La Barcelona postcovid i postprocés sembla atacada per un nou virus: el declinisme. Aquest gal·licisme pot servir per definir amb precisió l’onada de diagnòstics i proclames pessimistes sobre el present i el futur de la ciutat. Ciutadans anònims, institucions econòmiques, associacions cíviques i mitjans de comunicació conjuguen en les seves diverses formes la idea de la decadència de Barcelona: declivi, estancament, desànim, esgotament, irrellevància, provincianització, mal humor…

Certament, no manquen exemples per confirmar aquesta impressió de l’estat de la ciutat. És constatable una pèrdua de vigor econòmic, especialment en determinats sectors d’activitat, que es veu reflectida en la degradació de certs barris i en una manifestació més descarnada de les desigualtats urbanes i socials. Com també és palpable un deteriorament de la seguretat pública, amb fenòmens de gran impacte com els incidents associats als botellots massius, en un context d’una cultura política adversa a l’autoritat (Manel Manchón a Crónica Global, 5-10-21). O problemes recurrents relacionats amb la neteja o la mobilitat.

Uns problemes als quals s’hi afegeixen decisions municipals que han generat controvèrsia, si no reaccions hostils, com les intervencions en el teixit de la ciutat sota l’etiqueta d’urbanisme tàctic, o la negativa a projectes associats al desenvolupament del sector turístic, com l’Hermitage. Per no fer esment de l’oposició al projecte d’ampliació de l’aeroport (Josep Oliver a La Vanguardia, 8-10-21).

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Així, s’ha anat generant un front opositor a l’Ajuntament i, per a ser més precisos, a l’alcaldessa Ada Colau que pretén fer de la ideologia de la decadència la gasolina per alimentar la mobilització (Jordi Amat a El País, 17-10-21). La manifestació més pública d’aquest front ha estat la plataforma Barcelona és imparable, que no passa, però, de ser un aplec heterogeni per expressar greuges de tota mena del barceloní emprenyat (Francesc Valls a El País, 24-10-21).

Es podria despatxar tota aquesta agitació com un fenomen associat als preliminars de les futures eleccions municipals del 2023 (Jordi Mercader a El Periódico, 6-10- 21). Seria ingenu no reconèixer-ho, però acceptar el marc d’un enfrontament de les elits barcelonines amb Colau i el que representa és massa fàcil i, sobretot, distreu del debat de fons que necessita la ciutat. Perquè, si bé no es pot afirmar taxativament que Barcelona estigui en decadència, sí que cal admetre que estem en una cruïlla que porta a la recuperació o al declivi i, en conseqüència, la qüestió central del debat és com assegurar la recuperació i la prosperitat dels barcelonins (Miquel Molina a La Vanguardia, 3-10-21).

 

Ideologia del decreixement

Precisament, el Cercle d’Economia, en la seva nota d’opinió d’octubre de 2021, reclama la necessitat i la urgència d’un model compartit de prosperitat a Barcelona i Catalunya i considera que ni l’Ajuntament de Barcelona ni la Generalitat de Catalunya disposen d’aital model. Una mancança que atribueix a la ideologia del decreixement que inspiraria l’acció –i la inacció– de les nostres institucions. Per reprendre el camí de la prosperitat, el Cercle veu imprescindible una política que cerqui denominadors comuns i es fixa en Alemanya com a exemple a seguir. I concreta una possible estratègia àmpliament compartida en cinc sectors estratègics: redissenyar el model turístic; apostar per la digitalització, la recerca i la innovació científica i tecnològica; la transició cap a un nou model energètic; l’estímul de les ciències de la vida, salut i biomedicina, i l’impuls a la indústria.

Potser aquestes línies estratègiques siguin massa òbvies i genèriques i la seva realització depassa el marc de la ciutat i de Catalunya i requereixen ser inserides en una estratègia espanyola i europea, com ho recorda Salvador Alemany en una postil·la crítica a la nota del Cercle: «em preocupa que d’una lectura esbiaixada de l’opinió del prestigiós grup de reflexió català es pogués deduir que en l’actual context de competències i recursos és possible realitzar, des de Catalunya, una acció de govern sòlida i de mirada llarga com la que proposa el Cercle, sense abans haver acordat amb l’Estat les mesures adequades per resoldre el problema politicoinstitucional en el qual estem immersos des de fa més de quinze anys» (La Vanguardia, 23-10-21).

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

La deriva independentista

Però no pot ser que un dels factors decisius de l’actual sensació de declivi hagi estat precisament la deriva impulsada per l’independentisme i que ha contaminat tots els nivells de la política catalana, afeblint la voluntat i la capacitat d’acció dels governs? No per més conegut i obvi està de més recordar que l’èxit de la Barcelona del 92 va ser possible per l’alineació dels interessos públics i privats i els de totes les institucions públiques. Una alineació resumida en la famosa frase de l’alcalde Pasqual Maragall: «El que és bo per Barcelona, és bo per Catalunya i és bo per Espanya».

Com tampoc no està de més recordar que Barcelona ja va haver d’afrontar el seu millor moment amb un hàndicap que ha resultat negativament determinant en la seva competició amb Madrid. Amb les lleis d’Organització Territorial de 1987 es van tallar les ales a la Barcelona metropolitana. El resultat, més de trenta anys després, és a la vista, com ho explica José María Martí Font a El Confidencial (24- 10-21): Barcelona ha vist com Madrid se n’anava, com ho va exposar Pasqual Maragall en els seus articles més citats, que molts han llegit com un desacord entre Catalunya i la capital, però també es poden entendre com un lament per la caiguda de Barcelona.

En aquesta Barcelona i Catalunya ‘postprocés’ hi ha una sensació que les peces del mosaic polític i social no acaben d’encaixar.

Segons Martí Font, Barcelona no va saber llegir la situació, i va preferir ser cap de ratolí a cua de lleó, una metàfora que repeteix sovint per referir-se a la mentalitat catalana. «L’error del catalanisme conservador ha estat no entendre que Barcelona obeeix més una dinàmica de capital econòmica i industrial d’un país de cinquanta milions de persones que no pas ser la capital política d’una àrea geogràfica de set milions».

 

Joc de debilitats

A aquestes alçades el que és determinant és la capacitat política i social de resistir i sobreposar-se al cant de les sirenes declinistes, però en aquesta Barcelona i Catalunya postprocés hi ha una sensació de desarticulació, que les peces que compo