El 25 de novembre de 2021, Victòria Alsina, consellera d’Acció Exterior i Govern Obert de la Generalitat de Catalunya, es va adreçar per escrit a Vesna Crnić-Grotić, aleshores presidenta del Comitè d’Experts que supervisa l’aplicació de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries. L’objectiu de la missiva era mostrar la seva preocupació per la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, confirmada pel Tribunal Suprem espanyol, segons la qual a les escoles catalanes el 25 % de les hores lectives s’han d’impartir en castellà.

Segons ella, aquesta decisió podria posar en perill la transmissió i la supervivència mateixa del català, i en qualsevol cas és una actuació contrària a la Carta, ratificada per Espanya ara fa 21 anys. En aquest article, i de manera sintètica, voldríem fer tres coses: a) il·lustrar el desconeixement de la Carta que es té en els mitjans polítics i judicials, b) copsar fins a quin punt les autoritats espanyoles compleixen la Carta, d’acord amb les avaluacions del Comitè d’Experts, i c) exposar quina és la valoració que fa el Comitè de la salut del català en general i de la posició del català a l’ensenyament en particular, a fi de donar una mica de perspectiva europea a aquestes dues qüestions.

Il·lustrar el desconeixement de la Carta és cosa fàcil i es pot fer amb el mateix episodi del 25 % i la carta de la consellera Alsina. Des que el Tribunal Constitucional espanyol, a la sentència sobre l’Estatut d’autonomia, va establir que no es pot negar al castellà la seva condició de llengua vehicular a l’ensenyament (2010), fins a la interlocutòria del Tribunal Suprem denunciada per Alsina (2021), passant per la sentència del TSJC que va consagrar el 25 % (2020), els òrgans judicials espanyols no han fet mai cap consideració sobre la compatibilitat o no de la vehicularitat del castellà a les escoles catalanes amb els compromisos adquirits per Espanya en el moment de ratificar la Carta.

Així com els tribunals desconeixen que la Carta forma part de l’ordenament jurídic espanyol, la consellera desconeix el contingut dels informes d’avaluació que emet periòdicament el Comitè d’Experts. Si el conegués, no hauria gosat dir a la presidenta del Comitè d’Experts que segons el Comitè d’Experts Espanya «incompleix reiteradament» les recomanacions del Comitè.

La veritat veritable és que Espanya no incompleix la Carta. Copsar fins a quin punt les autoritats espanyoles la compleixen també és tasca fàcil, especialment des que l’anterior membre espanyol del Comitè d’Experts, el respectat sociolingüista gallec Fernando Ramallo, va tenir la bona pensada de crear una base de dades que mesura el grau de compliment de la Carta entre els Estats membres del Consell d’Europa que l’han ratificada i l’apliquen.

 

La relliscada de la consellera Alsina

D’acord amb les dades més recents, d’aquests 23 Estats el més complidor és Suïssa, que té un 94 % de compromisos «complerts» i un 6 % de «parcialment complerts». Espanya forma part d’un grup d’Estats que tenen més del 70 % de compromisos «complerts», en el qual hi ha Àustria, Dinamarca i Finlàndia, i de «no complerts» en té solament el 7 %. (L’Estat més incomplidor no és Espanya, sinó Bòsnia i Hercegovina, que té un 3 % de compromisos «complerts» i un 69 % d’«incomplerts», amb el benentès que n’hi ha molts altres –com Polònia o Ucraïna– que tenen percentatges de «complerts» molt inferiors al d’Espanya.) La relliscada de Victòria Alsina davant la presidenta del Comitè d’Experts encara és més grossa si, en comptes de fixar-nos en el conjunt de les llengües protegides per Espanya, ens fixem només en el català a Catalunya, perquè en aquesta comunitat autònoma els «complerts» arriben al 88 %.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Espanya forma part d’un grup d’Estats que tenen més del 70 % de compromisos «complerts», com Àustria, Dinamarca i Finlàndia.

Com veu el Comitè la situació del català, en general i en l’àmbit de l’ensenyament? Tot i que la feina del Comitè és avaluar si els Estats compleixen la Carta i no tant valorar la situació de les llengües, les valoracions són presents als seus informes. En aquest sentit, la percepció que té el Comitè sobre el català és bona, per no dir molt bona. Ni de casualitat s’ha referit mai al català com una llengua amenaçada ni res per l’estil, cosa que sí que ha dit de moltes llengües regionals o minoritàries d’Europa. (Per posar un sol exemple, només cal fixar-se en els informes del Comitè sobre Noruega, en els quals considera que el kven és una llengua severely endangered.)

En el darrer informe d’avaluació sobre Espanya (2019), per exemple, el Comitè va considerar que la situació del català a les Balears, Catalunya is quite satisfying. Aquest quite satisfying contrasta amb les apreciacions del Comitè sobre la situació del gallec (tampoc cal anar a l’extrem del kven, que no arriba als 10.000 parlants): «Sociolinguistic studies show a decrease in the numbers of speakers. Language transmission from parents to children is no longer guaranteed, and thus the proportion of pupils with proficiency in Galician as the language of everyday life has also fallen significantly.»

 

Fortalesa demogràfica del català

En el si del Comitè hi ha una certa consciència que el català és una llengua regional o minoritària més aviat nominalment, perquè la seva fortalesa demogràfica i el suport polític i institucional de què gaudeix el fan molt diferent de la majoria de llengües cobertes per la Carta, que tenen pocs parlants, poc suport polític i institucional o totes dues coses.

Per entendre la valoració que fa el Comitè d’Experts de la situació del català a l’ensenyament cal tenir ben presents quins són els compromisos adquirits per Espanya. Quan va ratificar la Carta, Espanya va triar els apartats més exigents de l’article 8, referit a l’ensenyament. Així, Espanya es va comprometre a preveure un ensenyament preescolar, primari, secundari i tècnic i professional en les llengües regionals o minoritàries (8.1.a.i; b.i; c.i; d.i), que és més exigent que preveure que «una part substancial» de l’ensenyament es faci en aquestes llengües (8.1.a.ii; b.ii; c.ii; d.ii) i molt més exigent que preveure simplement que l’ensenyament d’aquestes llengües formi part dels plans d’estudis (8.1. b.iii; c.iii; d.iii).

Quina és la valoració que fa el Comitè d’Experts sobre el sistema educatiu de Catalunya, en què el català és la llengua vehicular? Informe rere informe, el Comitè ha avalat aquest model, amb un matís important que podem condensar en una cita del segon informe d’avaluació: «The Charter does not demand education in Catalan for all pupils, only that it shall be made available so that all pupils will receive education in Catalan if parents so wish». Això vol dir que el Comitè podria avalar sistemes diferents de l’actual, sempre que l’ensenyament en català fos una opció «disponible». Cal notar que en les seves avaluacions sobre el cas català el Comitè sol evitar el terme «immersió», que a Catalunya s’usa de manera impròpia. A Catalunya s’ha confós el mètode d’immersió, que consisteix a ensenyar en català a alumnes castellanoparlants, amb el monisme vehicular, que consisteix a ensenyar només en català a tots els alumnes. (Analíticament, són conceptes diferents i, per descomptat, l’ús del mètode d’immersió no implica el monisme vehicular a totes les escoles.)

Si arriba el cas, quina valoració farà el Comitè d’Experts del requeriment que totes les escoles imparteixin el 25 % de les hores lectives en castellà? Prima facie, és probable que el Comitè ho consideri no compatible amb els compromisos contrets per Espanya. El Comitè ja ha valorat negativament els casos de la Comunitat Valenciana, on la Llei 4/2018 estableix que almenys un 25 % de la docència s’ha de fer en valencià, un 25 % en castellà i un 15 % en anglès, la qual cosa vol dir que el percentatge màxim que pot atènyer el valencià és el 60 %. I el Comitè també desaprova el sistema vigent a Galícia, que no permet proporcionar més del 50 % de les hores lectives en gallec. Si no opta directament per refusar la quota del 25 % de castellà, el Comitè només té dues possibilitats, totes dues prou complicades: en primer lloc, el Comitè podria considerar que un 75 % d’ensenyament ja és «ensenyament en» encara que no arribi al 100 %. (Aquí el Comitè tindria feina per a argumentar que aquest 75 % no equival a dispensar «una part substancial» de l’ensenyament en català, que és un nivell de protecció inferior que Espanya no ha ratificat.)

Quan va ratificar la Carta, Espanya va triar els apartats més exigents de l’article 8, referit a l’ensenyament.

En segon lloc, el Comitè podria considerar que s’ha d’activar el passatge del preàmbul de la Carta segons el qual «la protecció i el foment de les llengües regionals o minoritàries no s’haurien de fer en detriment de les llengües oficials [dels Estats] i de la necessitat d’aprendre-les». (Aquí la feina del Comitè seria demostrar que la vehicularitat exclusiva del català perjudica l’aprenentatge del castellà a totes les escoles.)

El 24 de març de 2022 quatre grups parlamentaris van registrar al Parlament una proposta de modificació de la Llei catalana de política lingüística que pretén resoldre l’exigència judicial sobre la vehicularitat del castellà sense haver d’adoptar a totes les escoles el percentatge d’hores lectives establert pel TSJC. La jugada consisteix a reconèixer que el castellà també pot ser emprat com a llengua d’ensenyament i d’aprenentatge, en els termes que fixin els projectes lingüístics dels centres educatius i sempre en relació amb l’objectiu d’assegurar el ple domini de totes dues llengües oficials per part de tots els alumnes.

 

Doble clàusula de no-exclusió

Què en diria, el Comitè d’Experts, d’aquesta proposta? Per començar, el Comitè no està en contra de la vehicularitat del castellà per se (el cas més clar és el País Basc, on el Comitè accepta l’existència de tota una línia educativa en castellà). D’altra banda, la vinculació del caràcter vehicular del castellà amb la necessitat d’aprendre’l és coherent amb el preàmbul de la Carta. La pregunta que s’haurà de fer el Comitè no és si el mer reconeixement del castellà perjudica la transmissió i la supervivència del català –que és la línia argumental d’un sector important de l’independentisme català– sinó si la nova Llei de política lingüística exclou d’arrel la possibilitat de l’ensenyament en català com a llengua d’instrucció.

El que pot «blindar» el sistema educatiu, de cara a la justícia espanyola i de cara al Consell d’Europa, és una doble clàusula de no-exclusió: el castellà no es pot excloure com a llengua vehicular, però l’ensenyament íntegrament en català (amb el castellà com a assignatura) no es pot excloure com a possibilitat –ara sí– «if parents so wish».