El periodista Simon Kuper ha narrat l’ascensió i declivi del FC Barcelona, des de l’adopció per fases del motlle del futbol total holandès, fins a la segona arribada a la presidència de Joan Laporta i el comiat de Leo Messi per anar al Paris Saint Germain. És la història d’un club al qual el gran xoc globalitzador del futbol dels anys 90 va agafar ben preparat, gràcies a la influència holandesa i a la Masia, i al qual el xoc de la pandèmia el 2020 va agafar en un mal moment, per no haver sabut gestionar l’èxit dels 30 anys anteriors.
El Barça va trobar la tecla del futbol total holandès pel mètode assaig i error, copiant allò que tenia èxit al món a finals dels anys 60 i inicis dels 70. D’aquí van arribar l’entrenador Rinus Michels i el Cruyff jugador. Va seguir una etapa de dubtes, on es van importar altres models d’èxit encarnats en entrenadors i jugadors alemanys, argentins i anglesos, fins que va tornar el revolucionari Johan Cruyff com a entrenador, i la gestió amb mà de ferro de Josep Lluís Núñez que va deixar un club econòmicament potent, independent d’interessos polítics i privats, i amb una fàbrica de produir jugadors des del planter: la Masia. Aquests factors, i la sort, van donar lloc als millors anys de la història del club, entre 1992 i 2015, explotant a partir de 2008 amb la millor generació de jugadors de la pedrera de la història i amb bons entrenadors partidaris del futbol ofensiu i arriscat com Guardiola i Luis Enrique.
El model d’imitar el millor que funcionava en altres llocs, en algun moment es va deixar de practicar, i el Barça va esdevenir un estudi de cas sobre com no s’ha de preparar el futur. Els dirigents que van heretar el Barça de la millor pedrera es van creure que els èxits eren gràcies a ells («la pilota no entra per atzar», ens deien pensant que el determinisme l’aportava la seva brillant gestió).
El llibre de Simon Kuper sobre el Barça ens explica que la mateixa destrucció creativa que va portar a l’èxit, difusió i adaptació del futbol total holandès, ha portat altres clubs a superar al Barça en els darrers anys. Cada setmana, cada dia, en els camps d’entrenament i els partits oficials, es proven coses noves, intencionadament o per atzar. D’aquí en sorgeixen jugades i tàctiques noves que els jugadors i entrenadors difonen amb les seves migracions i les seves exhibicions televisades. Deixar d’innovar i d’imitar els millors et condemna al declivi. Hi ha pocs entrenadors que marquin la diferència: la seva funció principal és difondre estils de joc exitosos en una dinàmica evolutiva polimòrfica.
El millor futbol total avui no es juga a Barcelona i el Barça ha deixat de mirar a fora per mirar–se en el passat de si mateix: recuperem Koeman, Laporta, Jordi Cruyff, Xavi, Alves, Sergi Barjuan, Rafa Márquez, el Dr. Pruna… mentre el millor futbol es fa a Anglaterra i Alemanya, protagonitzat de vegades per jugadors africans, americans o asiàtics en els quals es van fixar obscurs experts en dades allunyats dels focus i les tertúlies mediàtiques, i en els quals el Barça només s’hi fixa quan ja tenen preus astronòmics.
L’elogi debilita
És difícil no fer paral·lelismes amb l’evolució de la societat catalana els últims anys amb el procés. El narcisisme, el victimisme i el supremacisme fan perdre la tensió per superar–se un mateix. En són conseqüència la falta d’assumpció de responsabilitats, el no voler prendre decisions difícils d’explicar, creure que la il·lusió arregla els assumptes, envilir a qui assenyala els defectes i la manca de talent en la gestió. L’elogi (sobretot l’autoelogi) debilita. El fort component d’atzar que té el futbol facilita la lluita per atribuir–se els èxits, deixant de centrar–se els esforços en la innovació constant.
El millor futbol total avui no es juga a Barcelona i el Barça ha deixat de mirar a fora per mirar-se en el passat de si mateix.
Ben al contrari, el sector dominant del Barça s’enorgulleix de la seva vinculació als fracassats sectors independentistes. En el seu llibre sobre el Barça, Kuper mateix s’esgarrifa de pensar com seria un Manchester United liderat per un brexiter populista. Aquest mateix autor té un llibre sobre Boris Johnson (Chums), al qual ha comparat amb Laporta: problemes que per a altres executius són un problema de gestió, per a ells són un problema de comunicació.
Sens dubte, la dèbil presidència de Bartomeu, incapaç de renovar les estructures esportives (excepte el futbol femení), la pandèmia i les demandes desorbitades de Jorge Messi, van desestabilitzar el club i el van deixar en una situació molt delicada. Sembla mentida però, vist en perspectiva, que algú pogués pensar que l’elecció de Laporta per segona vegada era la millor decisió per fer front a una situació de crisi. No només la massa social, sinó l’opinió pública i publicada catalana, van fer els ulls grossos als seus precedents.
Versió nostrada de Gil y Gil
Qui havia passat de voler encarnar a un Kennedy barcelonista a semblar–se a una versió nostrada de Gil y Gil, acumulava una trajectòria coneguda: havia deixat un club arruïnat en la seva primera etapa, era un comissionista confés (havia cobrat d’Uzbekistan per fer–hi negocis amb el club), havia causat la desaparició del Reus, havia fet servir el club per fer carrera política, estava associat amb un magnat audiovisual amb un passat d’escàndols laborals, contractuals i legals… però fins i tot la premsa més seriosa tapava tot això amb la «il·lusió» que generava (noteu de nou el paral·lelisme amb el procés) quan, més que mai, tant al Barça com a Catalunya fa falta recuperar la seriositat, ignorar els xerrameques, condemnar la corrupció, pensar en el llarg termini i no en el curt, ser més clars amb l’afició i la ciutadania, i tenir més gent competent al govern del club (i del país).
PUBLICITAT
Què ha passat des de l’elecció de Laporta? En un any i mig s’han fet 18 fitxatges que s’han finançat majoritàriament venent patrimoni en forma de drets audiovisuals i digitals (renunciant a ingressos a mitjà i llarg termini), sense que hagi millorat l’estructura de costos i ingressos, ni la situació esportiva (més aviat ens allunyem de l’elit europea). El millor que va fer va ser obrir-li la porta a Messi, però la seva sortida no es va planificar esportivament (el dia abans de ser anunciada, l’entrenador encara comptava amb ell), i s’havia d’haver fet molt abans per obtenir-ne una plusvàlua. Però el populisme mana i, de fet, el nou president el que havia fet és prometre en campanya electoral que convenceria fàcilment a Messi per continuar a base de carisma i màgia.
El sector dominant del Barça s’enorgulleix de la seva vinculació als fracassats sectors independentistes.
El framing de les palanques (la privatització parcial del club) no pot amagar que el Barça, abans no s’acabi de vendre del tot, ha esdevingut una empresa familiar, en el pitjor sentit. No només es contracten parents i amics, sinó que una societat del fill del president té vinculacions amb jugadors i agents de jugadors fitxats pel club. L’aparença creixent de saqueig a la llum del dia és la conseqüència de tenir un comissionista declarat al capdavant del club en el moment de més compres i vendes d’actius (entre jugadors i altres drets) de la seva història. Tot això quan s’aborda la remodelació de l’estadi, un projecte imprescindible de gran complexitat, que en aquests moments està envoltat de boira, però que segur que obligarà el Barça a jugar a Montjuïc almenys durant una temporada.
Un deute de 2.000 milions
L’economista Jaume Llopis, que ha sortit escaldat dels òrgans del club, n’ha denunciat la falta de transparència i professionalitat, i va explicar en una entrevista amb Albert Ortega a El Confidencial, que el club amb Laporta ha passat a tenir menys patrimoni i més massa salarial, al mateix temps que contrau obligacions amb pagaments creixents en el temps per als nous jugadors. Estima el deute del club en uns 2.000 milions d’euros, i creu que augmentarà significativament. Aquesta és una quantitat de diners impossible de retornar, i que obligarà el club a formes més o menys encobertes de rescat i d’accelerada privatització. L’aposta temerària per la resurrecció (el gambling for resurrection que qualsevol manual de finances desaconsella) ha fracassat.
El populisme sense restriccions institucionals que governa el Barça impedeix adoptar una perspectiva a mitjà i llarg termini. L’ús de dades en la gestió és mínim. Al contrari, es valora mediàticament el rol d’exjugadors (Arrigo Sacchi deia que ser un bon cavall no et fa un bon genet), i ningú no repara en l’absència de direcció esportiva. Els canvis d’entrenadors del filial per posar exjugadors en comptes de tècnics del planter que feien bé la seva feina, il·lustra el problema de la generació d’inestabilitat. Aquests problemes afecten tant la gestió de Bartomeu com la de Laporta. La distinció entre rosellistes i laportistes a mi em sembla superficial.
L’aparença creixent de saqueig a la llum del dia és la conseqüència de tenir un comissionista declarat al capdavant del club.
Veurem quin futur espera a la Superlliga europea (qualificada de neoliberal, a la darrera edició del famós llibre Soccernomics de Kuper i Szymanski), però l’estructura de competicions internacionals és previsible que experimenti canvis en els propers anys, donant lloc a un nou xoc en el futbol globalitzat. No està clara quina és l’estratègia del Barça en aquest context, quin model defensa el club i com hi encaixa, més enllà, de moment, d’anar a remolc d’un Real Madrid que ha pres més decisions a temps (remodelar l’estadi, desfer-se de vaques sagrades).
Aprendre dels altres
El futbol no és una bombolla, sinó un tresor que vol ser utilitzat per tota mena d’objectius. La Premier League com a precursora del Brexit en la seva estratègia de captar capital global sense fixar-se gaire en els detalls, s’ha aprofitat de la hiperglobalització desregulada i de la llibertat de circulació a la Unió Europea per importar els millors entrenadors i jugadors. Aquesta lliga anglesa, les superestrelles i la corrupta FIFA són, de moment, els grans guanyadors de la globalització del futbol. L’aficionat culer també va estar entre els guanyadors durant un temps, però ha deixat de ser–hi, i se l’enganya fent-li pensar que es pot travessar el desert sense sang, suor i llàgrimes.
El Barça sobreviurà, però a curt termini tindrà dificultats per mantenir-se competitiu al mercat de fitxatges, per exemple, per retenir el talent jove que segueix produint, atraient i acumulant (Pedri, Gavi, Balde, Araujo, Ansu Fati). Es poden mantenir alguns elements de la cultura (el futbol ofensiu, arriscat) que ens ha fet específics, però cal estar oberts a acceptar que avui hi ha qui la posa en pràctica millor: cal aprendre dels altres.
