Donar carpetada. Sortir per la porta gran del bar, la botiga o l’oficina que fins aquell moment et donava per viure per no tornar-hi mai més. Etzibar-li al teu cap que no s’entesti a fer-te la vida impossible: aquesta ha passat a no dependre dels seus abusos. Tocar el dos i fer-ho després d’haver-li pres el pols a una balança que ja no compensa perquè insisteix a inclinar-se cap al costat de l’explotació. Em refereixo a la Gran Dimissió, fenomen de la història recent dels Estats Units que ha ocupat desenes de titulars i informatius al costat dels centenars de rètols que indiquen la falta de mà d’obra en sectors clau com l’hostaleria o el transport.

Més de dotze milions de persones repartides entre els mesos d’agost, setembre i octubre han decidit deixar voluntàriament els seus llocs de treball segons les últimes dades, que són inaudites des que es van començar a elaborar aquestes estadístiques l’any 2000. Algunes, s’han incorporat de nou al mercat laboral; bona part de la desbandada correspon a una xifra incerta de jubilacions anticipades, molt difícils de rastrejar en un país on els estalvis personals solen ser els que determinen l’edat de retirar-se; se sap que moltes d’aquestes renúncies les protagonitzen dones que, constretes per les obligacions familiars i la manca d’assistència social davant el tancament d’escoles a causa dels brots de covid-19, opten per posar fi als seus contractes i dedicar-se a les cures, a la qual cosa contribueix una bretxa salarial que les separa dels seus companys homes: elles guanyen, de mitjana, uns 80 centaus per cada dòlar que ingressen ells, molt menys encara si són negres o llatines.

Més enllà de les dades per grup demogràfic –tremendament inestables i borroses– hi ha un esgotament generalitzat que, després de gairebé dos anys de pandèmia, ha disparat una mena de reflexió col·lectiva rares vegades vista en el país nord-americà: per què treballem i fins on hem d’aguantar a canvi del maltractament rebut?; fins a quin punt és incompatible la vida familiar amb les responsabilitats laborals?; habitant encara tan a prop la mort, amb més de 800.000 cadàvers a l’esquena d’un virus que no dona treva, val la pena dedicar tot el temps –que és afecte i oci, possibilitat d’atorgar-li sentit al cos que encara batega– a la feina?

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.