Johann Nikolaus Forkel
Sobre la vida, l’art i les obres de Johann Sebastian Bach
Traducció, introducció i notes de Pere-Albert Balcells
Pròleg d’Oriol Pérez Treviño
Dinsic, 2022
227 pàgines

Aquesta és la primera biografia que es va fer del pare de la nostra cultura musical a qui molts no dubten en qualificar de Déu. Forkel la va escriure el 1802 basant-se en testimonis de contemporanis de Bach, entre ells, els seus fills grans Wilhelm Friedemann i Carl Philipp Emmanuel. En onze capítols curts se’ns expliquen els orígens familiars que es remunten a sis generacions de músics, el seu recorregut biogràfic, el Bach compositor, la seva relació amb instruments com el clave i l’orgue, i la seva evolució artística.

Més de dos segles d’investigacions han portat molta més llum i dades sobre la figura del gran compositor de manera que a la biografia de Forkel hi ha errors i absències les quals Balcells es cuida d’aclarir. Aquest document realment excepcional desfà la llegenda que vol que amb la seva mort el 1750 l’obra de Bach passés a millor vida fins que el 1829 Felix Mendelssohn-Bartholdy va ressuscitar la Passió segons Sant Mateu. I no, gairebé tres dècades abans Forkel juntament amb editors disposats a publicar obres de Bach ja volien donar a conèixer la seva figura per a combatre, en paraules de l’autor, «l’estretor de mires» imperant en l’esperit d’aquell temps «més procliu a les coses petites i al plaer immediat que allò que és gran i requereix esforç i fins i tot fatiga». Com ara.

 


 

Joan Magrané
Antologia Sentimental de la Música Catalana
Peu de Mosca, 2022
Pròleg de Raül Garrigasait
114 pàgines

Magrané és avui un dels compositors catalans més interpretats arreu. També és un gran divulgador i gestor musical. I ara se’ns presenta com un bon escriptor amb aquesta antologia molt personal que desfà prejudicis que acompanyen a compositors com Enric Morera, Joaquim Serra, Juli Garreta i fins i tot, a Manuel Blancafort, Eduard Toldrà i Frederic Mompou. En una segona part, el llibre s’atura en el que titula Dos compositors del Camp, sent el Camp el de Tarragona d’on prové el mateix autor. Els dos compositors són Robert Gerhard i Joan Guinjoan. I també hi ha una tercera part dedicada als autors encara més contemporanis com Hèctor Parra, Benet Casablancas, Josep Maria Guix, Ramon Humet i fins i tot els més joves, com Núria Giménez Comas, Fabià Santcovsky o Raquel Garcia Tomás, entre d’altres. Aquest és un llibre breu, però del tot imprescindible per a mirar al passat musical que la guerra civil va estroncar, mal conegut i poc interpretat, i entrar en el present fet de moltes veus que val la pena conèixer.

 


 

Jaume Radigales
Jaume Tribó. Memòries d’un apuntador
Huygens, 2021
241 pàgines

El Teatre del Liceu té una figura emblemàtica que exerceix un ofici en procés de desaparició, el d’apuntador. Amagat al seu coverol, Jaume Tribó ha estat xiuxiuejant a cantants des del 1975 i avui és la memòria viva d’aquell teatre, memòria que Jaume Radigales, professor universitari i crític musical, ha recollit a partir de nombroses converses amb Tribó. El llibre, a més d’explicar en què consisteix aquesta feina en el món de l’òpera, està farcit d’anècdotes protagonitzades per noms propis del cant, grans i petits, la qual cosa el fa molt entretingut. Resta, però, la sospita que Tribó, per pudor i per respecte als seus protagonistes, se n’amaga unes quantes d’anècdotes.

 


 

Maitane Beaumont Arizaleta
Música. Cinco puntos para hacer explotar un corazón
Temporal, 2021
113 pàgines

A la pel·lícula Kill Bill, la protagonista liquida al Bill del títol fent servir el cop més mortal de les arts marcials, és a dir, la tècnica dels cinc punts per a fer esclatar el cor. Beaumont Arizaleta fa servir aquest símil per apropar el lector a l’escolta de la música clàssica. La professora del Conservatori del Liceu i de la Universitat de Barcelona explica de manera molt amena quins són aquests punts: el ritme, la melodia i l’harmonia, la textura, el color i la forma, sense oblidar que sempre hi ha el punt zero que és el silenci. Tots aquests punts els exemplifica a l’epíleg amb la Simfonia número 3 en Mi bemoll major, op. 97, Renana, de Robert Schumann.

 


 

Selma Ancira (Ed.)
Así era Lev Tolstoi III. Tolstoi y la música
Acantilado, 2022
210 pàgines

Lev Tolstoi deia estimar la música per sobre de totes les arts. Fins i tot havia compost alguna partitura. Traduïts i editats per Selma Ancira, Acantilado proposa una sèrie de reculls sobre diferents aspectes de l’escriptor. El darrer aplega textos de contemporanis de Tolstoi que ajuden a entendre la seva relació amb la música i els seus gustos.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

Entre els autors hi trobem el fill Serguei Lvovich, l’escriptor Maxim Gorki, la compositora Valentina Semiònovna Serova, la clavecinista polonesa Wanda Landowska i el baix Fiòdor Xaliapin que va visitar Tolstoi acompanyat de Serguei Rakhmàninov. Segons escriu el cantant, la visita va ser una mica tensa. Els dos joves estaven nerviosos davant de la màxima figura de les lletres russes. A petició de l’escriptor el compositor va accedir a tocar al piano una cosa seva. Quan va acabar, Tolstoi li va engaltar: «Digui’m, de veritat vostè creu que algú té necessitat d’aquesta música?» L’escriptor creia que la música del seu temps s’abocava a l’ocàs perquè no creava melodies.

 

<