Els resultats electorals del 23J han provocat un miratge, un moment de confusió entre dues realitats. D’una banda, la distribució de forces al nou Congrés dels Diputats ha situat els partits independentistes catalans en una posició central, decisiva, de cara a la conformació de la majoria necessària per investir un nou president del govern central. Això, tanmateix, no s’ha produït gràcies a un resultat esclatant d’aquestes forces, sinó tot el contrari. Aquest rol determinant en la política general ha trobat l’independentisme en un dels seus moments més baixos de forma i de força.

D’ençà de la culminació dramàtica del procés, a la tardor de 2017, seguida de la convocatòria electoral del desembre, el moviment independentista català ha caigut en una clara desorientació estratègica, el que ha comportat una creixent divisió entre els seus components. Ambdós elements han contribuït a l’abandó actiu de part d’aquell segment que s’havia anat acostant a l’independentisme al llarg del procés i que l’havia convertit en una força transversal, potentíssima, malgrat que mai no arribés a agrupar més de la meitat del país. La concessió dels indults als líders independentistes empresonats en fou el desllorigador més eficaç, perquè desfeia l’únic llaç que mantenia lligat aquest segment de suport difús amb el nucli central de l’independentisme.

Els resultats del 23J han proporcionat als dirigents independentistes una oportunitat d’or per reviure el país del procés, per situar el comptador altre cop al 2017 i reforçar el miratge de la seva fortalesa, ocultant oportunament la feblesa evident del moviment. Aquest joc de prestidigitació sembla haver funcionat perfectament entre alguns sectors polítics de Madrid, alguns emmirallats per la retrobada centralitat de l’independentisme, altres delerosos de retrobar un contrincant que en el passat els ha proporcionat magnífics rèdits electorals.

Estem assistint a una acumulació de confusions, de jocs de miralls, que responen a la necessitat de l’independentisme d’aparèixer més fort del que realment és, de tal manera que pugui assegurar-se el cobrament del preu més alt al seu suport a Pedro Sánchez en una eventual investidura.

La primera d’aquestes confusions (interessades) és la que assenyala que el procés és viu, que Catalunya ha quedat d’alguna manera congelada al 2017 i que és necessari trobar remei a la situació adoptant solucions contundents. La segona confusió és la que assegura que només mitjançant una llei d’amnistia és possible solucionar, no ja el procés, sinó tot el “problema català”, del qual el procés en seria la legítima continuació. Finalment, la tercera consisteix en afirmar que només els partits independentistes poden ser els intèrprets de la voluntat de Catalunya, deixant de banda les dues forces que van encapçalar les preferències dels votants catalans el passat 23J, el PSC i els Comuns.

La preeminència dels dirigents independentistes (i principalment, Carles Puigdemont) durant les últimes setmanes, junt amb el silenci clamorós d’altres dirigents polítics catalans, ha afermat aquestes tres confusions i, en general, el miratge d’un independentisme reforçat i dirigent Catalunya endins. El marc ha estat adoptat de forma entusiàstica per la dreta i de forma tàcita pels partits del govern, atrapats en la necessitat de comptar amb els vots dels diputats independentistes.

Per part de la dreta, sembla evident que l’acceptació del plantejament independentista és més cínic i busca afeblir les possibilitats d’un nou govern d’esquerres a l’hora que li serveix per amagar la pròpia impossibilitat del candidat del PP d’obtenir una majoria al Congrés per a la investidura. Tot plegat genera un canvi profund en l’eix de la conversa política que havia dominat fins al moment i que fou clau en la victòria insuficient de Feijóo el 23J.

Aquest canvi en la conversa afavoreix, Catalunya endins, d’una banda les reforçades (fins al moment només en la teoria) formacions independentistes, i de l’altra la dreta espanyolista, que apareix com el seu antagonista natural. Els perdedors en l’espai públic són les forces que no se situen en un dels extrems de la conversa, singularment el PSC, que estava cridat a ser la força dominadora de l’escena política catalana i que podria no arribar a assolir aquest estatus.

En el plànol general, el que havia de ser un moment que fes evident que el PP de Feijóo no podia comptar amb cap altre aliat que l’extrema dreta de Vox, ha acabat donant el protagonisme absolut a la discussió sobre l’amnistia. La pressió combinada dels independentistes i la dreta situa la negociació per a la investidura de Sánchez en un congost que s’anirà estrenyent a cada pas. El problema en aquesta mena de situacions és que arribi el moment en el que sigui tan dolent la culminació de l’acord com el fer-se enrere. És a dir, que les demandes dels independentistes arribin a ser inassumibles per als partits del govern, però que s’hagi imposat el marc de l’amnistia (ben atiat per Aznar i els seus) i, per tant, la repetició electoral comporti un risc igualment inassumible per a l’esquerra. Arribats a aquesta situació caldria triar entre conformar un govern feble, inestable i de curta durada que portés a unes eleccions avançades on la dreta arrasés, o anar a repetir unes eleccions on s’enfrontarien els “defensors” d’Espanya i els que estaven disposats a “vendre-la” a canvi de seguir al govern.

L’esquerra no es pot permetre en cap cas arribar a aquesta situació. Si ho fa, serà el final per molts anys d’una possible majoria progressista al capdavant del govern central i possiblement, paradoxes de la vida, l’enquistament de la situació a Catalunya, amb un retorn, aquest cop sí, als pitjors temps de desunió interna del país. Cal evitar de totes totes el moment fatal en el que seguir endavant i tornar enrere comporten resultats igualment perjudicials.