La porta del jardí es tancà sobtadament, d’un cop sec amb cruixir de vidres mal subjectats. Una riallada sonora i alegre s’escampà per tota la casa i unes paraules de benvinguda ens confirmaren l’arribada dels convidats.

Els meus cosins, nascuts a Anglaterra i acabats d’arribar de Londres després d’uns anys d’exili, feia estona que havien apagat el llum del dormitori. Mentrestant, la meva germana i jo fullejàvem algun llibre de contes, recolzades sobre el coixí, abans de submergirnos entre els llençols freds, gairebé glaçats, d’un d’aquells mesos de febrer de final dels anys 50.

Per l’ull de l’escala retrunyia la veu d’aquell home que devia rondar els 30 o 35 anys, encoratjat pels mots de complaença de la seva muller. Amb prou feina esgotava les frases que s’intuïen hiperbòliques: una riallada general estroncava sovint el seu discurs ocurrent. Els meus pares responien, divertits, les embranzides del convidat, admirats de la seva agudesa i satisfets de passar una vetllada que ja pronosticava una magnífica entesa. Lentament, la casa s’omplí d’un ambient indiscernible de cordialitat, on no faltà un cert regust de contuberni.

De cop i volta aquell enrenou quedà esmorteït quan algú ajustà la porta de la sala d’estar, probablement per a no despertar el criaturam –vuit, entre germans i cosins– encabit en les dues habitacions del primer pis. Uns passos opacs es dirigiren cap al nostre dormitori, on encara ronsejàvem, amb el llum encès i l’orella atenta. Recordo que vaig ferme l’ador mida pensant en la bronca que em cauria al damunt. Amb set anys acabats de fer era la més petita i feia estona que hauria d’estar dormint. Per la porta entreoberta del dormitori aparegué el cap de la meva mare amb expressió suplicant: uns amics volen sentirte tocar el piano.

«Bach no fou un gran innovador ni molt menys un revolucionari. Fou un geni, més assimilador que iniciador» (Oriol a Beth).

D’una revolada em vaig trobar baixant amb camisola de dormir aquella escala fosca que tanta por ens feia quan, al vespre, pujàvem per anar a dormir. L’ull de l’escala arribava fins a molt amunt i sols una llum groguenca, arrapada a les parets estucades, guiava les nostres passes porugues: en les fantasies infantils, sempre imaginàvem estranys personatges que ens vigilaven des de dalt. Avergonyida –no tant per haver de tocar el piano com per la indumentària que, a cop de rentada i de creixença, havia quedat escandalosament escanyolida– vaig anar baixant les escales sense fer atenció a les explicacions de la meva mare.

 

Uns ulls vius i penetrants

Tan aviat com vaig ser a la sala, uns ulls vius i penetrants recorregueren el meu cos, no sé ben bé si per vocació paterna, per curiositat musical o per afició als atributs femenins encara que fossin prematurs. L’home que amb tanta atenció m’observava era l’Oriol Bohigas.

Un rondó i el primer temps d’alguna sonata de Mozart, escollida a l’atzar, eren les peces de rigor que, a força d’interpretar-les, anaven soles, gairebé tocades d’esma. Per acabar, no faltava mai un preludi de Bach arrencat del primer llibre d’El Clavicèmbal ben temperat.

En aquella casa Chopin i, en general, els compositors romàntics estaven gairebé prohibits. Sempre havíem sentit a dir que només les senyoretes que tocaven el piano per passar l’estona, els mal interpretaven mentre coquetejaven amb algun xicot. En canvi, el barroc, i fonamentalment Bach, requeria un esforç i una comprensió musical superior i més rigorosa. Per tant, si volíem estudiar el piano amb serietat, calia saber tocar Bach, Beethoven i Mozart.

 

«No m’ha interessat mai gaire Bach»

L’Oriol Bohigas, que no congeniava gens amb aquest tarannà –probablement el mateix que visqué a casa seva de petit– s’alçà enèrgicament del sofà i, d’un cop de cul, em desplaçà cap a l’angle del tamboret del piano. Amb aire desafiant, el cigarret ben aferrat entre els llavis i mirant de reüll els meus pares, es posà a graponejar uns valsos de Chopin. En aquella demostració pianística, on sovintejaven els rubatos excessivament tendres, hi havia, sens dubte, una primera descàrrega cap a aquella generació de catalans –noucentistes tardans– que entenien la música en clau barroca, arraulits entorn de les interpretacions de Wanda Landowska i del clavicèmbal com a únic instrument per entendre el barroc.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

L’Oriol no s’entusiasmava ni per les interpretacions de Wanda Landowska, ni pel clavicèmbal –que trobava una vella andròmina antiquada– ni pels benintencionats catalans noucentistes. «És més –digué, en plena exaltació– no m’ha interessat mai gaire Bach».

«Molts compositors han estat sotmesos a l’autoritat de Bach. És un fenomen semblant al de Picasso per als pintors» (Beth a Oriol).

Gran consternació a la sala mentre sonaven les darreres notes del vals, meloses i alienes al disgust que havien provocat: «l’autèntica revolució musical –continuà dient, assegut damunt del tamboret al costat meu– l’hem de cercar en el període que comença amb el neoclassicisme i acaba amb el romanticisme. És a dir, de Mozart a Wagner. Tant en la música com en la poesia i la literatura d’aquell període, els alemanys van ser els grans capdavanters. Clar que els barrocs van deixar ben establerts nous paràmetres en l’ordre mètric i tonal. Però els grans innovadors foren Mozart, Beethoven, Schubert, Schumann, Chopin i Wagner. A partir de Wagner, la música alemanya, amb Mahler, Bruckner, i l’escola vienesa, torna a ser-me llunyana. Crec que la batuta passà llavors a mans dels compositors francesos amb Debussy, Ravel, Fauré, César Franck i dels russos amb Txaikovski, Stravinsky i Xostakóvitx».

 

Geometria musical

Han passat seixanta i tants anys d’ençà que vaig escoltar atentament aquelles primeres opinions contràries a les que jo estava acostumada a sentir, fonamentals per a la meva formació musical. El que és més sorprenent, però, és que fins fa poc encara parlava amb l’Oriol sobre la importància dels canvis que Bach introduí en la música.

«El que més m’atreu de Bach –li comentava temps enrere quan, amb els anys, la meva formació s’havia anat consolidant– és la precisió geomètrica que exclou tota possibilitat d’interpretació romàntica. Escolta’l interpretat per Glenn Gould. Amb el seu fascinant joc non legato, prescindint totalment del pedal, Gould ha fet el pas que Bach no s’atreví a fer en el seu moment: dibuixa la geometria musical amb una lògica compacta i precisa, extremament rica en pensaments melòdics que s’enreden al voltant dels nuclis temàtics, amb una repetició insistent que el fan absolutament contemporani.»

«No hi veig, precisament, la contemporaneïtat –respon l’Oriol amb la mateixa vehemència d’ara fa 60 anys–, Bach no fou un gran innovador ni molt menys un revolucionari. Fou un geni, més assimilador que iniciador. La seva obra és un magnífic laberint de revisions històriques, on el llenguatge assoleix gairebé característiques enciclopèdiques. Va fer una verdadera aportació a la història de l’harmonia i el contrapunt i, sobretot, a la regulació del temperament.»

PUBLICITAT
Correos Market

 

«No puc estar més en desacord»

«La contemporaneïtat –contesto, guiada per la intuïció– la veig en la seva capacitat d’improvisació. Sembla que componia gairebé sempre per a ocasions determinades i quasi mai amb la mirada posada en l’obra tancada i perdurable. Però la inventiva que desplegava en els moments que improvisava no aconseguí mai donarli forma en els manuscrits. També hi trobo certa contemporaneïtat en el sentit de la proporció. És a dir, en l’estudi de les relacions numèriques entre les diferents sèries de compassos. Sembla com si hi existís una mena d’alfabet ocult. Després hi ha tot allò que els estudiosos de Bach han escrit sobre ell: la simultaneïtat melòdica, el virtuosisme tècnic i la rigorosa concepció monotemàtica, fan que molts compositors d’ara hagin estat sotmesos a la seva autoritat musical. És un fenomen semblant al de Picasso per als pintors.»

Amb aire desafiant, el cigarret ben aferrat entre els llavis i mirant de reüll els meus pares, es posà a graponejar uns valsos de Chopin.

«No puc estar més en desacord. Insisteixo –conclou l’Oriol–. Els autèntics revolucionaris foren Mozart, Beethoven, Chopin, Wagner i, en segle XX, cap a una altra línia, el dodecatonisme amb les figures de Schönberg, Webern i Stockhausen». Bohigas posa fi a la conversa amb un característic: «Però tampoc n’estic molt convençut. És més, estic disposat a defensar el contrari.»

Amb aquestes paraules avui torno a viure la nit que el vaig conèixer: asseguda a l’angle del tamboret del piano, les cames penjant, escoltantlo atentame