Just quan la democràcia experimenta una regressió arreu, dos grans països com Veneçuela i Algèria es troben en un moment decisiu de la seva història en el qual les mobilitzacions populars a favor de la democràcia han situat els règims autoritaris respectius a la vora del col·lapse. Les dues grans nacions, una llatinoamericana i l’altra magribina, es compten entre les més riques del món gràcies als seus recursos energètics, en bona part malaguanyats amb polítiques irracionals de subsidis socials i amb una corrupció devastadora a favor de les seves respectives castes politicomilitars, actuant així com a fre al seu desenvolupament. Les dues han fracassat també en els seus intents de construir sistemes polítics peculiars, convertint en una caricatura les eleccions, els parlaments i els tribunals, fins al punt de contravenir les pròpies regles polítiques sobretot a l’hora d’assegurar els relleus i la successió en el poder.

Algèria va ser un dels models que van fascinar la generació de més edat de les esquerres europees, mentre que Veneçuela ha jugat un paper semblant respecte a la darrera fornada de joves motivats per idees d’emancipació socialistes. El Front d’Alliberament Nacional (FLN) algerià, i fins i tot els seus mètodes terroristes, va inspirar nombrosos grups polítics arreu del Tercer Món i també a països occidentals com Espanya. El mateix ha succeït amb la idea de democràcia populista del bolivarisme chavista, inspiradora de grups com Podemos o la CUP.   Paradoxalment, la transició democràtica espanyola, ara revisada i fins i tot desprestigiada des de determinades posicions ideològiques, és el millor exemple que podrien seguir els dos models esquerranistes fracassats, necessitats d’esforços semblants de reconciliació, de consens i de pactes constitucionals.

La tensió entre statu quo i canvi que experimenten els dos països posa en joc la correlació de forces internacional de forma contradictòria. A Veneçuela, les noves potències emergents de la multilateralitat, especialment la Xina i Rússia, són les més interessades en el manteniment del règim de Maduro, vinculat a la preservació de la seva capacitat d’influència en el subcontinent americà, en el veïnatge mateix dels Estats Units. No és estrany que l’administració de Donald Trump, en clara retirada dels seus compromisos internacionals arreu, evoqui de nou la doctrina Monroe («Amèrica per als americans») i llegeixi els interessos aliens com una agressió. Hi contribueix també la reversió trumpista de l’obertura a Cuba practicada per Obama i la deriva generalitzada del subcontinent vers l’extrema dreta.

El cas algerià, en canvi, és exactament el contrari. El règim opac i enigmàtic controlat pels militars ha garantit fins ara els subministraments de gas a Europa, la seguretat en una zona de gran activitat terrorista i el control de les migracions, evitant problemes d’inestabilitat regional, sobretot després del cop d’estat militar del 1992 que va aturar la implantació d’un règim islamista. La mobilització democràtica, iniciada en oposició a la presentació de Bouteflika per cinquena vegada com a candidat a la presidència de la república, incomoda els veïns europeus, partidaris en teoria d’una democratització del país però malfiats dels resultats que puguin donar unes urnes democràtiques en una zona geogràfica on les arrels de l’islamisme polític són pregones i profundament hostils als valors liberals.

A l’origen del conflicte en marxa ara als dos països s’hi troba la legitimitat del poder, qüestionada en el cas de Veneçuela per la discutida darrera elecció presidencial de Nicolás Maduro i en el cas algerià per la pretensió de l’entorn de l’actual president, Abdelaziz Bouteflika, malalt d’un ictus des del 2012 i sense capacitats mentals ni verbals, de mantenir-lo en el poder malgrat el seu pèssim estat físic. La vulneració de les normes constitucionals establertes arbitràriament per les pròpies dictadures és una de les característiques d’aquest tipus de règims, caracteritzats per l’arbitrarietat i la manca de control dels governants, incapaços de respectar les regles de joc establertes per ells mateixos. Mentre que a Veneçuela la crisi ha donat lloc a una doble legitimitat en disputa, la del president de l’Assemblea Nacional, Juan Guaidó, i la del president  bolivarià, Nicolás Maduro, a Algèria es produeix una mena de buit o d’absència de poder, tot i que en els dos casos és ben clar que són els militars qui controlen la situació i decantaran la balança i el rumb de la transició.

PUBLICITAT

Només la celebració d’unes eleccions lliures i la redacció de sengles noves constitucions inclusives i consensuades podran obrir el camí democràtic, que necessitarà tot el suport internacional. Però encara som ben lluny del punt transcendental en el pas d’uns règims autoritaris a uns altres democràtics que consisteix en la rendició, la fugida o la disposició a pactar per part de qui té el poder. El primer de tot, tanmateix, és evitar que els veneçolans i els algerians esdevinguin peces al servei dels interessos aliens en el taulell internacional. El suport que necessiten no pot implicar en cap cas la interferència i encara menys la intervenció armada, ni que sigui sota l’excusa de l’ajut humanitari i de l’obligació de protegir la població civil reconeguda per Nacions Unides.

És cert que la Unió Europea no pot defugir les seves responsabilitats respecte de les transicions veneçolana i algeriana. En certa forma, cadascuna de les dues crisis posa a prova la capacitat europea per jugar com a agent internacional de primer ordre, equilibrant el joc sovint maldestre de les superpotències. Però la transició democràtica, tot i necessitar l’acompanyament internacional, és una tasca que pertoca als seus protagonistes, els ciutadans veneçolans i algerians, que són els qui han d’organitzar el diàleg nacional i arribar als consensos necessaris per tal de celebrar eleccions lliures que obrin les portes ara tancades per a les llibertats civils i per a la recuperació de la dignitat i la prosperitat dels seus respectius països.

PUBLICITAT