Les pressions sobre els primers ministres sempre són grans, però en aquesta era de xarxes socials, de clickbait, de cicles informatius de 24 hores/7 dies a la setmana, Jacinda ha sofert un nivell d’odi i de verí que, segons la meva experiència, no té precedents al nostre país». Clark afegia: «Ara, la nostra societat hauria de reflexionar sobre si vol continuar tolerant l’excessiva polarització que està convertint la política en una cosa cada vegada menys atractiva».

Aquest és realment el problema que plantegen les dimissions d’Ardern i de Sturgeon, el d’un sistema que crema i expulsa els millors mentre manté ben agafats a la poltrona grans mediocritats o polítics venuts a interessos contraris al bé públic. I si això no canvia, el que tindrem arreu serà el govern dels pitjors. O dels més pitjors encara.