El pedró que veu passar el temps a Parliament Hill, al nord de Londres, on s’aplegaven les tropes parlamentaristes contra Carles I en la guerra de 1642-1651, és conegut com «la pedra de la llibertat d’expressió». Una prova, com l’speaker’s corner, del consens amb el qual solen acabar els conflictes polítics britànics. Vora la fita s’hi podia parlar –i passar fred– en llibertat; maleir el Papa i el Rei. El tarannà i la tradició del país no tendeixen a prohibir, sinó a tolerar. Una nit de 1605, al cim del tossal, el catòlic Guy Fawkes esperava veure el Parlament en flames per l’explosió d’uns bidons de pólvora. El descobriment del complot el va portar a judici i a l’execució; el seu nom es perpetua cada 5 de novembre amb l’esclat de coets i la nit de Guy Fawkes.

Al peu del turó, que ofereix les millors vistes de Londres, s’hi despleguen unes pistes de tenis on un grup de jugadors parlen del procés, tan històric com la muntanya, que per a uns comença i per a altres acaba: el Brexit; la sortida del Regne Unit de la Unió Europea arran del referèndum de juny del 2016 que va donar un 51,89 % (17.410.742 vots) per l’exclusió contra un 48,11 % (16.141.241 vots) per quedar-s’hi. Els leavers o brexiters van guanyar als remainers. La dotzena de jugadors de tenis tracten del Brexit amb tots els ets i uts; gent de mitjana edat, professionals en actiu o jubilats (britànics, una belga, un alemany, una francesa i una espanyola conformen el mosaic). És un grup on dominen els remainers, alguns molt decebuts fa temps, però també hi ha leavers com la Jacqui Pedersen, plena de raons contra la UE tot i que «culturalment em sento europea», diu.

«L’euro reforça la unió; gràcies que no vam entrar a la unió monetària perquè la crisi del 2008 ha demostrat que els britànics ens en vam sortir millor per no estar sotmesos a les regulacions de la UE i per tenir indústries financeres i tecnològiques; només cal agafar les tres economies amb la taxa més baixa de desocupació: Islàndia, Suïssa i Noruega; no són a la UE», dedueix la Jacqui, que ha viscut a França i a Itàlia i, en tornar a Anglaterra, va treballar de traductora tal com explica: «L’any 2012 la UE va introduir una regulació que obligava els autònoms d’un país membre que treballava per a un altre, també membre, a registrar-se per l’IVA. Jo era freelance i vaig haver de plegar, però al marge dels arguments econòmics, per a França i Alemanya són importants els lligams per les guerres que han tingut; nosaltres som una illa que no ha estat ocupada; tenim una població envellida i si volem mantenir la sanitat i el sistema de pensions hem de fugir de l’excés de regulacions i dels dictats de polítics que no escollim i que cobren en excés i, a canvi, hem d’enfortir els vincles amb la Commonwealth i la resta del món.»

A la Jacqui, quan acaba la bateria de raons, se li escapa una rialleta picardiosa, de goig contingut. Per ella acaba l’etapa «de sotmetiment a Brussel·les i comença la de la independència i sobirania». Per altres del grup de jugadors, com l’Andrew Bell o els tres Johns B, H i T (Ball, Hackworth i Tosh), és «l’inici de la incertesa i de la petita Anglaterra». «No vull viure en la petita Anglaterra», repeteix, impotent, John H.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.