El pedró que veu passar el temps a Parliament Hill, al nord de Londres, on s’aplegaven les tropes parlamentaristes contra Carles I en la guerra de 1642-1651, és conegut com «la pedra de la llibertat d’expressió». Una prova, com l’speaker’s corner, del consens amb el qual solen acabar els conflictes polítics britànics. Vora la fita s’hi podia parlar –i passar fred– en llibertat; maleir el Papa i el Rei. El tarannà i la tradició del país no tendeixen a prohibir, sinó a tolerar. Una nit de 1605, al cim del tossal, el catòlic Guy Fawkes esperava veure el Parlament en flames per l’explosió d’uns bidons de pólvora. El descobriment del complot el va portar a judici i a l’execució; el seu nom es perpetua cada 5 de novembre amb l’esclat de coets i la nit de Guy Fawkes.

Al peu del turó, que ofereix les millors vistes de Londres, s’hi despleguen unes pistes de tenis on un grup de jugadors parlen del procés, tan històric com la muntanya, que per a uns comença i per a altres acaba: el Brexit; la sortida del Regne Unit de la Unió Europea arran del referèndum de juny del 2016 que va donar un 51,89 % (17.410.742 vots) per l’exclusió contra un 48,11 % (16.141.241 vots) per quedar-s’hi. Els leavers o brexiters van guanyar als remainers. La dotzena de jugadors de tenis tracten del Brexit amb tots els ets i uts; gent de mitjana edat, professionals en actiu o jubilats (britànics, una belga, un alemany, una francesa i una espanyola conformen el mosaic). És un grup on dominen els remainers, alguns molt decebuts fa temps, però també hi ha leavers com la Jacqui Pedersen, plena de raons contra la UE tot i que «culturalment em sento europea», diu.

«L’euro reforça la unió; gràcies que no vam entrar a la unió monetària perquè la crisi del 2008 ha demostrat que els britànics ens en vam sortir millor per no estar sotmesos a les regulacions de la UE i per tenir indústries financeres i tecnològiques; només cal agafar les tres economies amb la taxa més baixa de desocupació: Islàndia, Suïssa i Noruega; no són a la UE», dedueix la Jacqui, que ha viscut a França i a Itàlia i, en tornar a Anglaterra, va treballar de traductora tal com explica: «L’any 2012 la UE va introduir una regulació que obligava els autònoms d’un país membre que treballava per a un altre, també membre, a registrar-se per l’IVA. Jo era freelance i vaig haver de plegar, però al marge dels arguments econòmics, per a França i Alemanya són importants els lligams per les guerres que han tingut; nosaltres som una illa que no ha estat ocupada; tenim una població envellida i si volem mantenir la sanitat i el sistema de pensions hem de fugir de l’excés de regulacions i dels dictats de polítics que no escollim i que cobren en excés i, a canvi, hem d’enfortir els vincles amb la Commonwealth i la resta del món.»

A la Jacqui, quan acaba la bateria de raons, se li escapa una rialleta picardiosa, de goig contingut. Per ella acaba l’etapa «de sotmetiment a Brussel·les i comença la de la independència i sobirania». Per altres del grup de jugadors, com l’Andrew Bell o els tres Johns B, H i T (Ball, Hackworth i Tosh), és «l’inici de la incertesa i de la petita Anglaterra». «No vull viure en la petita Anglaterra», repeteix, impotent, John H.

Els leavers creuen que el Regne Unit ocupa un lloc destacat al món i pot substituir la UE, on van el 45 % de les exportacions, per l’imperi (perdut) perquè, a més de l’orgull imperial, disposa de cadira permanent al Consell de Seguretat de l’ONU i de relacions especials amb els Estats Units. Les converses sobre el Brexit flueixen per les pistes de tenis amb cortesia i sentit de l’humor tot i que s’evita la presència dels més convençuts d’una banda i de l’altra; quan hi ha segons qui no es toca el tema; una treva declarada explícitament.

 

Pedra de la llibertat d'expressió a Parliament Hill, Hampstead Heath, nord de Londres, símbol, com speakers' corner, de la tolerància i el consens britànic. Fotografia de Conxa Rodríguez.

Pedra de la llibertat d’expressió a Parliament Hill, Hampstead Heath, nord de Londres, símbol, com speakers’ corner, de la tolerància i el consens britànic. Fotografia de Conxa Rodríguez.

 

El mateix ocorre a la família Cole, del nord-est d’Anglaterra, vora Newcastle, on de quatre germans, tres són brexiters i una, Catherine, remainer. Aquesta diu que «no em fio de Boris Johnson ni dels que defensaven el Brexit, i ara em preocupen molt els efectes que tindrà en l’economia perquè tinc quatre néts i voldria un futur obert a Europa per a ells; de tota manera em dol molt la tensió que s’ha creat en la família, hem decidit no nomenar el Brexit: un tabú.» Liz, la germana petita, treballa en una cadena de botigues i no s’està de repetir l’eslògan take back control com la raó per la qual votaria de nou per la sortida.

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

«Estic més contenta pel Brexit que pel descobriment de la vacuna contra el virus», diu Liz Cole.

El nord-est d’Anglaterra, a diferència de Londres, va votar 58 % brexiter. Com afectarà el take back control la seva vida?, pregunto a la Liz. «No ho sé ben bé, però prefereixo que manin els d’aquí que els de Brussel·les que malgasten els diners», explica la Liz de cantarella amb indiferència a l’inici de la conversa. És un vot de protesta contra alguna altra cosa?, afegeixo. «No, és un vot contra la burocràcia europea», continua convençuda. «Estic més contenta pel Brexit que pel descobriment de la vacuna contra el virus», segueix dient, pel zoom, a punt que se li desbordi l’entusiasme per l’arribada del Brexit.

A l’Antony Hornyold, que salta d’ERTO en ERTO, el Brexit l’entristeix; és descendent per part de pare del general carlí Ramon Cabrera i dels Cole per part de mare. «Les persones i els grups brexiters no m’inspiren cap confiança, alguns ratllen la xenofòbia i el racisme i encara que l’agenda europea tampoc no és meva per neoliberal i globalista, en conjunt sóc partidari de mantenir-me dintre d’Europa per poder tenir alguna influència, perquè fora serem encara més irrellevants», explica en to de resignació, una resignació ja cansada per quatre anys d’embolics polítics. «Enfilem el camí cap a la irrellevància internacional i cap a la petita Anglaterra», diu Simon Hornyold, pare de l’Antony, i ambdós se’n riuen de l’argument brexiter que la Commonwealth pot substituir la Unió Europea en els vincles comercials a partir del 2021.

«Un mercat és de 500 milions de consumidors a la porta de casa, unificat; l’altre està espargit i fragmentat pel món, ressentit per haver estat colonitzats», afegeix el Simon, besnét de Cabrera, fent la burleta irònica sobre la comparació de la Unió Europea amb la Commonwealth que ell coneix bé pels seus viatges en moto per l’Índia, Austràlia o el Canadà. No anomena tragèdia el Brexit perquè no corri la sang, però gairebé.

Alguns sectors econòmics s’han preparat per al Brexit; altres són encara a l’espera. El financer Gregory Clinton, resident a Devon, diu que «ara votaria per quedar-me amb més convicció que fa quatre anys, perquè encara que la UE no és perfecta, la seva creació ha generat beneficis econòmics a tot Europa i ha acostat Alemanya als seus veïns allunyant-la de les guerres del passat; els reptes econòmics i mediambientals reclamen polítiques d’integració i cooperació, i per aquí va la UE.»

Gregory, enutjat i resignat, afegeix que «l’FMI i els organismes internacionals van advertir que el PIB cauria pel Brexit i perjudicaria les aspiracions de millora de la família mitjana». La covid-19 ha infectat el Brexit perquè, a part de col·locar-lo en segon lloc de l’actualitat, barrejarà les conseqüències d’ambdues coses, i les culpes dels seus efectes econòmics aniran segons convingui: coronavirus o Brexit.

Els polítics brexiters, inclòs el primer ministre Boris Johnson, asseguren que «el Regne Unit prosperarà fora de la Unió Europea». Els think tanks plantegen tota mena d’escenaris, càlculs i aritmètiques: els que preveuen la pujada de preus, manca d’aliments, embotellaments de trànsit al canal de la Mànega, el caos a la frontera irlandesa; de l’Apocalipsi a la prosperitat, i un ventall de possibilitats entremig.

 

Pilar Ordovas, galerista i marxant d'art de Mayfair (Londres) contrària al Brexit. Fotografia de Jake Walters.

Pilar Ordovas, galerista i marxant d’art de Mayfair (Londres) contrària al Brexit. Fotografia de Jake Walters.

 

En fiscalitat, el Regne Unit queda fora de la Unió Europea i els espanyols residents o nacionalitzats britànics o els britànics residents a Espanya ja són tractats com a ciutadans de fora de la UE. A tall d’exemple, un espanyol resident al Regne Unit que té una propietat a Espanya sobre la qual rep uns ingressos de lloguer, en pagava el 19 % a Hisenda amb desgravacions, ara tributa un 24 % sense desgravacions. El Brexit ja surt més car per a alguns. Les tarifes telefòniques que la UE va unificar per als 28 membres es quedaran en 27. Entre els bancs, alguns han decidit demanar l’adreça postal als seus clients britànics residents a la Unió Europea provocant una alarma entre el milió de britànics escampats pel continent. Segons el Home Office, uns 2,7 milions dels tres milions d’europeus residents al Regne Unit ja han regularitzat la seva situació amb el settlement status que els dóna dret a quedar-se. Els que ho vulguin fer a partir d’ara, patiran burocràcia.

En el luxós barri de Mayfair, al centre de Londres, on les altes finances es troben amb la classe alta anglesa i tot traspua refinades maneres i vocabulari polit en edificis amb agents de seguretat a la porta, hi té la galeria d’art Pilar Ordovas, madrilenya. Empipada, treu fum per les orelles perquè ningú, oficialment, li ha comunicat com afectarà el Brexit al seu negoci. Pilar és eixerida i lamenta no haver-se nacionalitzat per poder votar en el referèndum. «Espanyols o britànics, dintre de la Unió Europea som més forts i això voldria que ho heretés la meva filla; tinc la mala espina que anem cap enrere», clama la marxant des del centre del mercat de l’art a Europa. «La incertesa és el pitjor, perquè no sabem res; si hi haurà lliure circulació d’obres d’art, com quedarà l’IVA; nosaltres tenim galeria a Nova York i empresa a Europa que ens poden anar bé si les coses van mal dades aquí», explica Pilar, que és a Londres des del 1996 i s’ha fet un lloc en el selecte cercle dels preus en xifres de cinc, sis o set dígits. Com Pilar, manté els dits creuats la catalana Mireia Llusia-Linth, que fabrica i ven bosses Demellier al mercat internacional.

«Si vull protestar contra Boris, voto contra ell, però no puc fer el mateix contra Ursula von der Leyen.», diu Henry Gordon Clark.

En el mateix Mayfair, on Bernie Madoff tenia la base a Europa, els germans Gordon Clark, Edmund i Henry, hi tenen la seu d’un fons d’inversió. Comparteixen la genètica, però són diferents en els parers polítics. El brexiter Henry diu que «si vull protestar contra Boris, em trasllado al seu districte i voto contra ell, però no puc fer el mateix contra Ursula von der Leyen; encara que això de poder votar directament contra algú sembli poc pràctic, només la possibilitat de fer-ho em fa sentir millor.» El sentiment, més que el raonament com en altres causes polítiques, mou a molts en l’assumpte del Brexit.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

En canvi, Edmund dubta si ara votaria per quedar-se, per les incerteses que s’han creat en els quatre anys de negociacions. «Odio els polítics de Brussel·les i els d’aquí m’agraden poc, però el Regne Unit va votar la sortida i jo crec en la democràcia així que hem de sortir de la millor manera possible; nosaltres sempre tindrem vincles amb Europa i la resta del món, tant si estem dintre com fora de la Unió Europea». Aquesta resignació brota en l’Edmund i en altres remainers. Al marge de la diferència del vot, a cap dels dos germans no els preocupa l’efecte econòmic del Brexit. Les conseqüències en el sector financer ja s’han notat amb l’inici d’un èxode de dimensions imprevisibles de la city cap a París i Frankfurt que esgarrapen personal i serveis financers a Londres.

El camp que plora, i dissimula, pel Brexit és el de la diplomàcia. Jeremy Thorp, exambaixador al Perú i a Irlanda, no acaba de resignar-se, s’ha llançat a les xarxes socials per combatre el Brexit, i ha optat per una manifestació ben clara: «L’1 de gener penjaré una bandera europea a la finestra de casa.» Els diplomàtics en actiu no poden ser tan explícits com ell perquè representen ara un Estat brexiter. Per edats, el 73 % dels votants d’entre 18 i 24 anys van defensar la permanència provocant la dita que els vells els van robar el futur. Per això respon, indignat, Benji Williams (27 anys), empleat municipal: «sóc internacionalista i crec que hem d’enfortir vincles amb els nostres aliats en lloc d’afeblir-los, a més, econòmicament el Brexit és terrible».

Jeremy Thorp, exambaixador al Perú i a Irlanda, ha llançat a les xarxes socials: «L’1 de gener penjaré una bandera europea a la finestra de casa.»

A l’altra banda de l’espectre per maduresa a la vida –el 60 % dels de més de seixanta-cinc anys van votar per sortir– el nonagenari Paul Miller, d’origen rus, manifesta que és leaver «perquè encara que la immigració és necessària en aquest país, és necessari també que la controlem i això no és possible sent membres de la Unió; res no m’ha convençut en els darrers anys per canviar de parer, però m’amoïna l’efecte que tindrà en l’economia, en el comerç». Les raons de Miller de sortir de la Unió per controlar la immigració coincideixen amb l’eslògan take back control, un dels arguments que van fomentar els mitjans de comunicació brexiters en la campanya del referèndum que marca ara el futur d’Europa sense el Regne Unit, un membre reticent durant cinquanta anys que dóna l’esquena als 50 kilòmetres d’aigua que el separen geogràficament del vell continent tot i que no sap cap on mira el seu futur o amb qui s’acompanya en el món.