Més de dos segles després que Napoleó vaticinés que quan la Xina es despertés, el món tremolaria, tot porta a pensar que ha arribat l’hora de prendre’s seriosament el pronòstic de l’emperador. Des que la tardor passada, durant el vintè congrés del Partit Comunista Xinès, va ser reelegit per a un tercer mandat el president Xi Jinping, s’han multiplicat les dades relatives a un canvi de paradigma en les relacions internacionals, que inclou la revisió del capitalisme tutelat, promogut en primera instància per Deng Xiaoping, la mobilització de la diplomàcia xinesa com a potència mediadora per a la resolució de conflictes calents – el restabliment de relacions entre l’Iran i l’Aràbia Saudita, la guerra del Iemen, l’oferiment per cercar una sortida a la inacabable crisi palestinoisraeliana– i la cursa tecnològica amb els Estats Units, on està en joc bona part del resultat d’una altra cursa: la competició per l’hegemonia a escala global. 

On queda Europa dins d’aquest marc de referència? Fins a quin punt les servituds de la guerra d’Ucraïna i la gestió estatunidenca del conflicte deixen fora la veu d’Europa? Poden els europeus fer realitat una relació amb la Xina diferenciada de la dels Estats Units amb la gran potència d’Àsia? Les respostes a aquestes tres preguntes les ha resumit el president de França, Emmanuel Macron, en reclamar per a la Unió Europea una major autonomia estratègica, que és tant com dir un marge més gran de maniobra en una situació de gran inestabilitat sense data de caducitat.

 

Esperar i veure 

El debat obert per Macron no és nou, però la crisi ucraïnesa el fa especialment important perquè altres dirigents europeus han viatjat a Pequín des de finals de l’any passat per calibrar com és possible aconseguir un modus vivendi amb la Xina i treure’n el màxim profit. Primer va ser Olaf Scholz qui va volar a la Ciutat Prohibida, després va ser Pedro Sánchez i posteriorment Emmanuel Macron, acompanyat per la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen. És evident que el motiu d’aquests desplaçaments no va ser exactament el mateix quan es van planificar, fins i tot quan es van realitzar –cas del de Scholz, el novembre de l’any passat–, però a partir del moment en què la Xina va fer pública la seva proposta de dotze punts per a un alto el foc a Ucraïna (24 de febrer), tot ha adquirit un cert sentit unitari. A diferència del secretari d’Estat, Antony Blinken, que poc menys que va menysprear-lo, algunes cancelleries europees van preferir portar a la pràctica la vella tàctica del wait and see, esperar i veure per sospesar si tot plegat és una maniobra de distracció o, veritablement, l’aliança estratègica de la Xina amb Rússia, tan sovint esmentada, no és tan estratègica com subratllen les declaracions oficials a Moscou i a Pequín. 

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.