La singularitat de l’ecosistema polític, social i econòmic de la Comunitat de Madrid aconsella ser prudents a l’hora d’extreure conclusions de les eleccions del passat 4 de maig que puguin ser extrapolables al conjunt d’Espanya. Com també cal tenir present el moment peculiar de la seva celebració, caracteritzat per un canvi de l’ànim col·lectiu amb l’expectativa de deixar enrere les restriccions imposades per la necessitat de combatre la pandèmia.
Tanmateix, és evident que el «tsunami Ayuso» té conseqüències que no poden deixar d’examinar-se. Conseqüències que afecten en primer lloc els diferents actors polítics que hauran de metabolitzar el resultat i treure’n les conclusions adients pel que fa a la seva estratègia i organització. Conseqüències que modifiquen els grans espais polítics, tant en la seva dimensió com en la seva composició interna. Conseqüències en les tendències electorals, projectades en noves expectatives.
El Partit Popular ha rebut una forta injecció d’autoestima que l’indueix a donar per superada l’etapa negra marcada per l’estigma de la corrupció, que curiosament ha estat absent de la campanya, mentre que pels jutjats seguien desfilant càrrecs populars imputats en diverses causes obertes. L’absorció de pràcticament tot el vot que perd Ciudadanos i la contenció del creixement de Vox, li obre la perspectiva de tornar a reunificar el centredreta, condició necessària per poder tornar a disputar la victòria a les eleccions generals, encara que no suficient per poder tornar a governar.
El Partit Socialista segueix acumulant derrotes a la Comunitat de Madrid, incapaç d’oferir una alternativa atractiva, poc reactiu als estats d’ànim de la ciutadania i contradictori i extraviat en la seva estratègia electoral, fins al punt d’anar a remolc de les estratègies i dels marcs mentals d’altres forces polítiques. Es tracta d’un avís seriós al president Pedro Sánchez que ha de recuperar el pols i l’impuls del Govern i ha d’afrontar amb decisió la revitalització orgànica d’un PSOE amb alarmants símptomes d’anèmia.
A l’esquerra dels socialistes, amb la retirada de Pablo Iglesias del primer pla de la política, es produeix una de les conseqüències immediates de més abast, amb efectes en el funcionament del govern de coalició i en les relacions entre les parts de la majoria de la investidura. Però, l’efecte més rellevant es produirà sens dubte en la viabilitat futura de l’actual fórmula d’Unidas Podemos, condicionada per bé i per mal pel personalisme d’Iglesias, i que serà sotmesa al contrast d’una incipient confederació d’esquerres alternatives autonòmiques, en cas que prosperi la intenció de projectar l’èxit de Más Madrid al conjunt del país.
Però, el que sembla inamovible és la consolidació d’una competició política entre els blocs de dreta i esquerra, sotmesos tanmateix a processos de recomposició interna que podrien modular les característiques de la confrontació en funció del grau de dependència del partit principal de cada bloc dels partits més petits. En aquest sentit és molt rellevant com evolucioni la relació entre el Partit Popular i Vox, en la mesura que serà el termòmetre de l’orientació estratègica del projecte dels populars. O si la coalició de govern PSOE-UP serà capaç d’oferir un balanç positiu en acabar la legislatura. D’altra banda, cal no oblidar la persistència del factor constant constituït pel conjunt heterogeni dels partits nacionalistes i regionalistes que condiciona i, fins i tot, decideix la governabilitat.
Pel que fa al futur més immediat, de moment, els resultats electorals a Madrid allunyen l’expectativa d’un avançament electoral a Espanya, amb permís d’Andalusia i altres comunitats populars temptades per l’èxit d’Ayuso. Així com també enterboleixen l’agenda catalana, que el bloqueig polític de l’independentisme no constitueix precisament un incentiu per activar-la. El PSOE en el seu congrés de la tardor haurà de decidir si alimentar la polarització és bo per als seus interessos o si això l’afebleix pel centre, atès que s’està mostrant incapaç d’aprofitar la debilitat de Ciudadanos que, en canvi, alimenta la recuperació del PP.
En aquest sentit es pot banalitzar la victòria d’Ayuso de manera autocomplaent qualificant-la de trumpista, i l’esquerra pot llepar-se les ferides amb l’habitual superioritat moral dient que no s’ha votat bé, però el cert és que la presidenta madrilenya, i amb independència de les guerres culturals promogudes per uns i altres, ha connectat amb amplis segments de l’electorat més interessats en l’acció política concreta que en la lluita ideològica.
Però, més enllà de com influeixi l’esdeveniment electoral de Madrid en la dinàmica partidària i electoral, cal prestar atenció a les conseqüències que afecten la salut de la nostra democràcia, tant pel que fa a l’estabilitat i la legitimat de les institucions, com a la possibilitat de mantenir una conversa política i cívica enraonada entre les forces representatives del pluralisme de la nostra societat i a l’expectativa d’assolir els acords transversals en qüestions bàsiques com la gestió de la lluita contra la pandèmia, l’aplicació del pla de recuperació econòmica i social i les reformes associades i –per què no intentar-ho?– la reconducció del debat territorial.
Desgraciadament, de Madrid no n’arriben senyals positius, fins al punt que en tots els pronòstics sobre la recuperació se subratlla l’advertiment sobre el llast que suposa afrontar-la sense el consens polític necessari que proposi a la ciutadania un horitzó col·lectiu compartit. Mentre es cronifica la polarització partidista, s’allunya –encara més– la perspectiva dels acords.
