El 25 de novembre de 2021, Victòria Alsina, consellera d’Acció Exterior i Govern Obert de la Generalitat de Catalunya, es va adreçar per escrit a Vesna Crnić-Grotić, aleshores presidenta del Comitè d’Experts que supervisa l’aplicació de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries. L’objectiu de la missiva era mostrar la seva preocupació per la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, confirmada pel Tribunal Suprem espanyol, segons la qual a les escoles catalanes el 25 % de les hores lectives s’han d’impartir en castellà.

Segons ella, aquesta decisió podria posar en perill la transmissió i la supervivència mateixa del català, i en qualsevol cas és una actuació contrària a la Carta, ratificada per Espanya ara fa 21 anys. En aquest article, i de manera sintètica, voldríem fer tres coses: a) il·lustrar el desconeixement de la Carta que es té en els mitjans polítics i judicials, b) copsar fins a quin punt les autoritats espanyoles compleixen la Carta, d’acord amb les avaluacions del Comitè d’Experts, i c) exposar quina és la valoració que fa el Comitè de la salut del català en general i de la posició del català a l’ensenyament en particular, a fi de donar una mica de perspectiva europea a aquestes dues qüestions.

Il·lustrar el desconeixement de la Carta és cosa fàcil i es pot fer amb el mateix episodi del 25 % i la carta de la consellera Alsina. Des que el Tribunal Constitucional espanyol, a la sentència sobre l’Estatut d’autonomia, va establir que no es pot negar al castellà la seva condició de llengua vehicular a l’ensenyament (2010), fins a la interlocutòria del Tribunal Suprem denunciada per Alsina (2021), passant per la sentència del TSJC que va consagrar el 25 % (2020), els òrgans judicials espanyols no han fet mai cap consideració sobre la compatibilitat o no de la vehicularitat del castellà a les escoles catalanes amb els compromisos adquirits per Espanya en el moment de ratificar la Carta.