Donar carpetada. Sortir per la porta gran del bar, la botiga o l’oficina que fins aquell moment et donava per viure per no tornar–hi mai més. Etzibar–li al teu cap que no s’entesti a fer–te la vida impossible: aquesta ha passat a no dependre dels seus abusos. Tocar el dos i fer–ho després d’haver–li pres el pols a una balança que ja no compensa perquè insisteix a inclinar-se cap al costat de l’explotació. Em refereixo a la Gran Dimissió, fenomen de la història recent dels Estats Units que ha ocupat desenes de titulars i informatius al costat dels centenars de rètols que indiquen la falta de mà d’obra en sectors clau com l’hostaleria o el transport.

Més de dotze milions de persones repartides entre els mesos d’agost, setembre i octubre han decidit deixar voluntàriament els seus llocs de treball segons les últimes dades, que són inaudites des que es van començar a elaborar aquestes estadístiques l’any 2000. Algunes, s’han incorporat de nou al mercat laboral; bona part de la desbandada correspon a una xifra incerta de jubilacions anticipades, molt difícils de rastrejar en un país on els estalvis personals solen ser els que determinen l’edat de retirar–se; se sap que moltes d’aquestes renúncies les protagonitzen dones que, constretes per les obligacions familiars i la manca d’assistència social davant el tancament d’escoles a causa dels brots de covid-19, opten per posar fi als seus contractes i dedicar-se a les cures, a la qual cosa contribueix una bretxa salarial que les separa dels seus companys homes: elles guanyen, de mitjana, uns 80 centaus per cada dòlar que ingressen ells, molt menys encara si són negres o llatines.

Més enllà de les dades per grup demogràfic –tremendament inestables i borroses– hi ha un esgotament generalitzat que, després de gairebé dos anys de pandèmia, ha disparat una mena de reflexió col·lectiva rares vegades vista en el país nord-americà: per què treballem i fins on hem d’aguantar a canvi del maltractament rebut?; fins a quin punt és incompatible la vida familiar amb les responsabilitats laborals?; habitant encara tan a prop la mort, amb més de 800.000 cadàvers a l’esquena d’un virus que no dona treva, val la pena dedicar tot el temps –que és afecte i oci, possibilitat d’atorgar–li sentit al cos que encara batega– a la feina?

El treballador cremat

Aquestes preguntes, tan complexes i íntimes que intentar respondre–les comportaria no fer justícia als qui les enuncien, suren en l’aire, amb algunes pistes que potser aconsegueixen encaminar-les: una enquesta del think tank The Conference Board que es va dur a terme l’octubre passat va revelar que un 77 % dels entrevistats havien reportat sofrir la síndrome del treballador cremat o burnout en aquelles dates, mentre que només el 55 % van informar dels mateixos símptomes a l’abril. El deteriorament de la salut mental sembla que és una de les causes que ha motivat les fugides. Aquest desgast es podria considerar pràcticament ubic en les múltiples economies nacionals interconnectades que conformen el capitalisme global, començant per l’espanyola i arribant fins a la xinesa, on cada vegada són més els qui qüestionen el temut model del «996»: treballar des de les 9 del matí fins a les 9 del vespre sis dies a la setmana.

No obstant això, les particularitats laborals dels Estats Units aconsegueixen que la desprotecció de l’empleat sigui alarmant gràcies a un Estat del benestar famèlic on ni les baixes per malaltia, ni les parentals o les vacances pagades són obligatòries per llei. S’hi afegeix una manca de sanitat pública que manté uns 30 milions de persones sense assegurança de salut, altres, amb pòlisses que cobreixen un mínim percentatge de les factures mèdiques, tots dos grups sotmesos a les inclemències d’un virus que campa a pler per un territori on a penes el 60 % de la població està vacunada.

Dinàmiques opressives

No és casualitat que hagin estat els treballadors dels sectors més exposats a la covid-19, els empleats en bars i restaurants, els llocs d’atenció al client i fins i tot el personal sanitari, els qui hagin marxat en bandada. A grans trets, són els qui pateixen una precarietat que no solament es manifesta en l’absència de prestacions socials, sinó també en el sou: el salari mínim federal fa més de deu anys que està estancat en 7,25 dòlars l’hora, una quantitat que, ajustada a l’IPC, els situa en nivells molt pròxims a la pobresa, si no directament en el seu si. Si la feina resta més que no suma, semblen cridar, la solució potser és rebutjar–la. I, tanmateix, la iniciativa individual es mostra insuficient davant d’unes dinàmiques opressives que només es mitiguen parcialment a base de mans solitàries.

PUBLICITAT

Cada vegada són més els qui qüestionen el temut model del «996»: treballar des de les 9 del matí fins a les 9 del vespre sis dies a la setmana.

Concomitant amb la Gran Dimissió han tingut lloc una sèrie de vagues de treballadors que, a vegades desafiant la prohibició d’efectuar una aturada i la impossibilitat legal de sindicar–se, han dit prou des d’una veu conjunta. S’estima que s’han produït unes 180 vagues l’any 2021, algunes en empreses que donen feina a milers de persones. Si la llei de l’oferta i la demanda ha aconseguit lleugeres pujades de sous motivades per les renúncies, una mobilització social cada dia més emparada per l’opinió pública ha donat com a resultat millores notables negociades directament amb la patronal.

L’últim exemple ha estat la vaga de Kellogs, una protesta que ha durat deu setmanes i va acabar amb un increment de la remuneració ajustat a la inflació i l’expansió de la cobertura sanitària, com també de les contribucions empresarials als plans de pensions. Si bé les polítiques públiques anunciades per Biden en matèria laboral han caigut en sac foradat, el president s’ha mostrat nombroses vegades favorable al fet que la gent reclami una ampliació de drets en el lloc de treball i reivindiqui la possibilitat d’afiliar-se a un sindicat com una manera d’aconseguir una anhelada «classe mitjana» que sovint s’evoca amb nostàlgia.

Cansament col·lectiu

Per entendre el fenomen ens hauríem de remuntar a l’escalada de desigualtat que fa dècades que es forja als Estats Units –i en gran part del món occidental–; més recentment, les al·lusions a la decadència fabril del país i el declivi, en general, de l’American Dream, van ser rendibilitzades electoralment per un Trump que vociferava un retorn impossible al boom industrial d’altres temps amb el seu famós Make America great again.

No és casualitat que hagin estat els treballadors dels sectors més exposats a la covid-19 els qui hagin marxat en bandada.

En l’actualitat, es podria afirmar que la pandèmia ha exacerbat aquesta sensació de cansament col·lectiu, d’engany sorgit després de l’equació fallida que garantia una vida millor a canvi d’esforç. Els últims comicis presidencials, plens de promeses del costat demòcrata que encara s’han de materialitzar, van animar els col·lectius més vulnerables a creure que era possible créixer si s’aprovaven mesures de caràcter social. No es va fer, però es va crear el momentum precís per imaginar una altra relació amb el treball, una altra existència menys submisa al seu jou.

En una conversa recent, em deia l’escriptora Laurie Garrett, guardonada amb el Premi Pulitzer, que per primera vegada als Estats Units està socialment acceptat criticar el capitalisme. Encara que l’afirmació pugui semblar exagerada, en la terra del do it yourself que va encunyar la cerca de la felicitat –entesa com a prosperitat– en la seva Declaració d’Independència, la veritat és que s’està estenent una interrogació profunda respecte al sistema econòmic que ens envolta, les seves oportunitats i pràctiques deletèries, especialment entre els joves.

Ells –nosaltres– són els més perjudicats per una bastimentada social on estar ocupat no comporta necessàriament pujar els esglaons que amb més facilitats van escalar les generacions anteriors. Segons dades de la Reserva Federal, els millenials componen la major part de la població activa, però acumulen un 5 % de la riquesa, mentre que els boomers en tenen el 53 %, i en tenien, quan se situaven en la franja d’edat dels millenials, un 21 %.

Consolidació de l’economia ‘uberitzada’

La Gran Dimissió, la concatenació de les vagues que han tingut lloc, ens parlen així d’una distribució injusta del capital que abasta el treball, però també l’encariment de baules bàsiques del benestar com la sanitat, l’educació i l’habitatge, d’un entramat tributari que perjudica les classes mitjanes i baixes, i d’unes retallades en drets laborals que remeten directament a la consolidació de l’economia gig o uberitzada. El fet que una porció dels qui abandonen el mercat siguin jubilats prematurs troba ressons en aquesta fractura generacional i la desigualtat que destil·la.

El gran dilema al qual ens enfrontem s’estavella constantment en un abisme anomenat futur, amenaçat igualment per un canvi climàtic antropogènic que, de nou, interroga el model econòmic, l’estomaca i ens el retorna en forma de desastres naturals, manca d’aliments i altres recursos. I si això no és prou, la pandèmia ha accelerat un boom tecnològic en marxa que apunta a l’automatització de l’ocupació en un món on el que és virtual sembla estar a punt de reemplaçar la tasca humana. Enfront d’aquest cúmul de circumstàncies, hi ha molts economistes que advoquen per la implantació d’una renda bàsica universal com a salvavides d’una població progressivament pauperitzada i sense opcions factibles d’escalar la piràmide social.

Entre ells hi ha la professora de la Universitat de Pennsilvània, Ioana Marinescu, que ha proposat implementar aquest ingrés incondicional finançant-lo amb un impost al carboni, la qual cosa proporcionaria un matalàs de subsistència bàsic des del qual buscar ocupació en condicions més favorables o reinventar directament el paisatge laboral mentre es fomenta una disminució de les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle. Altres investigadors, com l’antropòleg David Graeber, han donat suport a mesures similars i fins i tot a una mudança radical de paradigma que implicaria la instauració d’una economia de cures en sentit ampli: més infermeres, terapeutes, docents i artistes contra la desolació regnant.

Em deia Laurie Garrett, premiada amb el Pulitzer, que per primera vegada als Estats Units s’accepta socialment criticar el capitalisme.

Sigui el que sigui el que ens ofereixi el temps per venir, alguna cosa ha esclatat en les nostres societats occidentals contemporànies; alguna cosa s’ha trencat, ha saltat pels aires o està en procés de fer–ho; els cossos exhaustos no poden més i això ha quedat palès fins i tot en el cor del país capitalista per excel·lència. Només resta esperar –i lluitar, i cridar, i reivindicar– que el que ens espera superi en vida i dignitat, en batec, el present.