Més de dos segles després que Napoleó vaticinés que quan la Xina es despertés, el món tremolaria, tot porta a pensar que ha arribat l’hora de prendre’s seriosament el pronòstic de l’emperador. Des que la tardor passada, durant el vintè congrés del Partit Comunista Xinès, va ser reelegit per a un tercer mandat el president Xi Jinping, s’han multiplicat les dades relatives a un canvi de paradigma en les relacions internacionals, que inclou la revisió del capitalisme tutelat, promogut en primera instància per Deng Xiaoping, la mobilització de la diplomàcia xinesa com a potència mediadora per a la resolució de conflictes calents – el restabliment de relacions entre l’Iran i l’Aràbia Saudita, la guerra del Iemen, l’oferiment per cercar una sortida a la inacabable crisi palestinoisraeliana– i la cursa tecnològica amb els Estats Units, on està en joc bona part del resultat d’una altra cursa: la competició per l’hegemonia a escala global. 

On queda Europa dins d’aquest marc de referència? Fins a quin punt les servituds de la guerra d’Ucraïna i la gestió estatunidenca del conflicte deixen fora la veu d’Europa? Poden els europeus fer realitat una relació amb la Xina diferenciada de la dels Estats Units amb la gran potència d’Àsia? Les respostes a aquestes tres preguntes les ha resumit el president de França, Emmanuel Macron, en reclamar per a la Unió Europea una major autonomia estratègica, que és tant com dir un marge més gran de maniobra en una situació de gran inestabilitat sense data de caducitat.

Esperar i veure 

El debat obert per Macron no és nou, però la crisi ucraïnesa el fa especialment important perquè altres dirigents europeus han viatjat a Pequín des de finals de l’any passat per calibrar com és possible aconseguir un modus vivendi amb la Xina i treure’n el màxim profit. Primer va ser Olaf Scholz qui va volar a la Ciutat Prohibida, després va ser Pedro Sánchez i posteriorment Emmanuel Macron, acompanyat per la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen. És evident que el motiu d’aquests desplaçaments no va ser exactament el mateix quan es van planificar, fins i tot quan es van realitzar –cas del de Scholz, el novembre de l’any passat–, però a partir del moment en què la Xina va fer pública la seva proposta de dotze punts per a un alto el foc a Ucraïna (24 de febrer), tot ha adquirit un cert sentit unitari. A diferència del secretari d’Estat, Antony Blinken, que poc menys que va menysprear-lo, algunes cancelleries europees van preferir portar a la pràctica la vella tàctica del wait and see, esperar i veure per sospesar si tot plegat és una maniobra de distracció o, veritablement, l’aliança estratègica de la Xina amb Rússia, tan sovint esmentada, no és tan estratègica com subratllen les declaracions oficials a Moscou i a Pequín. 

PUBLICITAT

La música que arriba de París 

Ras i curt: als estats més occidentals de la Unió Europea cada dia se sent alguna veu que entén que l’enfocament de la guerra des dels Estats Units no és possiblement el més adient per als interessos europeus i no es considera tampoc convenient que la relació amb la Xina hagi d’estar pendent del momentum en el vell contenciós de Taiwan, on Washington i Pequín topen un dia sí i un altre també, maniobres militars incloses. El cert és que aquest enfocament té un component divisori al si dels Vint-i-set perquè els estats de l’est són conscients que necessiten la UE per raons econòmiques, però, al mateix temps, veuen els Estats Units com l’únic veritable custodi de la seva seguretat i, en conseqüència, donen per fet que en termes generals, tant al front ucraïnès com al xinès, ha de prevaler el punt de vista estatunidenc. També és cert que hi ha un bon nombre de raons que justifiquen la música que arriba de París, ben entès que no es pot interpretar, ni de lluny, com una impugnació global de la gestió que es fa des de Washington dels afers mundials. 

«És forçós constatar que Pequín adopta fins ara posicions perfectament alineades amb els interessos russos», sosté ‘Le Monde’.

Al president Pedro Sánchez se li gira feina a partir de l’1 de juliol, quan Espanya es farà càrrec de la presidència de torn de la Unió Europea. No pot actuar com si Pequín no hagués dit res, no es pot moure com si totes les capitals europees veiessin amb els mateixos ulls la proposta xinesa i s’ha d’ajustar al compromís de l’OTAN i dels Vint-i-set de donar suport a Ucraïna. Potser el contacte directe de Xi Jinping i Volodímir Zelenski de finals d’abril tingui un efecte aclaridor, si més no per treure alguna conclusió sobre quins recursos poden aportar els europeus a un eventual procés negociador. 

De moment, com ha escrit Eric Schmidt a l’article «El combate del siglo», publicat pel diari El País a mitjan març, «la capacitat d’inventar, adoptar i adaptar noves tecnologies és decisiva en la lluita per l’hegemonia entre els Estats Units i la Xina», però en aquest pols els interessos europeus queden bastant al marge. Les estadístiques il·lustren aquesta marginalitat: segons càlculs de la Comissió Europea, de les 2.500 empreses amb una inversió més gran en R+D, només el 14 % són europees; el 33 % són dels Estats Units i el 27 %, de la Xina. Si ens endinsem en el territori de la recerca de les noves tecnologies de la informació i la comunicació –inclosa la comunicació quàntica–, la diferència és encara més gran. Però no tot està perdut si les inversions creuades i els intercanvis comercials Europa-Xina són capaços d’operar dins d’una atmosfera de pau freda: no ens estimem, però ens necessitem. 

Desequilibris a la fàbrica del món 

El moviment no està exempt de riscos, però potser és ineludible si els socis europeus volen cicatritzar com més aviat millor les ferides econòmiques de la guerra d’Ucraïna –desgavellament del mercat energètic, inflació, possible recessió–, molt més visibles a aquest costat de l’Atlàntic que a l’altre. Es dona el cas, a més a més, que per a l’economia xinesa és essencial la connexió amb Europa mitjançant l’anomenada nova ruta de la seda. El premi Nobel d’Economia Paul Krugman va publicar, el desembre de l’any passat, un article a The New York Times on palesava els desequilibris interns de la fàbrica del món, a la qual li cal compensar la insuficiència del consum intern amb un règim d’exportacions a tota màquina, una mica més del 30 % de les quals tenien com a destí Europa abans de la pandèmia. La importància d’aquest percentatge és evident perquè la Xina pugui recuperar les taxes de creixement anuals anteriors a la covid-19 –al voltant del 7 %– que el prestigiós think tank alemany Bruegel considera necessàries per donar feina als fluxos de població del camp cap a les grans ciutats. 

Per a l’economia xinesa és essencial la connexió amb Europa mitjançant  l’anomenada nova ruta de la seda. 

«Molt pocs dels guanys del creixement han arribat a les llars, cosa que manté baixa la despesa dels consumidors com a percentatge del producte interior brut. Les taxes d’inversió extremament altes han omplert el buit, però tot indica que la inversió està tenint rendiments greument decreixents, amb empreses cada cop més reticents a gastar en noves fites», conclou Krugman en la seva anàlisi sobre les febleses relatives de l’economia xinesa. Unes febleses a les quals cal afegir el proteccionisme bastit per Donald Trump i que Joe Biden manté sense que hi hagi senyals de voler corregir el tret; pinta més aviat tot el contrari. 

PUBLICITAT

Un procés complex 

Treure fruit d’aquesta situació des d’Europa suposa omplir de contingut l’autonomia estratègica reclamada per Macron, que no és desinteressada (França és la primera potència militar de la UE). Un procés complex no només perquè qui marca els grans objectius estratègics d’Occident són històricament els Estats Units des del final de la Segona Guerra Mundial, sinó perquè la crisi d’Ucraïna ha reforçat aquest paper després d’una etapa descrita pel mateix Macron com la mort cerebral de l’OTAN. I els països de la UE que tenen frontera amb Ucraïna, escamnats per l’experiència de la sobirania limitada en temps de l’URSS, prefereixen que les coses no canviïn davant l’embranzida de caràcter imperialista de Rússia, encara que els negocis amb la Xina no siguin tan pròspers com podrien ser. Alimentat tot plegat per un neonacionalisme molt conservador o directament d’extrema dreta que veu qualsevol rectificació del vincle amb els Estats Units com un moviment sota sospita. 

Dit això, és un fet que la Xina no posa les coses gaire fàcils i el recel ocupa molt espai al nucli dur de la UE. La impertinència de l’ambaixador de Pequín a París, Lu Shaye, posant en dubte la sobirania ucraïnesa a la península de Crimea i la condició d’estats sobirans als sorgits amb la desaparició de l’URSS, reforça l’opinió dels que pensen que la Realpolitik del president de França té massa arestes quan la Xina, per més rectificacions que faci a posteriori, consent o tolera que un alt funcionari discuteixi allò que el dret internacional consagra a la Carta de les Nacions Unides. La referència del diari Le Monde a l’existència d’un «eix revisionista» xinès que relativitza la vigència de les regles que regeixen les relacions entre els estats dona peu a una conclusió que, si més no, concreta els obstacles per a una política xinesa d’Europa amb accent propi: «La sortida del diplomàtic xinès ha il·lustrat la inutilitat del projecte d’allunyar la Xina de Rússia […] És forçós constatar que Pequín adopta fins ara posicions perfectament alineades amb els interessos russos.» 

Aleshores, on queda el convenciment que la guerra d’Ucraïna ha posat pals a les rodes dels plans xinesos per reforçar els vincles econòmics amb Europa? L’hermetisme del règim que encapçala Xi Jinping fa difícil donar una resposta convincent que resolgui la gran endevinalla: com poden els europeus entendre’s millor amb Pequín mentre s’allargui la guerra i mentre la sobirania de Taiwan, primer productor mundial de superconductors, estigui en discussió. 

Preservar la unitat d’acció 

Alguna vegada ha dit Henry Kissinger que la manca d’alternatives aclareix les ments meravelloses. És palès el fet que no hi ha alternativa a una relació estable i pautada amb la Xina, però és també indiscutible que la sortida d’aquest laberint de Creta planteja als europeus problemes de tot ordre quan, al mateix temps, és irrenunciable la preservació de la unitat d’acció en un entorn, el de la Unió Europea, on massa vegades s’esquerda la necessària complicitat política dels estats. El pes de la Xina en qualsevol esdeveniment és massa gran, però, perquè els europeus ajornin sine die definir quin tipus de relació volen mantenir amb la superpotència que ha canviat del tot el repartiment de papers a les relacions internacionals.