D’un temps ençà ha ressorgit la teoria que el català es troba en una situació d’emergència i que, si no hi ha una reacció immediata, s’extingirà irremeiablement. L’independentisme ja havia condicionat la normalització del català a la independència de Catalunya (Les normalitzacions reeixides de Bernat Joan) i en la seva versió més extrema hi havia condicionat també l’estricta supervivència (Independència o mort… de la llengua de Jordi Solé-Camardons).

La novetat d’ara és la pretensió d’un cert sector del món independentista de fonamentar el rebrot del catastrofisme lingüístic en els estudis de la vitalitat i perill de desaparició de les llengües desenvolupats per la UNESCO (Language Vitality and Endangerment) i en una interpretació interessada de les dades de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població (de Catalunya), segons les quals «només» el 36 % de catalans tenen el català com a llengua habitual.

Fa uns quants anys la lingüista Carme Junyent va sostenir que la UNESCO ha fixat un llindar del 30 % d’ús social per sota del qual una llengua es troba amenaçada («Conviure en la Catalunya multilingüe», Catalan Review, Vol. XIX, (2005), p. 29-36), i ho ha anat repetint en diferents fòrums. Per posar un sol exemple, segons una crònica publicada al diari Avui el 30 d’agost de 2008, la lingüista hauria afirmat que a Andorra el català està a les portes d’esdevenir una llengua en perill d’extinció, «tenint en compte […] que el 29 % d’ús social d’avui en dia s’aproxima al 30 % que la UNESCO ha marcat com a llindar per considerar que una llengua està en procés de desaparició». (S’ha de dir entre parèntesis que aquest 29 % «d’ús social» no consta enlloc.)

Després de Junyent, determinats publicistes s’han adherit a la teoria del 30 %, sense examinar-ne la veracitat. En un article publicat a l’Avui el 21 de setembre de 2008, Francesc Puigpelat s’hi va referir en un reportatge sobre l’ús social del català als trens de Rodalies de Renfe: segons el presumpte criteri de la UNESCO aportat per Junyent, «una llengua està en risc d’extinció quan l’ús social està per sota del 30 %».

PUBLICITAT
Renfe / Viaja como piensas

La manifestació més recent d’aquesta teoria del 30 % la trobem en la campanya Emergència lingüística engegada per Plataforma per la Llengua el desembre de 2020. (Al web de l’entitat s’hi afirma que «amb només el 32 % de parlants habituals arreu dels territoris de parla catalana, [el català] és una llengua greument amenaçada», i en un article publicat al diari Ara el 13 de desembre el seu president, Òscar Escuder, es va referir explícitament al supòsit en què una llengua «se situa per sota del llindar del 30 % de locutors».) El mateix diari Ara la va subscriure en el seu editorial del 24 de gener de 2021, en el qual afirma que «segons la sociolingüística, una llengua corre perill quan en una comunitat la utilitza menys del 30 % dels seus membres».

 

Ponents de l’òrbita independentista

Fins i tot l’expresident Torra, ara consagrat a la seva faceta activista, va muntar el dia 27 d’abril de 2021 una jornada titulada «Perilla l’existència del català si no reaccionem?», amb tres dels ponents de l’òrbita independentista (Jordi Badia, cap d’estil de Vilaweb; Bernat Joan, antic eurodiputat d’ERC a més d’autor de Les normalitzacions reeixides; i Mireia Plana, vicepresidenta de Plataforma per la Llengua). En un pla presumptament més acadèmic, el director de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern i antic estrateg independentista, Ferran Requejo, també va organitzar la seva jornada sobre llengua el dia 20 de maig de 2021, amb dos defensors confessos de la teoria del 30 % entre els ponents (la mateixa Carme Junyent i Diego Solà, vocal de Plataforma per la Llengua).

En el cas del català la comunitat de referència no són els 7 milions de catalans sinó el grup «etnolingüístic» català, 2 milions de persones.

Dit ràpid, aquesta teoria del 30 % és falsa. Una comprovació fins i tot superficial de la documentació permet concloure ràpidament que la UNESCO no ha dit mai res d’això. Un dels nou factors que utilitza la UNESCO per a l’estudi de la vitalitat i perill de desaparició de les llengües és la proporció de parlants respecte a la «població de referència total». Una llengua «no corre perill» quan la parla gairebé tothom (més del 90 %); és «vulnerable» si ho fa la gran majoria (entre el 70 i el 90 %); es troba «clarament en perill» si es tracta d’una majoria (entre el 50 i el 70 %); «seriosament en perill» si és una minoria (entre el 30 i el 50 %), i «en situació crítica» si els parlants habituals són molt poques persones (menys del 30 %).

Aquí és, doncs, on apareix el mític llindar del 30 %. És aquest el llindar que el català està a punt de travessar? En aquest punt és crucial aclarir quina és la «població de referència». La UNESCO no s’ha cansat de repetir que la població de referència no és la població total del país o regió on es parla la llengua sinó la població total del grup «etnolingüístic» corresponent. En el cas del català a Catalunya la comunitat de referència no són els 7 milions llargs de catalans sinó el grup «etnolingüístic» català, que podríem definir à la Junyent com el conjunt de 2 milions de persones que tenen el català com a llengua inicial (el que abans es deia «llengua materna»).

Què ens diuen les dades disponibles sobre l’ús habitual del català per part dels qui el tenen com a llengua inicial? Segons l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població, a Catalunya el percentatge de persones de llengua inicial catalana que declaren tenir el català com a llengua habitual està estabilitzat en el 90 %, i si hi sumem els catalanoparlants inicials que declaren tenir el català i el castellà com a llengües habituals ens enfilem al 95. En altres paraules, que amb els criteris de la UNESCO a la mà el català (a Catalunya) «no corre perill», perquè dins de la població de referència la parla gairebé tothom (més del 90 %, això és).

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

 

Un estat d’ànim

Si la teoria del 30 % costa tan poc de desmuntar, com és que s’ha escampat tan ràpidament i hi ha gent altrament prou seriosa que és capaç de professar-la? La meva interpretació és que la teoria del 30 % reflecteix un estat d’ànim, l’estat d’ànim de les persones que creuen que la normalització no ha assolit els objectius que creien que havia d’assolir. Quina és aquesta expectativa no acomplerta? Una pista ens la dóna la directora de Plataforma per la Llengua, Neus Mestres, en un article publicat al diari Ara («L’emergència lingüística és real (i reversible)», 10- 3-2021).

Aquest article té la seva dosi de demagògia numèrica. Mestres troba «molt preocupant» que la proporció de persones que tenen el català com a llengua habitual se situï tot just a l’entorn del 36 % perquè, segons ella, «quan l’ús social d’una llengua cau per sota del 33 % vol dir que el parlant té el doble de possibilitats de topar amb algú que no parla la seva llengua que no pas amb algú que sí que la parla». La frase ja és dubtosa d’entrada perquè pressuposa que el parlant té les mateixes probabilitats de topar amb algú del «seu» 33 % i del 66 % restant, com si el lloc de residència i l’entorn familiar, social o professional no condicionessin aquestes probabilitats.

I aplicada a Catalunya la frase és crassament errònia: pressuposar que els únics que «parlen català» són els qui el tenen com a llengua habitual no descriu de cap manera el nostre cas. A Catalunya, en la realitat real, al parlant de Neus Mestres li passa el revés del que diu ella: fora del seu grup lingüístic té moltes possibilitats de topar amb algú que sí que parla català, gràcies precisament a 40 anys de normalització lingüística ben portada.

El desemparat parlant hipotètic de Mestres podria ser Joaquim Arenas, pare de la immersió i ara un activista dels més abrandats, que en una entrevista molt expressivament titulada «Català llengua oficial única, la resta és traïció» (Presència, 29-3-2015) explicava això: «Faci la prova. Aturi un grup de joves pel carrer que senti que parlen en castellà i els pregunti una adreça en català. En quina llengua creu que el respondran? En català, naturalment. He fet la prova un munt de cops i, en general, tothom contesta en català».

Però el problema més gros de Mestres no és la mistificació a què sotmet les dades, ni el seu discutible suggeriment que els científics que intenten explicar les coses tal com són puguin patir «escarxofament espiritual». El problema més gros és la seva afirmació que la política de normalització lingüística desplegada en els darrers 40 anys ha fracassat perquè «el català no ha esdevingut la llengua primera de la immensa majoria de noves generacions del país».

PUBLICITAT
Correos Market

A Catalunya el percentatge de persones de llengua inicial catalana que tenen el català com a llengua habitual està estabilitzat en el 90 %.

Quan es va dir que l’objectiu de la normalització era que el català esdevingués la llengua primera de la immensa majoria de noves generacions del país? Podem repassar totes les fonts que vulguem: el material de la campanya per la normalització lingüística a Catalunya de 1982, el Llibre blanc de la Direcció General de Política Lingüística i la Llei de normalització lingüística (1983), el Pla General de Normalització Lingüística (1995), la Llei de política lingüística (1998), els plans de govern de les diferents legislatures, fins i tot els programes electorals dels partits polítics que han governat Catalunya de 1980 ençà. Doncs bé: no s’ha dit mai enlloc que l’objectiu de la normalització lingüística fos convertir el català en la llengua primera de la immensa majoria de noves generacions del país.

 

Catastrofisme lingüístic

I no s’ha dit mai per dues raons principals: perquè hauria estat (i és) un objectiu impossible (en el context europeu no hi ha cap precedent de llengua comparable al català que hagi fet aquest trànsit, de llengua habitual d’un terç de la població a «llengua primera de la immensa majoria de noves generacions») i perquè hauria estat (i és) un objectiu moralment no permissible, com ho són tots els projectes de substitució lingüística que s’apliquen sense el consentiment dels grups cridats a l’assimilació.

Els nous adeptes del catastrofisme lingüístic poden tergiversar la UNESCO tant com calgui i poden ignorar tant com vulguin aquesta bilingüe realitat que tot un Joaquim Arenas descriu amb tanta precisió. Però no haurien d’arrossegar la gent d’aquest país a creure que la causa del català a Catalunya és incompatible amb el pluralisme lingüístic de la societat.