El japonès Hirokazu Koreeda és un cineasta singular. La primera pel·lícula que va estrenar a Espanya, Nadie sabe (2004), la millor de les seves cintes, és una tragèdia infantil tan seca com intensa, tan sòbria com esgarrifosa, en la línia d’aquell cinema sobre nens i adolescents infeliços que podria anar des d’Alemanya, any zero (1948), de Roberto Rossellini, fins a Rosetta (1999), dels germans Dardenne, passant per Els 400 cops (1959), de François Truffaut. Després, la seva filmografia es va fer una mica més tova i convencional, alternant petites cròniques familiars com Still Walking (2008) o Nuestra hermana pequeña (2015) amb drames més incisius, encara que no per això més aconseguits, a l’estil de De tal padre, tal hijo (2013) o Un asunto de familia (2018).

Comparat amb altres directors nipons contemporanis, com Nobuhiro Suwa o Kiyoshi Kurosawa, és un artista compromès i persistent però una mica limitat, molt menys innovador que ells. En canvi, en una carrera que ja s’estén al llarg de gairebé trenta anys, el seu univers privat, entès en si mateix, es revela molt més complex del que sembla, un gran tapís que s’enriqueix sense parar de pel·lícula en pel·lícula. No és estrany, doncs, que La verdad (2019), el seu últim treball, constitueixi una mena de clau insubstituïble per indagar més a fons les raons últimes del seu cinema.

La verdad significa un canvi transcendental en la trajectòria de Koreeda. No és només la seva primera pel·lícula produïda fonamentalment amb capital occidental, sinó que hi participen dues estrelles del cinema francès del calibre de Catherine Deneuve i Juliette Binoche, a més del nord-americà Ethan Hawke, que interpreta un paper menor. Ha renunciat Koreeda al seu petit món anterior, centrat sempre en la societat i els costums japonesos i poblat exclusivament per actors i actrius del seu país natal?

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas
Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.