Passat l’episodi lamentable i degradant del trumpisme, no n’hi haurà prou amb reparar i reconstruir tot el que els quatre anys de la presidència populista han destruït, sinó que caldrà organitzar una nova geometria geopolítica a partir de la realitat de la nova distribució de poder al món. El mapa posttrumpista és eloqüent: per dir-ho curt, Rússia i la Xina han avançat, aprofitant la debilitat occidental, i Europa i els Estats Units han retrocedit.

Ni els retrocessos ni els avanços són del mateix calibre. Aquesta relació a quatre forma un quadrangle irregular, organitzat al voltant de la contradicció major entre la Xina i els Estats Units, expressada de forma tosca però precisa en la guerra comercial de Donald Trump contra Xi Jinping, un dels pocs factors de continuïtat que cal esperar de la presidència de Joe Biden. Europa s’ha dividit gràcies al Brexit i s’ha debilitat gràcies als populismes, però ha pres consciència de l’afluixament del llaç transatlàntic, mentre que Rússia ha tret bon profit de les inhibicions i simpaties expressades pel trumpisme.

La potència emergent, no ens enganyem, no és Rússia, sinó la Xina. Rússia és una amenaça europea, especialment per als països veïns que van abandonar l’imperi a partir del 1989 i ara es troben integrats a la Unió Europea i a l’OTAN, però la Xina és una amenaça global. La Unió Europea la va definir ja el 2019 com «un soci de cooperació, un competidor econòmic i un rival sistèmic». Sota la direcció de Xi Jinping, la Xina ha protagonitzat un ascens en tots els terrenys, econòmics, tecnològics, diplomàtics, també militars, amb un punt d’arribada en el 2049, quan se celebrarà el centenari de la fundació de la República Popular.

Pequín s’ha proposat dominar primer l’entorn asiàtic immediat, tant el territorial com el marítim, per acabar sent la superpotència dominadora de la gran massa territorial eurasiàtica. L’equació amb Rússia és tàctica i funcional: ara són aliats objectius i als dos els convé l’erosió del poder occidental, però a llarg termini, és a dir, com més s’acosti el 2049, els interessos, marcats pel desequilibri entre territori i demografia, divergiran.   Si els Estats Units han de definir la seva nova política exterior fonamentalment en relació amb la Xina, Europa ha de resoldre com encara l’amenaça principal i més propera que és la de Rússia.

No serà fàcil l’organització d’una nova globalització on la seguretat estigui garantida. Tampoc no està garantit que la prevenció no meni a una divisió del món en dos hemisferis en una permanent guerra freda. Europa vol ara reforçar el llaç transatlàntic, debilitat durant la presidència de Trump, i ampliar a la vegada l’autonomia estratègica i la defensa pròpia. No deixa de ser una contorsió que requereix trobar la distància exacta amb Rússia, condicionada sobretot pels subministraments energètics, i encara més amb la Xina, amb la qual encara compten més el comerç, les inversions i la tecnologia.

La relació amb Rússia i la Xina, els dos vèrtexs del quadrilàter més propers a Europa, és la que ha de definir el diàleg i la coordinació entre Brussel·les i Washington. Els interessos europeus condueixen a la cerca d’un equilibri, però la visió estratègica recomana evitar un escenari de dominació xinesa i russa del macrocontinent eurasiàtic, del qual l’Europa occidental finalment només n’és una extremitat en declivi demogràfic. El correlat d’aquesta dominació serien uns Estats Units aïllacionistes i descompromesos d’Europa, que s’haguessin desentès de la seguretat mundial i europea.

L’ascens de la Xina, accelerat aquests darrers quatre anys, presenta dues novetats en relació amb el que hem conegut fins ara en l’organització de l’ordre mundial. Segons el fundador de Singapur, Lee Kuan Yew, serà el jugador mundial més gran que hagi conegut la història, molt per damunt en dimensions de tota mena, territorials, demogràfiques i econòmiques, dels Estats Units, Anglaterra, Rússia o França. Segons el diplomàtic espanyol Fidel Sendagorta (Estrategias de poder: China, Estados Unidos y Europa, en la era de la gran rivalidad. Editorial Deusto), és a més una «realitat preocupant per a Europa que en pocs anys la primera potència econòmica sigui una autocràcia».

 

Una globalització alternativa

Evitar la nova guerra freda i buscar un nou equilibri entre la cooperació i la competència amb una potència emergent autoritària, que té la vocació d’esdevenir la més potent de la història, és el camí ben difícil que ha d’emprendre Joe Biden. Amb la recuperació de la sintonia transatlàntica cal no donar per descomptades les divergències d’interessos entre europeus i estatunidencs, en tots els plans, des del comerç i la fiscalitat fins a les inversions militars. El principal instrument de Moscou i Pequín serà afavorir la divisió dels europeus, però en el cas xinès va acompanyada d’una atractiva proposta estratègica com són les inversions de la Nova Ruta de la Seda, amb la qual la Xina entra en competència a tots els continents i organitza una globalització alternativa, enfront de la globalització occidental.

En els mesos a venir veurem com creix la tensió en el nou quadrilàter geopolític, especialment en relació amb el caràcter autoritari dels dos vèrtexs orientals, però també amb les friccions en les zones frontereres, com són Ucraïna o Belarús per la part de Rússia o Taiwan per la part de la Xina. Però no ens hem d’enganyar respecte a la profunditat estratègica del dibuix del quadrilàter des de Washington i Brussel·les. Si no el defineixen els dos socis occidentals, ho faran sobre el terreny i en els fets consumats les dues potències, i rivals, ara aliades.