Poques vegades un programa televisiu ha ofert en directe l’anatomia forense d’un partit polític com va fer-ho amb Ciutadans un Salvados de La Sexta, a mitjan maig d’aquest any. Fora d’Albert Rivera i Inés Arrimadas, que no hi participen, la resta dels convocats van parlar amb una franquesa a estones esfereïdora. Alguns d’ells són persones de solvència ben contrastada –penso sobretot en Luis Garicano i Toni Roldán– i els altres han estat personatges públics de gran rellevància mediàtica. De fet, la que més en actiu està és Begoña Villacís, i potser per això mateix el seu era el testimoni més malmès per l’argumentari convencional de la formació política.

La resta, però, varen saber identificar alguns dels factors que van deixar Ciutadans fora de joc, sense amagar-se de veure en una deriva solipsista de Rivera la causa d’un suïcidi polític únic a la història de la democràcia. Cap partit, ni dels nous ni dels vells, havia patit abans una crisi tan sobtada, tan mal surfejada i tan ancorada a la megalomania íntima del seu líder. Els abandonaments graduals i el desengany amb el cesarisme van anar allunyant de Ciutadans alguns dels intel·lectuals que més havien fet per ubicar el partit en un liberalisme antinacionalista (català i basc) que va anar arronsant-se fins a sintonitzar amb el reaccionarisme abduït per l’èxit de Vox.

Les eleccions andaluses de finals del 2019 i l’avanç de Vox (amb 12 diputats) van desmuntar els plans de la dreta i el centredreta espanyols. En dependre dels seus vots per rellevar de la presidència Susana Díaz, no es van atrevir a un enfrontament ideològic amb els postulats de la ultradreta, i la van blanquejar sense gaires manies. La por de perdre votants a Espanya va deixar créixer el trumpisme radical que practicava llavors Vox, i practica ara sense cap mena d’escrúpol Díaz Ayuso.

Amics i menys amics

Aquest petit llibre, dins d’una col·lecció de batalla inventada per Miguel Aguilar a Debate (Flash), és moltes coses alhora i, entre d’altres, és un intent d’anàlisi subterrani d’aquest fracàs. Ramón González Férriz no és un nouvingut al camp de les lletres, exeditor de Letras Libres i exdirector del setmanari Ahora, i no és tampoc exactament un líder d’opinió, malgrat la seva col·laboració habitual a El Confidencial; és un gestor intel·lectual i una mena d’agent cultural i polític que ha cregut en el potencial del liberalisme progressista i en la capacitat d’un bon grapat d’amics, col·legues i intel·lectuals per impulsar polítiques reformistes amb trets tecnocràtics.

El trencant o punt d’inflexió del grup el situa l’autor en la moció de censura de 2018.

Del que parla el llibre, però, és d’un altre fracàs que acaba en la ruptura del títol: el d’un grup «d’amics i menys amics» (en paraules d’un d’ells, Jorge San Miguel) que entre Madrid i Barcelona es disposen a col·laborar des d’àmbits diferents de l’esfera pública com a opinadors, assessors i gestors polítics, politòlegs i analistes allà on només hi havia un espai desertitzat. Aquesta mena de liberalisme (autèntic) pot acostar-se temptadorament a la dreta dels socialistes i pot alhora acostar-se al cantó menys enrocat de la dreta del PP. Aquest espai existeix i en termes electorals havia d’haver estat el lloc natural de Ciutadans, malgrat el seu origen monoteista (anticatalanisme).

La fascinació que causa el llibre neix de la veracitat i la valentia de l’autor en explicar el sentiment de fracàs que resta després d’haver travat un grup d’influència d’unes vint, trenta persones sintonitzades en una gamma que va del liberalisme clàssic a la socialdemocràcia tova: des del mateix Miguel Aguilar a Jorge Bustos, Jorge San Miguel o Toni Roldán.

Sembla que González Férriz escrigui des d’un sentiment íntim de desfeta política, com si l’aventura d’aquest grup de debat i reflexió només es pogués avaluar des dels números vermells i deficitaris. El trencant o punt d’inflexió del grup el situa l’autor en la moció de censura de 2018: des d’aquell moment alguns van accedir a llocs de poder més o menys gris, mentre d’altres van seguir fora del poder i més o menys frustrats per l’evolució política, el fracàs de les negociacions Sánchez/Rivera i l’estimbada final de Rivera en les segones eleccions (després d’haver vetat qualsevol mena d’acord amb Pedro Sánchez).

PUBLICITAT

Els errors de Rivera

La lectura que en fa en clau interna desvetlla la tibantor creixent i la crispació twittera en què van incórrer molts dels participants: la polarització emocional i partidista era exactament allò contra què s’havien conjurat en cada una de les trobades perquè volien fer bona política –bones polítiques– abans que sotmetre’s a la política partidista i sectària. Però va ser això el que va desfermar la moció de censura, i ells mateixos es van sentir ofegats per la crispació, la desqualificació i la deslleialtat dins del grup.

L’autor sent que el resultat final del projecte ha estat un reguitzell de renúncies i traïcions a les pròpies conviccions (generacionals, diu ell): el reformisme pragmàtic i tecnocràtic va quedar ensorrat per la lluita pel poder partidista. I el principal sacrificat va ser Ciutadans, tot i que l’explicació que en dóna al llibre s’esbiaixa cap al victimisme sense emfasitzar prou els errors de Rivera a l’hora de la veritat: no hi va haver sorpasso al PP, l’electorat va castigar el blanqueig i el contagi trumpista de Vox des de Colón (molt menystingut en el llibre), i la desfeta electoral va arribar guanyada a pols pel solipsisme superb de Rivera.

No sé si som molts els qui creiem que Inés Arrimadas està a punt de cremar el seu capital polític, però sobretot és a punt de destruir el seu potencial de futur. El liberalisme democràtic i moderat és ara mateix gairebé orfe de sigles polítiques i de veus pròpies, però és un espai necessari en una democràcia. Qui més té, avui, al panorama polític espanyol el dring del liberalisme europeista, intransigent amb Vox i alhora intransigent amb l’unilateralisme indepe (però no amb l’independentisme democràtic)?

Ramón González Férriz. La ruptura. El fracaso de una (re)generación, Barcelona: Penguin Random House (Flash), 2021. 56 pàgs.

Aquest llibret ofereix una reflexió madura, veraç i també un pèl derrotista sobre el fracàs de l’intent d’afavorir la competència pragmàtica en la gestió de la cosa pública. Algunes comparacions les trobo fora de lloc –els Ortega i Azaña no van crear les condicions per a la Guerra Civil sinó les llavors per guanyar una República– i tampoc no penso que s’hagi esmicolat l’espai del liberalisme clàssic. Però el que sí que cal és un partit que se’l cregui i recuperi el respecte per si mateix com a frontissa instrumental i funcional entre dos blocs que són, al seu torn, volàtils i mutants.

L’autor sent que el resultat final del projecte ha estat un reguitzell de renúncies i traïcions a les pròpies conviccions (generacionals, diu ell).

Potser l’error va ser concebre’s a si mateixos com a impulsors de la nova política: des d’aquest punt de vista, el fracàs és total. Però la dignificació de la política i la defensa de la competència professional com a criteri de govern no és patrimoni ni de la vella ni de la nova política, sinó d’una política democràticament més solvent. I sí, el marge de millora és encara vast i consistent, i on probablement no sobren la majoria dels membres d’un projecte que va acabar desmembrat.