L’origen del Cercle d’Economia se situa entre els anys 1951 i 1953, en ple període autàrquic, quan un grup d’amics decideix formar un club de característiques típicament estudiantils amb l’objectiu de completar la formació parcial que proporcionaven els estudis superiors. El seu nom inicial fou objecte de debat entre dues propostes, la de Foro Condal o la de Club Comodín, l’opció que fou finalment escollida.
El Cercle no es va constituir formalment fins a l’any 1958 i va ser legalitzat l’any 1968, quan es va inscriure en el registre d’associacions del Govern Civil de Barcelona. Els permisos per a realitzar les activitats se sol·licitaven a nom del Club Comodín.
Bullia entre els seus fundadors la idea que el règim franquista no era sostenible i que calia treballar per a aconseguir la seva substitució per una democràcia que possibilités la incorporació d’Espanya al grup de països democràtics europeus. L’entitat fou des del seu naixement un espai de llibertat.
Els seus fundadors eren un grup d’amics inquiets pel seu futur professional, preocupació que ràpidament evolucionaria cap a una acció col·lectiva. En plena dictadura franquista, l’estiu de 1951, dos joves universitaris de la burgesia catalana, Joan Mas Cantí i Carlos Ferrer Salat, es plantejaven en el passeig Maristany de Camprodon com fer front a la situació de bloqueig que percebien. Es varen decantar inicialment per fundar un club d’escacs. Els va semblar l’esport que menys s’allunyava del tipus d’associació que pretenien constituir. El nom de Club Comodín, polisèmic, servia «per a qualsevol cosa». Seria un centre de reflexió i debat polític, ocult sota unes peces d’escacs, amb la pretensió de contribuir a fer escac i mat al sistema dictatorial que impedia el progrés del país.
Els seus fundadors eren un grup d’amics inquiets pel seu futur professional, preocupació que ràpidament evolucionaria cap a una acció col·lectiva.
El proppassat dia 22 de juliol el Cercle va tornar als seus orígens en una reunió que va tenir lloc, precisament, al centenari passeig Maristany de Camprodon. Els assistents van aprofitar l’ocasió per reivindicar les essències i els valors fundacionals de l’entitat, centrats en la defensa de la unitat europea i de les llibertats, els dos eixos sobre els quals una part de la burgesia, empresaris inquiets i alguns intel·lectuals es contraposaven al règim franquista. Carlos Ferrer Salat havia mort l’any 1998, però Joan Mas Cantí, primer soci del Cercle i primer president del Club Comodín va assistir en plena forma a l’acte de Camprodon, acompanyat per set dels antics deu presidents del Cercle.
Un llibre molt recent, escrit per Joan Mas Cantí i editat pel Cercle, constitueix una darrera aportació molt valuosa a la memòria històrica de l’entitat. Sota el suggestiu títol d’Intuición y perseverancia està construït a partir de moltes converses mantingudes al llarg de tres anys. L’autor és probablement la persona que encara avui encarna millor que ningú l’essència del Cercle com a institució.
Jaume Vicens Vives, el gran inspirador
L’any 1955, Ferrer Salat va conèixer l’historiador Vicens Vives, figura respectada entre l’elit cultural catalana, que s’havia imposat la tasca d’orientar políticament els fills de la burgesia. Un any abans, Vicens Vives havia escrit un article a la revista Destino titulat «Hacia una nueva burguesía», una mena de manifest a favor de la recuperació del protagonisme històric de la burgesia a Catalunya.
PUBLICITAT
«Es evidente —deia Vicens Vives— que el papel de la burguesía industrial, que hizo las grandezas y las miserias del siglo XIX ha terminado. Pero la burguesía es varia y multiforme, y en cualquier momento puede alumbrar un nuevo sector que recobre el timón de la nave social. Cuando se pronosticaba su extinción ha reaparecido bajo nuevas formas y con nueva pujanza, consecuente con los ideales que aportó y difundió desde sus burgos medievales: espíritu de empresa, pactismo político, tolerancia ideológica e igualdad y oportunidades sociales».
Una mica més endavant, l’any 1958, Vicens Vives pronunciava una conferència al Cercle titulada «El capitán de industria español en los últimos cien años», que es pot considerar com la declaració fundacional del Cercle. Animava aquells joves burgesos del Club Comodín a donar una orientació més definida a les seves inquietuds. Va establir encontres setmanals amb ells, les famoses «reunions dels dijous», i els va apropar a referents culturals del catalanisme resistent, com l’advocat Maurici Serrahima i l’historiador Josep Benet, fins i tot de l’exili com el filòsof Ferrater Mora o el cirurgià Josep Trueta, entre molts d’altres.
Jaume Vicens Vives animava aquells joves burgesos del Club Comodín a donar una orientació més definida a les seves inquietuds.
Els impulsors del Club Comodín varen sintonitzar de seguida amb Fabià Estapé —que havia de dirigir una no nada revista d’economia— i amb altres catedràtics de la nova Facultat d’Econòmiques de Barcelona, com Joan Sardà Dexeus, Manuel Ballbé i Josep Lluís Sureda. També varen contactar, a través de Vicens i Estapé, amb prometedors llicenciats d’aquella Facultat com Ernest Lluch, Eugeni Giral, Salvador Condominas o Joan Martínez.
El paper jugat per Ernest Lluch fou molt destacat. Va ser l’encarregat de la secretaria des de molt poc després de fundar-se el Cercle i més tard en fou nomenat secretari general quan només tenia vint anys. El dia abans de ser assassinat per ETA, el 21 de novembre de 2000, Lluch havia entregat a Jordi Alberich, aleshores director general del Cercle, un document manuscrit amb les seves reflexions i propostes per al futur de l’entitat.
Primera reunió del Cercle d’Economia Costa Brava, focalitzada en el Pla d’Estabilització (maig de 1961). Arxiu Cercle d’Economia
L’europeisme, base del projecte
Ja el desembre de 1953 el Club Comodín va organitzar una conferència sobre la unió econòmica europea quan encara faltaven quatre anys per al Tractat de Roma (1957). Espanya es trobava completament aïllada i governada per un règim que veia Europa més com una amenaça que com una solució als greus problemes del país. El primer acte organitzat pròpiament pel Cercle va tenir lloc a principis de 1958 i fou una conferència-col·loqui pronunciada per Fabià Estapé amb el títol «Comentarios a la Ley de Reforma Tributaria de 26 de diciembre de 1958».
El maig de 1961 se celebrà la primera edició de les reunions Costa Brava, uns autèntics seminaris de política econòmica, focalitzada en el Pla d’Estabilització. La segona, la tardor de 1963, es va dedicar a «Problemas y Perspectivas del Desarrollo Económico Español». Encara hi ha qui recorda els exabruptes de Josep Pla contra Jiménez de Parga. Foren unes intenses sessions participades per tècnics de l’Administració (Camilleri, Fuentes Quintana, García Andoain, Rojo, Sampedro, Sánchez Pedreño, Sardà), professors universitaris (Ballbé, Estapé, Jiménez de Parga, Lasuén, Nadal, Trías Fargas) i un nucli de joves empresaris agrupats al voltant del Cercle. El títol de la tercera (1965) era «España ante Europa: exigencias de nuestro desarrollo».
El maig de 1961 se celebrà la primera edició de les reunions Costa Brava, uns autèntics seminaris de política econòmica, focalitzada en el Pla d’Estabilització.
Les primeres reunions Costa Brava van causar un gran impacte en els tècnics de l’Administració que descobrien un grup d’empresaris amb els quals era possible parlar un mateix llenguatge. D’altra banda, els empresaris comprovaven que era possible establir contactes directes amb els qui de veritat redactaven les mesures que apareixien al BOE. Un opuscle publicat el 1968, sota la presidència de Ferrer Salat, fixava els «Criteris bàsics del Cercle» que per primer cop apuntava la voluntat d’impulsar un partit polític de centre a Catalunya, una operació que es va posar finalment en marxa el 1977 amb un protagonisme clar de Mas Cantí i que no va tenir els resultats esperats.
El ‘trípode’ del Cercle
Si bé el nucli bàsic dels seus fundadors eren empresaris, el Cercle es va plantejar des del començament superar l’opció simplement representativa i integrar economistes, professors universitaris i tècnics de l’Administració, el trípode. La sintonia amb els equips dirigents de la política econòmica governamental va ser possible un cop aprovat el Pla d’Estabilització. L’objectiu era un model econòmic de lliure empresa, un capitalisme modern. Va ser precisament al Cercle on Joan Sardà, el 31 de gener de 1959, havia anunciat les línies mestres del Pla que entraria en vigor el juliol del mateix any.
En aplicació del plantejament del trípode, alguns economistes van tenir un paper fonamental en la història del Cercle. És el cas, en particular, de Fabià Estapé que es va integrar activament a la institució i va participar en l’elaboració de les seves posicions públiques.
El Cercle es va plantejar des del començament integrar economistes, professors universitaris i tècnics de l’Administració, el ‘trípode’.
Amb l’objectiu que una societat anònima fos la usuària legal dels béns de l’antic Club Comodín i el nou Cercle d’Economia, el mes de novembre de 1958 es va escripturar l’Editorial Oikos. Dotze anys més tard es va impulsar la creació d’una fundació orientada a promoure i realitzar estudis i investigacions de caràcter socioeconòmic, concedir beques i publicar, si era procedent, els treballs realitzats. Tres dels llibres editats van tenir una especial incidència: Hacia una nueva política econòmica (Kairós,1970), Gestión o caos: el Área Metropolitana de Barcelona (Ariel, 1973) i La opción europea para la economía española: Libro Blanco sobre las repercusiones económicas de la integración de España en las Comunidades Europeas (Guadiana,1973).
La fusió de les Cambres
Aplicat el Pla d’Estabilització de 1959, sectors de l’empresariat català varen plantejar la necessitat d’una renovació de les cambres, recollint l’ambient de malestar existent per la seva ineficàcia i anquilosament. El Cercle es va posar al capdavant d’aquesta iniciativa. A Barcelona hi havia dues cambres: la d’Indústria i la de Comerç. L’any 1962, socis del Cercle varen entrar a les juntes directives d’ambdues entitats amb l’ànim de renovar-les i de propiciar-ne la fusió. Es va crear un comitè de coordinació entre les dues cambres, amb Mas Cantí com a màxim responsable. Només quatre anys més tard, els plens respectius acordaven la fusió. El Cercle havia actuat d’una manera significativa sobre la realitat socioeconòmica catalana.
El 1972, socis destacats del Cercle —especialment Ferrer Salat, Mas Cantí i Güell de Sentmenat— varen entrar a la directiva de Foment del Treball Nacional, una de les patronals més antigues d’Europa, amb la voluntat d’impulsar la renovació de la institució. Poc després de la seva incorporació, Foment del Treball i Cercle d’Economia varen fer públic un manifest europeista en el qual es donava un suport decidit a la incorporació d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea (CEE). El document va tenir el suport d’altres onze entitats socioeconòmiques.
La nova Cambra de Comerç i Indústria va participar activament en la constitució, l’any 1973, del Consorci d’Informació i Documentació de Catalunya juntament amb l’Ajuntament de Barcelona, la Diputació i la Comissió Provincial d’Urbanisme. Restaurada la Generalitat, es crearia l’Institut d’Estadística de Catalunya que integraria destacats membres del Consorci.
Intuición y Perseverancia. Joan Mas Cantí y el Círculo de Economía
Tres objectius bàsics
La liberalització de l’economia espanyola propiciada pel Pla d’Estabilització va ser el context adequat per a l’enfortiment del projecte del Cercle, una institució que ha defensat tres objectius centrals: la consolidació d’un sistema polític democràtic, l’impuls d’una economia de mercat i la integració a les Comunitats Europees, avui Unió Europea.
En el marc del que s’ha qualificat de «primera transició» (1959-1975) el Cercle va fer una contribució rellevant i positiva a la introducció en el debat públic de conceptes i actituds de modernitat, diàleg, pluralisme, discussió sistemàtica i independència en el conjunt de l’economia i de la societat catalana i espanyola.
