El 26 de febrer de 2022, dos dies després del començament de la invasió d’Ucraïna per les tropes russes, l’Acadèmia de Cinema Europeu feia públic un comunicat en el qual afirmava que els esdeveniments en qüestió provocaven en els seus membres una «profunda preocupació». Quaranta-vuit hores després, el cineasta Sergei Loznitsa va reaccionar indignat davant d’aquestes paraules a través d’una carta oberta. «Que vergonyós el text de l’Acadèmia de Cinema Europeu!», començava la missiva. «L’Exèrcit rus –continuava– fa quatre dies que devasta les ciutats i els pobles d’Ucraïna i assassina els seus ciutadans. Com és possible que vostès –humanistes, advocats de la dignitat i els drets humans, campions de la llibertat i la democràcia– siguin incapaços de dir guerra a la guerra, de condemnar la barbàrie i alçar la veu en senyal de protesta?».

Es tractava, és clar, d’una qüestió de llenguatge, però Loznitsa ho va voler deixar clar en acabar amb aquestes paraules: «Avui, 28 de febrer de 2022, ja no hi pot haver dubte sobre una cosa: l’Acadèmia de Cinema Europeu es va fundar el 1989 i ha acabat amagant el cap sota l’ala i apartant la vista de la catàstrofe que ara té lloc a Europa». Atès que alguns dels fundadors d’aquesta venerable institució van ser Ingmar Bergman o Wim Wenders, l’acusació no pot ser més greu: segons Loznitsa, el «cinema europeu» és només una entelèquia, la prebenda d’uns quants països privilegiats que continuen ignorant una realitat global que els sobrepassa.

No ens hauria d’estranyar aquest to apocalíptic en un cineasta sempre combatiu, que ha basat la seva filmografia en atacs constants a l’herència que va deixar la Unió Soviètica en aquella part del món. Loznitsa, en realitat, no és ucraïnès, sinó belarús, però una bona part de les seves pel·lícules no han deixat mai de referir-se al territori de la república que ara presideix Volodímir Zelenski. Gairebé sempre ancorat en l’estètica documental, encara que amb incursions freqüents en la ficció, Loznitsa és el responsable de films com Maidan (2014), on es refereix als esdeveniments que van tenir lloc entre el 2013 i el 2014 al centre de Kíiv, concretament, als enfrontaments entre partidaris i detractors que el país s’alineés amb la Unió Europea.

Igualment, a Babi Yar (2021) il·lustra les massacres perpetrades pels nazis durant la Segona Guerra Mundial contra la població jueva d’Ucraïna, simbolitzades pel lloc que dona títol al film, situat als afores de Kíiv. I a Donbass (2018), en aquest cas en clau de ficció, es va referir als enfrontaments que van seguir a la proclamació el 2014 de la República de Donetsk, secundada per Rússia, en territori ucraïnès.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Indiferència cap a les seves criatures

L’estètica documental de Loznitsa es basa en un distanciament aparent que sovint oculta una denúncia oberta de la vocació totalitària de la vella Rússia. La càmera indaga, espera, es manté allunyada dels esdeveniments, sumida en una fredor que, alhora, és el testimoni d’una amenaça latent, d’una violència que pot esclatar en qualsevol moment. I quan aquest estil es trasllada a la ficció, el resultat pot ser una mica cruel i fins i tot despietat, fins al punt que alguns crítics han arribat a retreure a Loznitsa una certa indiferència cap a les seves criatures, com si les seves trames fossin únicament teatrets poblats per titelles que ell mateix maneja al seu gust per donar vida a un univers inclement i desolat.

‘Donbass’ va obtenir el guardó al millor director en la secció Un Certain Regard del Festival de Cannes.

A Donbass, la humanitat que pobla el film acaba sent repulsiva, com si estigués dominada per forces fosques sovint reflectides, igualment, en paisatges nevats, monocords, el silenci dels quals pesa com una llosa en qui els habiten. Aquesta última pel·lícula va obtenir el guardó al millor director en la secció Un Certain Regard del Festival de Cannes i, posteriorment, va guanyar el primer premi del Festival de Cinema Europeu de Sevilla, cosa que deixa entreveure les complexes relacions entre el cinema de Loznitsa i l’entorn geopolític en el qual es mou. Emparentat amb altres directors avesats igualment a descriure certs límits d’Europa –socials, polítics, morals– com si es tractés d’avantsales de l’infern, a la manera de Michael Haneke o Ulrich Seidl, el cinema de Loznitsa prefereix sempre l’èpica salvatge a aquella retòrica poètica que tradicionalment havia estat al centre de la tradició del cinema fet a Ucraïna.

 

Fotograma de la pel·lícula Donbass dirigida per Sergei Loznitsa.

Fotograma de la pel·lícula Donbass dirigida per Sergei Loznitsa.

 

Poesia fílmica

En efecte, només cal mirar enrere per comprovar-ho. El més gran dels cineastes ucraïnesos és potser Aleksandr Dovzhenko qui, al costat de Sergei M. Eisenstein, Vsévolod Pudovkin i Dziga Vértov, forma el gloriós quartet de directors artífexs del gran cinema mut soviètic, que va tenir lloc entre el final de la Revolució i l’inici dels anys 30 del segle passat. Si d’Eisenstein recordem obres mestres com La huelga o El cuirassat Potemkin, miraculosament realitzades totes dues el mateix any (1925), i de Pudovkin i Vértov han quedat sobretot en el record, respectivament, La mare (1926) i El hombre de la cámara (1929), de Dovzhenko en sobreviu l’impressionant díptic que formen Arsenal (1929) i La tierra (1930), filmades quan als Estats Units i a la resta d’Europa ja s’imposava el cinema sonor.

Malgrat la rígida vigilància que exercia el règim soviètic en la indústria estatal del cinema, Dovzhenko va aconseguir filar un parell de relats de forta arrel ucraïnesa, que es basen en els rostres i els paisatges de la terra per elaborar una estètica molt particular, més procliu a la poesia fílmica que a la narrativa clàssica del cinema.

L’estètica de Loznitsa es basa en un distanciament aparent que oculta una denúncia oberta de la vocació totalitària de la vella Rússia.

I per insistir en aquesta tendència lírica del cinema filmat a Ucraïna, hi ha la figura de Kira Muratova, la filmografia de la qual travessa la modernitat cinematogràfica des del seu debut a principis dels anys 60, amb pel·lícules deutores de Bergman i Antonioni, fins a la seva mort el 2018 després d’una accidentada carrera. Muratova, que va estudiar i va filmar a Ucraïna, es va convertir progressivament en un dels blancs favorits de la censura soviètica, que no va tolerar mai la seva oposició frontal al «realisme socialista» imperant en la indústria estatal. Perquè les pel·lícules de Muratova s’inclinen, per contra, cap a una poètica de l’absurd quotidià que sovint les situa al caire del surrealisme, sobretot en els films que va dirigir a partir dels anys 80, és a dir, en els inicis de la glàsnost.

 

Densa malenconia

En aquest sentit, la seva obra mestra és El síndrome asténico (1989), una pel·lícula que en realitat són dues pel·lícules, la segona, a l’interior de la primera, i que retrata amb humor amarg i densa malenconia la vida russa en aquells moments de canvi social i tensió política, tot això a través de la metàfora que protagonitza un mestre d’escola afectat per una estranya malaltia.

El cinema de Muratova, com el de Dovzhenko, s’aparta de la realitat oficial per crear un món propi que té molt a veure amb Ucraïna vista com a mite o fantasia, un país que només ha existit de manera intermitent, a vegades més en la ment dels seus habitants que en la realitat. D’una banda, és curiós que Loznitsa, que seria l’hereu més dotat de tots dos, s’hagi inclinat pel documental i hagi prescindit del lirisme dels seus predecessors, a vegades tan desbocat. De l’altra, no obstant això, potser hem de contemplar aquesta estètica gelada i distant com una manera de distorsionar una realitat incomprensible i insuportable, que només es pot abordar mitjançant un estil deformant, extrem, radical.

Davant la reacció de l’Acadèmia de Cinema d’Ucraïna, que ha expulsat el cineasta per haver defensat els seus col·legues russos censurats, Loznitsa ha lamentat que, de sobte, als seus compatriotes els interessi més la identitat nacional que la llibertat d’expressió. «Per desgràcia, això és nazisme –ha afegit–, un regal de l’Acadèmia d’Ucraïna als propagandistes del Kremlin.» Una vegada més, el cinema ucraïnès se situa fora de tota norma.