La intenció inicial era parlar de Personal i transferible de Raimon com a excusa per traçar continuïtats amb altres cantants desdoblats en referents culturals, intel·lectuals i (trans)generacionals. El primer paral·lelisme ja va ser dibuixat per l’amic –i company d’aquestes pàgines fins fa poc– Jordi Amat amb Bob Dylan. Salvant les moltes distàncies, el de Xàtiva (1940) i el de Duluth (1941) van tenir un primer èxit eòlic –«Al vent» (1959-63) i «Blowin’ in the Wind» (1962-63), respectivament–, van sobresortir enmig de moviments musicals per després independitzar-se, van defugir les etiquetes simplificadores reinventant-se episòdicament, i van connectar tradició i modernitat fins a esdevenir clàssics.

Ambdós també han donat a la impremta dietaris del passat. En el cas de Dylan, va aconseguir ser dinou setmanes seguides a la llista de més venuts als Estats Units amb Chronicles (2004, traduït al castellà per Toni Cardona i publicat el 2017 per Malpaso). Aquestes (falses) memòries recollien tres moments concrets de la seva vida: 1961, 1970 i 1989. És a dir, se situaven durant la gravació de tres dels seus àlbums: el pioner Bob Dylan –on entremig de versions només trobàvem dues peces originals–, el discret New Morning –encapçalat per «If Not for You»– i el restitutori Oh Mercy –amb talls com «Most of the Time» o «Shooting Star»–. Tot i que en anglès duia el subtítol de Volume One –no us perdeu, si podeu, la versió en audiollibre a càrrec de Sean Penn–, els anys han passat sense concretar-se cap nou text, tot i els rumors insistents sobre una segona part centrada en els primers discos fins a Blood on the Tracks (1975).

En canvi, Raimon sí que s’ha decidit a donar continuïtat a Les hores guanyades (Edicions 62, 1983). Mentre el primer cobria el procés d’elaboració i gravació dels deu àlbums inclosos a Totes les cançons (Belter, 1981), Personal i transferible pren el relleu per acompanyar el cantautor valencià durant la promoció de l’obra feta, la buidor posterior a l’esforç de fixar el seu cançoner i la persecució de les peces del futur Entre la nota i el so (Ariola, 1984). Tot i les quatre dècades passades entre l’escriptura i la publicació, la qualitat literària –qui pot dir que contrasta els seus textos amb Salvador Espriu i Joan Fuster?– i la rellevància del contingut s’han traduït en una excel·lent recepció per part de crítica i públic.

La victòria socialista per majoria absoluta i el naufragi de les llistes a la seva esquerra el 1982 van confirmar els temors de Raimon.

Hi ha sobretot tres elements unànimement destacats per lectors i ressenyaires. En primer lloc, la dimensió intel·lectual, tant per la diversitat de lectures i converses com per la profunditat de les reflexions respecte d’ell mateix i del seu entorn. Segonament, el compromís amb l’obra pròpia, tot pensant i repensant-se professionalment. I, finalment, el safareig més polític tant pels anys convulsos on transcorre l’acció (la gestió del 23-F, l’alternança democràtica…), com per anècdotes sucoses com el refús de la Creu de Sant Jordi, o les dinàmiques internes del món de la cançó.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

El PSUC s’esfilagarsa

Amb tot, jo destacaria un quart element, responsable últim de la reorientació d’aquesta peça: la crònica en temps real de l’enfonsament del PSUC a Catalunya i del PCE a Espanya fruit de les tensions ideològiques, les enveges personals i la desorientació estratègica i, alhora, el desconcert personal i col·lectiu davant de la successió de fracassos electorals, baralles internes i cops de volant diversos. Raimon ho viu en primera línia, per proximitat ideològica i per amistat directa amb molts dels protagonistes –començant per Rafael Ribó–, però sense deixar que aquest doble vincle l’encegui. Com diagnostica amb precisió, uns dels problemes era la creixent pèrdua d’utilitat. El partit ja no era rellevant: «el partit no quallarà en la societat, no esdevindrà representatiu ni tan sols de la classe que vol representar. El Partit Comunista actual, ara i aquí, no fa de mediador de ningú i, per tant, va perdent representativitat d’una manera inexorable».

La victòria socialista per majoria absoluta i el naufragi de les llistes a la seva esquerra el 1982 van confirmar els temors de Raimon, molt més clarivident que els seus interlocutors. «Es viu un clima d’expectativa. La derrota de l’opció comunista no ha estat païda per homes com Rafael [Ribó] i Manolo [Vázquez Montalbán]. Ha estat massa grossa la derrota malgrat que fos previsible. […] La desorientació és real, profunda i sense un punt, per molt llunyà que sigui, que faci un mínim de referència necessària per poder considerar l’actual desorientació com a local o passatgera.» El pas dels mesos no millora les expectatives i, pitjor encara, sembla facilitar una nostàlgia d’autoengany: «Enyora aquesta gent l’existència d’un PSUC sense tantes històries conflictives internes.»

Curiosament, aquestes memòries coincideixen amb la publicació de La veritat literària de Teresa Pàmies a càrrec de la catedràtica de la UAB Montserrat Bacardí. Mereixedora del Premi d’assaig Ricard Torrents, aquesta biografia reconstrueix la trena vital de Pàmies (Balaguer, 1919 – Granada, 2012), on trajectòria, militància i literatura resulten indestriables. Els tres elements permeten bastir un llibre que interpel·la amb igual interès els lectors devots de la balaguerina, com els interessats en la història i la literatura contemporànies, amb especial detall al món de l’exili. A més, també s’hi inclou el desencís i la desorientació respecte de l’evolució de l’espai comunista durant els primers anys de democràcia. Ho il·lustra l’anècdota on, mentre reparteix propaganda electoral de la nova coalició Iniciativa per Catalunya, l’escriptora reconeix a un vianant la seva incapacitat per justificar les giragonses d’allò que havia estat el PSUC.

Tot i que Pàmies ja s’havia anat mostrant creixentment crítica amb l’ortodòxia, aquesta heterodòxia no qüestionava els ideals, sinó les formes dictatorials –com l’estalinisme–, la intransigència ideològica –amb l’escapçament de les primaveres hongaresa i txecoslovaca–, el masclisme implícit i explícit dels camarades, etc. Com explica Bacardí, aquesta dissidència es manifestava, sobretot, a través de la seva literatura i… a casa. Perquè aquesta evolució d’ella, va en paral·lel a la seva relació amb un dels màxims dirigents del PSUC, l’aragonès Gregorio López Raimundo (Tauste, 1914 – Barcelona, 2007) i que el fill d’ambdós, Sergi Pàmies, ha ficcionat en algun dels seus darrers llibres.

 

Raimon Personal i transferible Barcelona: Empúries, 2023 448 pàg. Montserrat Bacardí La veritat literària de Teresa Pàmies Vic: Eumo, 2023 496 pàg.
Raimon. Personal i transferible. Barcelona: Empúries, 2023 448 pàg.
Montserrat Bacardí. La veritat literària de Teresa Pàmies Vic: Eumo, 2023. 496 pàg.

 

No t’he conegut sempre igual

La desaparició del món comunista ha estat tan sobtada com absoluta. Excepte com a espantall en mans de la dreta extrema, aquell fantasma que temps enrere recorria Europa s’ha desfet completament. Pels estudiants d’avui, qualsevol referència als seguidors de Marx i Lenin és tan incomprensible i aliena com ho eren per a la meva generació els partits dinàstics liberals. I això resulta preocupant perquè dificulta comprendre l’esperança i la por despertades per la Revolució soviètica, la rellevància jugada a la resistència antifeixista i a la victòria aliada, el protagonisme encarnat als moviments d’alliberament i a la guerra freda o, ja a casa nostra, el paper politicomilitar durant la Guerra Civil i d’articulació de l’antifranquisme durant la dictadura. I, evidentment, també es fa inextricable entendre la contrapart negativa en forma de patiment, mentida i mort d’aquesta mateixa ideologia.

Resulta ben comprensible el desconcert de Raimon o Pàmies davant la crisi dels partits comunistes i, amb ella, l’orfandat d’uns ideals, la destrucció d’un espai… la desaparició d’un món. El maniqueisme en la majoria d’aproximacions historiogràfiques tampoc no ha ajudat a la fixació d’un relat que, sense menystenir els crims ni caure en condemnes globals, ens ajudi a interpretar-ne l’auge i la caiguda. Mentre aquestes anàlisis no arriben, algunes aproximacions exploren vies intermèdies. De la mateixa manera que ser company de viatge del PSUC durant el franquisme es justificava per la més gran efectivitat, organització i claredat a l’hora de lluitar per la democràcia, ara es cerca, tot condemnant o obviant els excessos ideològics, salvar les persones remarcant els sacrificis individuals i els valors col·lectius.

Seria el cas d’Aquí no hem vingut a estudiar d’Enric Juliana (Arpa, 2020), o del nou llibre de Fernando Hernández Sánchez, Falsos camaradas (Crítica, 2024). En aquest darrer, l’historiador madrileny reivindica la resistència comunista durant els anys més durs del franquisme. Trencat el miratge d’un alliberament aliat, la policia del règim, amb tàctiques pròpies de la guerra antipartisana, va infiltrar-se dins de la clandestina estructura de resistència interna. La caiguda fou gairebé absoluta amb més de dos mil detinguts i una desfeta que es trigaria anys a refer-se. I, malgrat tot, ho aconseguirien i sobreviurien al dictador, però no a les urnes. Una paradoxa desconcertant.