Un contracte és una distribució de riscos pactada per les persones que el subscriuen sobre els riscos que assumirà cadascuna d’elles. No hi ha contracte sense risc. No n’hi ha per definició, ja que tots contractem sobre el que pot passar o no passar, sobre el que és contingent. Ningú no contracta sobre el que passarà amb tota certesa o el que no pot succeir de cap manera —sobre el que és necessari o impossible. Un contracte en virtut del qual algú prometi que farà sortir el sol o impedirà que surti és nul.

Sempre hi ha riscos, perquè fins i tot en els trocs més senzills el que et donen pot estar espatllat. En qualsevol cas, la major part dels contractes són promeses, compromisos de futur, per tant, amb els riscos associats que el futur no sigui com ens pensàvem: que els preus baixin en comptes de continuar pujant, per exemple, o que una pandèmia com la covid19 mati un milió de persones i sacsegi tota la xarxa de contractes que ens assegura la vida.

Les persones i les organitzacions que contracten saben que poden acceptar les promeses de futur d’altres persones perquè si aquestes no compleixen, el dret de contractes permetrà al complidor reclamar a l’incomplidor el compliment forçós o una indemnització per haver mancat a la seva paraula. Els contractes formen així una xarxa que ens protegeix a tots.

Cap sistema jurídic no ha retirat la xarxa de contractes. La tònica general és que es conserven, amb els mínims canvis possibles.

No ens solem fixar en la xarxa de contractes, la donem per segura, fins al punt que arribem a creure que no la necessitarem mai, que tot funciona avui i continuarà fent-ho demà com ho va fer ahir. De fet, sempre hi ha incompliments, però són puntuals, poc freqüents o fàcils d’esquivar. Busquem alternatives i, per descomptat, abans de contractar un advocat i un procurador per demanar-los que preparin i presentin una demanda judicial en nom nostre, negociem, renegociem, esperem o advertim l’incomplidor que, si insisteix a incomplir, en buscarem un altre de més seriós i que perdrà un client i, a la llarga, tots, perquè la seva reputació resultarà arruïnada.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Si hi ha competència, no hi ha gaire problema, ja que, per hipòtesi, les contraparts de les dotzenes de contractes que subscrivim cada dia són intercanviables, substituïbles. De la mateixa manera, si les coses es torcen un dia i no podem complir totes les promeses que formulem i que continuen en vigor, solem prioritzar uns pagaments per sobre d’uns altres i intentem que aquells a qui no podem pagar ens donin una mica de temps, ens concedeixin una moratòria de pagament, ens fiïn, confiïn en nosaltres. Tot i que, algunes vegades, la reclamació arriba. Algunes vegades, perquè a cap contractant li agrada reclamar judicialment el pagament d’una obligació; el plet judicial és l’últim remei. I és un remei car, molt car.

 

Dificultat o impossibilitat de complir

Però un dia, de sobte, pot passar que les coses es torcin per a tothom i alhora. És el que passa ara amb la pandèmia de la covid19: tothom, absolutament tothom sense excepció, experimentem dificultats per complir (o, vist des de l’altre costat del contracte, per cobrar) o, més dràsticament, deixem de poder complir. Què fem? I, sobretot, què deixem de fer d’entre tot allò que havíem promès?

Una resposta intuïtiva és reclamar als poders públics que retirin la xarxa de contractes, perquè puguem deixar de complir tot allò que, fins ahir, formava gran part de la coherència de la nostra vida individual i social en un entorn caracteritzat per una intensa divisió del treball i, per tant, de milers de contractes, subscrits entre els que sabem fer una cosa i els que saben fer les altres.

La pandèmia és un cas clar de força major que afecta alguns operadors econòmics.

Naturalment, aquesta resposta seria una bestiesa: retirar la xarxa seria una hecatombe segura. Cal fer alguna cosa millor. I es pot fer; de fet, s’està fent ara.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

A Coronavirus and the Law in Europe, cinc acadèmics europeus (Ewoud Hondius, Marta Santos, Andrea Nicolussi, Christiane Wenderhorst i qui signa aquestes línies) ens vam proposar analitzar de quina manera els drets de disset països d’Europa han afrontat l’epidèmia més greu des de la grip espanyola de 1918, una pandèmia que va causar cinquanta milions de morts. La primera edició virtual del llibre, que ja es pot consultar a internet, ofereix respostes clares en matèria de contractes: els diferents sistemes legals europeus han establert moratòries de pagament, permeten ajustos o adaptacions de contractes de llarga durada, promouen la renegociació, suspenen execucions judicials durant la pandèmia, tenen en compte les situacions més clares de vulnerabilitat entre els consumidors o les persones més desfavorides, donen suport al finançament d’empreses que passen per una situació de clara manca de liquiditat, tenen en compte el canvi exorbitant i imprevisible de les circumstàncies previstes o previsibles en el moment de formalitzar els contractes, donen raó que la pandèmia és un cas clar de força major que afecta alguns operadors econòmics, etc.

Però cap sistema jurídic no ha retirat la xarxa de contractes. La tònica general és que els contractes es conserven, es mantenen amb els mínims canvis possibles. Dit d’una altra manera: la conclusió dels contractes no és el remei primari i, en tot cas, la bona fe, l’exigència d’un comportament mútuament lleial i responsable, filtra la cerca de solucions en un entorn de crisi sanitària descomunal, com no n’havíem vist cap altra en un segle.