Eduardo Mendoza (Barcelona, 1943), un dels escriptors catalans més reconeguts, ha escrit tota la seva extensa obra (disset novel·les, set llibres d’assaig i dos de relats) en castellà, excepte el teatre, que l’ha fet en català. Als seus 78 anys, viu entre Barcelona i Londres i ha passat la vida en gran part fora del país. Llicenciat en Dret el 1965, va treballar quatre anys en una assessoria jurídica i el 1973 va marxar a Nova York, on va exercir com a traductor i intèrpret de l’ONU.
El 1975 va publicar la seva primera novel·la, La verdad sobre el caso Savolta, una obra que, segons Antonio Muñoz Molina, «va portar un aire nou a la manera d’escriure i de llegir novel·les a Espanya». Aquesta novel·la va aconseguir el Premi de la Crítica, amb què s’inaugurava la llarga relació de guardons de Mendoza (Ciutat de Barcelona, Fundació José Manuel Lara, Planeta, Franz Kafka, Barcino, entre altres), culminada el 2016 amb el Premi Cervantes.
Quan es va conèixer la concessió del Cervantes, va declarar: «No he cregut mai que la meva obra hagi de formar part d’una missió, d’una creació artística, d’un missatge» (El Periódico, 21-12-2016) i al discurs d’acceptació (23-4-2017), dedicat a la seva relació amb el Quixot, va explicar la seva concepció de la novel·la. «Una novel·la és el que és: ni la veritat ni la mentida. Qui llegeix una obra de ficció i no es creu res del que s’hi conta, va malament; però qui s’ho creu tot, va pitjor […]. Però el Quixot és la primera novel·la moderna i el pobre don Quixot no ha tingut temps d’assimilar els canvis que ell mateix porta al món.»
Admirador de Dickens, Stendhal, Flaubert i Tolstoi, creu que ‘Guerra i pau’ és «la millor novel·la que s’hagi escrit mai».
El Cervantes influeix en el fet que moltes de les seves novel·les cultivin l’humor i la paròdia. «Haig d’assumir-ho: he fet una part de la meva obra no ja amb humor, sinó clarament humorística […]. Crec que a través meu el jurat del Cervantes ha volgut reconèixer un vessant de la literatura que fins fa poc es considerava de segona fila» (El País, 11-1-2017). «El referent de tothom de què és l’humor ja és a Cervantes, al Quixot, que té una mirada entre irònica, nostàlgica, trista, desesperançada, però al mateix temps amable i comprensiva. Si això és l’humor, llavors a mi em sembla una manera estupenda de mirar el món», va dir en una entrevista a l’Abc (11-11-2019).
PUBLICITAT
Catalunya i la llengua
Lector de quatre o cinc llibres a la vegada, admirador de Dickens, Stendhal, Flaubert i Tolstoi, creu que Guerra i pau és «la millor novel·la que s’hagi escrit mai». «A mi em sembla que la literatura, sobretot la ficció, però també la poesia, el teatre, el que fan és exercitar el pensament, la sensibilitat, les emocions, i no hi ha una altra manera d’interpretar el món que a través d’aquestes formes», va explicar en la mateixa entrevista a l’Abc (11-11-2019). Creu que «la realitat supera la ficció, perquè no hi ha més ficció que la realitat».
Mendoza va ser el primer escriptor en llengua castellana a rebre el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat, primícia que per a ell no tenia cap doble lectura. «El lector català es fa seva una narrativa sense limitació de fronteres lingüístiques, està molt per sobre d’aquestes divisions entre català i castellà, i entén que la seva petita història, la història quotidiana, l’hi explica gent amb dues llengües, que la conta tan bé Rodoreda com Vázquez Montalbán o Marsé», manifestava a El País (9-7-2013), tot afegint: «Vaig arribar a pensar fa un temps que els escriptors en castellà estimàvem més Catalunya que Catalunya a nosaltres».
Va ser un dels pocs escriptors catalans en castellà que va defensar que a la Fira de Frankfurt dedicada el 2007 a la literatura catalana hi anessin només autors en llengua catalana, com es recordava en una entrevista a JotDown el novembre del 2011 en què Mendoza s’expressava amb contundència sobre el model lingüístic: «Aquí tenim dos idiomes i s’ha acabat. Es podria aconseguir reduir-lo a un, però a base d’un extermini que ningú no està disposat a fer ni acceptar. Aleshores hem de viure amb els dos idiomes».
«Dubto que Catalunya, lliurada a les seves forces, es convertís en el paradís que anuncien els partidaris de la nova república.»
Encara que creu que «un novel·lista hauria de tenir prohibida l’opinió», Mendoza ha opinat molt sobre Catalunya, el procés sobiranista i altres temes de política. El 3 de juliol del 2006, en una columna a El País titulada «Maragall», deixava anar que «[Jordi] Pujol va convèncer la ciutadania que la Catalunya que s’havia de defensar a ultrança era una mescla de nacionalisme ranci amb rivets racistes, un conservadorisme clerical i una propensió sense embuts a l’especulació i els negocis bruts». En un article al mateix diari un mes abans de la DUI (El País, 27-9-2017), criticava el nacionalisme: «El nacionalisme va tenir el seu moment i ja va passar. Ara és un conjur que permet a qui el fa servir creure que representa els interessos de la comunitat i desqualificar qui no comparteix la seva postura». Tres anys més tard, reblava el clau: «Cada vegada estic més convençut que el nacionalisme és un foc artificial més que una cosa que hagi de tenir pes en la història de Catalunya» (El Mundo, 30-10-2020).
Contra la independència
En un escrit publicat a El País (30-9-2015) per aclarir una intervenció seva a l’Hay Festival de Segòvia, Mendoza va revelar el seu vot a les eleccions d’aquell any: «No vaig votar a favor de la independència […]. Vaig votar en contra perquè considero que la independència no seria una cosa bona per als catalans […]. La recuperació de la llibertat és una fal·làcia jurídica, atès que Catalunya gaudeix de les màximes llibertats constitucionals […]. No hi ha una raó de pes que justifiqui una ruptura que no aporta avantatges reals, que porta aparellats grans riscos i greus seqüeles i que sens dubte engendrarà innombrables situacions personals doloroses.» Malgrat això, reconeixia que «entre Catalunya i Espanya hi ha un conflicte igualment innegable, que ja ve de segles i que ningú no sembla interessat a resoldre».
PUBLICITAT
En el pamflet Qué está pasando en Cataluña (Seix Barral, 2017), escrivia que, «comparativament, i malgrat tot, Espanya no és un mal país. Podria ser millor, però dubto que Catalunya, lliurada a les seves forces, es convertís en el paradís que anuncien els partidaris de la nova república». I explicava per què creia que s’ha arribat tan lluny. «Un factor addicional ha permès que les coses arribessin al punt en què estan avui. I és aquest: que ni els uns ni els altres creien que s’avançaria tant i que l’impuls separatista es faria tan extens i tan dinàmic. En aquest terreny la responsabilitat del Govern espanyol és considerable. Va veure l’independentisme com un projecte inviable acaronat per uns pocs. Com que tenia de la seva part la llei i la força, no va voler abordar mai el problema precisament quan no existia.»
Durant la presentació del pamflet a Nova York (4-12-2017), va assegurar que la independència és «impracticable i irrealitzable», però «el fet és aquí» i «compta amb el suport d’una massa molt nombrosa i convençuda. O s’accepta viure amb això o es busca algun arranjament». Gairebé dos anys més tard, el 28 d’octubre del 2019, es mostrava pessimista: «No veig on pot conduir el que està passant, que és negatiu per a tothom […]. Està causant un perjudici durador, social, econòmic i d’imatge. No sé si es pot resoldre, però sí que s’hauria d’abordar, i no sé si té solució, però crec que sí que hi ha solucions.»
El franquisme i la Transició
Per a l’autor de La ciudad de los prodigios, «la gran novel·la de Barcelona no existeix: hi ha molt bones novel·les, però no la gran novel·la; Barcelona tampoc no la necessita», va dir el 9 de novembre del 2020 en l’acte de concessió del Premi Barcino. «La meva ciutat ha canviat molt. Quan era jove era una ciutat de províncies, amable, amb vocació cosmopolita, però d’ús intern, per als que hi vivim. De cop, es va convertir en un referent mundial. Jo, que visc a Londres, quan em pregunten “d’on ets” i dic Barcelona, es fa un silenci. És una ciutat que té un gran atractiu», explicava Mendoza en una entrevista a La Voz de Galicia (19-11-2019).
«Hi va haver un moment en què tots els polítics eren herois capaços de superar les seves diferències.»
El rey recibe (Seix Barral, 2018) i El negociado del ying y el yang (Seix Barral, 2019) formen part de la trilogia Las tres leyes del movimiento i han donat a Mendoza l’oportunitat de parlar del franquisme i de la Transició, èpoques en què transcorren les novel·les. «El que es va fer [a la Transició], es va fer molt bé, tots recordem moments d’una gran incertesa, d’un equilibri molt precari i finalment les coses van sortir bé perquè la gent les va fer bé. Em resisteixo a acceptar aquesta visió tan desdenyosa i tan fraudulenta del que va passar en aquells anys», va declarar a El País (5-9-2018). «Va passar quelcom insòlit: un desig de diàleg, d’arribar a acords, de transigir, d’acceptar, de seure a la taula amb qui havia sigut el teu adversari… Això no s’ha vist ni abans ni després. Hi va haver un moment en què tots els polítics eren herois capaços de superar les seves diferències. Ara som a l’extrem oposat, la desil·lusió és molt gran…», explicava a El Mundo (28-10-2019).
El rey recibe passa durant el franquisme. Mendoza creu que Franco, «un criminal de guerra, sanguinari», no és tan important, «és l’instrument d’una manera de ser i una mentalitat social que ens fa haver-lo tingut durant 40 anys. Som un país per al qual l’Estat, la llei, la Constitució és l’enemic […]. Saltar-se la llei, desobeir, fer trampa era un mèrit, cosa que els altres països democràtics no tenen», comentava a La Vanguardia (5-9-2018).
L’escriptor no creu que el món canviï després de la pandèmia. «No canviarà la naturalesa humana per la covid-19», deia a El País (18-5-2020). Mendoza no suporta l’ús del llenguatge bèl·lic en aquesta crisi. «Em repel·leix i jo no sóc pacifista, però em sembla totalment inadequat. No som en una guerra, ni guanyarem res. Perdrem el que haurem perdut. No estem sent heroics i ens hem amagat cadascú a casa seva. Tampoc no som un exèrcit triomfal», va manifestar a Hora 25 de la cadena SER (21-4-2020).
