El 26 de febrer de 2022, dos dies després del començament de la invasió d’Ucraïna per les tropes russes, l’Acadèmia de Cinema Europeu feia públic un comunicat en el qual afirmava que els esdeveniments en qüestió provocaven en els seus membres una «profunda preocupació». Quaranta-vuit hores després, el cineasta Sergei Loznitsa va reaccionar indignat davant d’aquestes paraules a través d’una carta oberta. «Que vergonyós el text de l’Acadèmia de Cinema Europeu!», començava la missiva. «L’Exèrcit rus –continuava– fa quatre dies que devasta les ciutats i els pobles d’Ucraïna i assassina els seus ciutadans. Com és possible que vostès –humanistes, advocats de la dignitat i els drets humans, campions de la llibertat i la democràcia– siguin incapaços de dir guerra a la guerra, de condemnar la barbàrie i alçar la veu en senyal de protesta?».
Es tractava, és clar, d’una qüestió de llenguatge, però Loznitsa ho va voler deixar clar en acabar amb aquestes paraules: «Avui, 28 de febrer de 2022, ja no hi pot haver dubte sobre una cosa: l’Acadèmia de Cinema Europeu es va fundar el 1989 i ha acabat amagant el cap sota l’ala i apartant la vista de la catàstrofe que ara té lloc a Europa». Atès que alguns dels fundadors d’aquesta venerable institució van ser Ingmar Bergman o Wim Wenders, l’acusació no pot ser més greu: segons Loznitsa, el «cinema europeu» és només una entelèquia, la prebenda d’uns quants països privilegiats que continuen ignorant una realitat global que els sobrepassa.
No ens hauria d’estranyar aquest to apocalíptic en un cineasta sempre combatiu, que ha basat la seva filmografia en atacs constants a l’herència que va deixar la Unió Soviètica en aquella part del món. Loznitsa, en realitat, no és ucraïnès, sinó belarús, però una bona part de les seves pel·lícules no han deixat mai de referir-se al territori de la república que ara presideix Volodímir Zelenski. Gairebé sempre ancorat en l’estètica documental, encara que amb incursions freqüents en la ficció, Loznitsa és el responsable de films com Maidan (2014), on es refereix als esdeveniments que van tenir lloc entre el 2013 i el 2014 al centre de Kíiv, concretament, als enfrontaments entre partidaris i detractors que el país s’alineés amb la Unió Europea.
Igualment, a Babi Yar (2021) il·lustra les massacres perpetrades pels nazis durant la Segona Guerra Mundial contra la població jueva d’Ucraïna, simbolitzades pel lloc que dona títol al film, situat als afores de Kíiv. I a Donbass (2018), en aquest cas en clau de ficció, es va referir als enfrontaments que van seguir a la proclamació el 2014 de la República de Donetsk, secundada per Rússia, en territori ucraïnès.
