Com hem de mirar el Brasil? Fins no fa gaire el Brasil representava el miracle llatinoamericà, ja que amb pocs anys havia passat de la inestabilitat econòmica, la corrupció i l’autoritarisme al creixement, la governabilitat democràtica, el dinamisme i la rellevància internacional. Llegint la premsa internacional semblava que des del Pla d’Estabilitizació Econòmica de 1994 (anomenat Plan Real) de Fernando Henrique Cardoso, que va ser president durant dos mandats, fins a les dues administracions de Lula, el Brasil havia fet un salt inequívoc cap al progrés.
L’impuls de l’aliança internacional dels BRICS (Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sud-àfrica), el lideratge brasiler d’UNASUR (Unió de nacions sud-americanes) i la celebració del Mundial de futbol de 2014 i els Jocs Olímpics de 2016 eren la mostra fefaent d’aquest salt. Però alguna cosa es va començar a torçar, precisament a la vigília del Mundial, quan molta gent va sortir a protestar contra el govern (recordem les mobilitzacions de Passe Livre) i, poc després, quan Dilma Rousseff (successora de Lula) va ser destituïda de manera grollera a través d’un judici polític liderat pel president de la Cambra de Diputats. Des d’aleshores sembla que aquest miracle s’ha anat esvaint fins a convertir-se en un malson. Un malson que té com a protagonistes l’enfrontament i la polarització.
Un enfrontament que ha anat creixent a partir de 2016, amb l’arribada al palau de Planalto de Jair Bolsonaro, un militar retirat (capità a la reserva) d’adscripció ultraconservadora que estava, des de 1991, exercint de diputat de la mà de nou partits polítics diferents. Bolsonaro, que va ser president de la República federal del Brasil des de 2019 fins al dia 1 de gener de 2023, es va fer cèlebre quan en el procés de destitució de Rousseff va emetre el seu vot favorable elogiant el coronel Carlos Brilhante Ustra, responsable d’un centre de tortura il·legal en el qual Dilma havia estat detinguda durant la dictadura (1964-1985). Va ser una declaració que va galvanitzar (a favor i en contra) una part de l’opinió pública nacional i internacional, si bé les paraules de Bolsonaro no eren cap sorpresa, ja que tothom que el coneixia sabia que era un nostàlgic de la dictadura. Una dictadura que segons el mateix Bolsonaro havia estat massa tova perquè –en opinió seva– els militars brasilers van cometre l’error d’assassinar només 4.000 activistes opositors, i no uns 30.000 com sí que ho van fer els seus homòlegs a l’Argentina.
