Com hem de mirar el Brasil? Fins no fa gaire el Brasil representava el miracle llatinoamericà, ja que amb pocs anys havia passat de la inestabilitat econòmica, la corrupció i l’autoritarisme al creixement, la governabilitat democràtica, el dinamisme i la rellevància internacional. Llegint la premsa internacional semblava que des del Pla d’Estabilitizació Econòmica de 1994 (anomenat Plan Real) de Fernando Henrique Cardoso, que va ser president durant dos mandats, fins a les dues administracions de Lula, el Brasil havia fet un salt inequívoc cap al progrés.
L’impuls de l’aliança internacional dels BRICS (Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sud-àfrica), el lideratge brasiler d’UNASUR (Unió de nacions sud-americanes) i la celebració del Mundial de futbol de 2014 i els Jocs Olímpics de 2016 eren la mostra fefaent d’aquest salt. Però alguna cosa es va començar a torçar, precisament a la vigília del Mundial, quan molta gent va sortir a protestar contra el govern (recordem les mobilitzacions de Passe Livre) i, poc després, quan Dilma Rousseff (successora de Lula) va ser destituïda de manera grollera a través d’un judici polític liderat pel president de la Cambra de Diputats. Des d’aleshores sembla que aquest miracle s’ha anat esvaint fins a convertir-se en un malson. Un malson que té com a protagonistes l’enfrontament i la polarització.
Un enfrontament que ha anat creixent a partir de 2016, amb l’arribada al palau de Planalto de Jair Bolsonaro, un militar retirat (capità a la reserva) d’adscripció ultraconservadora que estava, des de 1991, exercint de diputat de la mà de nou partits polítics diferents. Bolsonaro, que va ser president de la República federal del Brasil des de 2019 fins al dia 1 de gener de 2023, es va fer cèlebre quan en el procés de destitució de Rousseff va emetre el seu vot favorable elogiant el coronel Carlos Brilhante Ustra, responsable d’un centre de tortura il·legal en el qual Dilma havia estat detinguda durant la dictadura (1964-1985). Va ser una declaració que va galvanitzar (a favor i en contra) una part de l’opinió pública nacional i internacional, si bé les paraules de Bolsonaro no eren cap sorpresa, ja que tothom que el coneixia sabia que era un nostàlgic de la dictadura. Una dictadura que segons el mateix Bolsonaro havia estat massa tova perquè –en opinió seva– els militars brasilers van cometre l’error d’assassinar només 4.000 activistes opositors, i no uns 30.000 com sí que ho van fer els seus homòlegs a l’Argentina.
PUBLICITAT
Paradigma del caos
Com és possible que un personatge així arribés a guanyar les eleccions presidencials l’any 2018 i que cinc anys més tard es quedés a un 0,9 % dels sufragis per revalidar el mandat? Al cap i a la fi el desembre de 2022 Bolsonaro va obtenir 58.206.354 vots després d’haver administrat de forma maldestra, autoritària i patrimonial el país, i no haver pogut vertebrar ni el seu propi partit al Congrés. És més, l’administració de Bolsonaro va passar a la història per ser una de les més negligents a l’hora d’enfrontar la pandèmia de la covid-19. Tant és així que quan l’Escola de Govern de Harvard va classificar en tres grups els països segons la seva forma de combatre la crisi sanitària –a través del control, del consens o del caos– el Brasil era el paradigma del caos.
El desembre de 2022 Bolsonaro va obtenir 58.206.354 vots després d’haver administrat el país de forma maldestra, autoritària i patrimonial.
Certament, Bolsonaro va gestionar la crisi sense cap mena d’empatia, fent gala d’un negacionisme rotund, i en contra dels criteris sanitaris i científics de l’OMS. L’única prioritat del govern durant la pandèmia va ser no tancar l’economia. No va ser casual que la crisi sanitària suposés la mort de 684.425 persones: la xifra més gran de l’Amèrica Llatina en termes reals i la segona en morts per 100.000 habitants després del Perú.
Després de l’exposat cal tornar-se a fer la pregunta: com va ser possible que un personatge així arribés a la presidència i quasi la revalidés? No hi ha una sola resposta, ni tampoc cap que sigui senzilla. Però en podem esbossar tres.
La primera és de naturalesa estructural: la desigualtat –material i subjectiva– present en un país que, més que un continent, és una galàxia. Estem parlant d’un país de 217 milions d’habitants, el cinquè més gran en superfície, el vuitè en Producte Interior Brut, el més divers i ric ecològicament parlant i –poca broma– el més desigual del món juntament amb l’Índia. Cal tenir en compte que els pobres del Brasil són més pobres que els pobres de l’Àfrica i que els més rics ho són tant o més que els dels Estats Units.
Això és així avui i ho va ser ahir amb Dilma, Lula, Cardoso, Collor de Mello i abans-d’ahir sota la dictadura militar. Aquest apunt ens dona la primera de les respostes: al Brasil hi ha tanta desigualtat –econòmica, d’estatus, cultural, racial, geogràfica– que és molt difícil pensar en la possibilitat de crear una societat cohesionada que en moments de crisi cregui en la solidaritat i es sacrifiqui pels més febles. Tal com exposa Diego Sánchez Ancochea, director del Departament de Desenvolupament Internacional de la Universitat d’Oxford, en el seu llibre The Costs of Inequality in Latin America com més desiguals són les societats, hi ha més estratificació, segmentació, discriminació, violència i desconfiança cap als altres, els diferents.
Les «tres bes»
La segona resposta parla d’un fenomen contextual, és a dir, de mitjà termini. És la constatació que durant la darrera dècada alguns actors han tingut la capacitat de convertir les desigualtats materials en subjectivitats enfrontades. Això és el que van aconseguir els think tanks ultraconservadors que van impulsar la candidatura de Bolsonaro. Aquests pensadors van articular la coalició social que es coneix com la de les «tres bes»: les de Bife, Bala i Bíblia. La B de Bife es refereix als sectors vinculats als interessos de l’agrobusiness, i que tenen com a objectiu continuar amb l’explotació intensiva de l’agricultura i de la ramaderia a les zones de la frontera agrícola amazònica. No és casual, en aquest sentit, que a tots els estats amazònics Bolsonaro sempre hagi guanyat.
PUBLICITAT
La B de Bíblia es vincula amb el col·lectiu creixent d’evangèlics que fan bandera de la lluita contra la «ideologia de gènere», l’avortament i el relativisme moral.
La B de Bala es relaciona amb aquelles persones que defensen polítiques de mà dura pròpies del populisme punitiu, que autoritzen i estimulen la compravenda d’armes per a ús personal i que afirmen que contra el robatori, el delicte i la inseguretat el millor és la pena de mort. La tercera B és de Bíblia i es vincula amb el col·lectiu creixent d’evangèlics que fan bandera de la lluita contra la «ideologia de gènere», l’avortament i el relativisme moral.
A aquestes «tres bes», a més, se’n pot afegir una altra, la de la supremacia patriòtica «blanca» en contra de totes les mesures –impulsades des dels governs del PT– a favor de les minories racials, sobretot dels afrobrasilers i dels pobles indígenes. La constatació d’aquest fet es mostra en una recerca del Centre d’Estudis d’Opinió Pública de la Universitat Estatal de Campinas basada en dades extretes de la base World Values Survey i que diu que a partir de 2010 la polarització d’opinions sobre temes polítics al Brasil s’ha incrementat de forma exponencial. Segons aquest estudi no només es tracta d’una polarització ideològica, sinó també d’identitats polítiques, fet que ha suposat la fragmentació social a partir d’una intensa tensió afectiva dels habitants.
Democràcia contra les cordes
La tercera resposta fa referència a un fet conjuntural: la possibilitat de Bolsonaro d’arribar al poder i la seva capacitat de tensar, des de la màxima magistratura, totes les institucions del país. És a dir, Bolsonaro va fer el mateix que va fer Trump –segons ens relaten Levitsky i Ziblatt en el llibre How Democracies Die– quan va arribar a la Casa Blanca. Així, l’anterior president brasiler i el seu equip van impulsar una estratègia de rebuig a les regles democràtiques a partir de la criminalització dels seus contrincants, la negació dels contrapesos institucionals (horitzontals i verticals), la incitació a la violència i l’odi, i el combat contra les llibertats civils. Aquest catàleg d’agressions i abusos va posar la democràcia brasilera contra les cordes, ja que va donar als seus adeptes el missatge que, per lluitar contra els adversaris, tot estava permès.
La B de Bife designa els sectors vinculats a l’‘agrobusiness’, que practiquen l’explotació intensiva de l’agricultura i la ramaderia a les zones de la frontera amazònica.
En aquest context és comprensible que una part de la base social bolsonarista encara cregui –avui dia– que els han robat les darreres eleccions. Amb el còctel d’odi i malfiança que ha creat el bolsonarisme és fàcil entendre que una bona part de la seva base social no es cregui cap de les evidències que demostren la derrota del seu líder i, per tant, pensin que cal lluitar per enderrocar els poders malignes i il·legítims que representen el PT, Lula i el seu govern.
I si bé el que exposo és un fenomen molt actual i alineat amb l’esperit dels temps (i té moltes similituds amb el que va fer Trump als Estats Units), també s’arrela en una tradició local de caràcter messiànic, com la que descriu Vargas Llosa a la novel·la La guerra del fin del mundo, on es narra la rebel·lió d’una massa de desheretats fanàtics en el Sertão brasiler. No en va, el Brasil és el país del món en el qual més sectes religioses hi ha registrades.
