Una de les qüestions més rellevants per al futur d’Espanya és probablement l’opció ideològica i estratègica que adopti un Partit Popular presoner del dilema que comparteix amb tot l’espectre polític conservador europeu. El dilema entre ser fidels a les arrels democratacristianes i liberals o deixar-se endur pel pendent del nacionalisme il·liberal en no poder o no saber resistir-se a l’embat del nacionalpopulisme.
Es tracta d’una decisió cabdal per a l’esdevenidor d’Europa com ho demostra l’enèrgica i contundent posició d’Angela Merkel contra l’acord del seu propi partit amb l’extrema dreta al land de Turíngia. Desgraciadament, no ha estat aquesta la posició adoptada pel Partit Popular en la seva relació amb Vox a diverses autonomies espanyoles, com tampoc no és gens tranquil·litzadora la facilitat amb la qual el gran partit de govern de la dreta espanyola fa seus els temes, i sovint el to, de la nova dreta radical.
Això es produeix en un moment en què el sistema polític espanyol està desgavellat, amb peces deteriorades, peces noves i un marc que no sap com encaixar-les. Amb el pas del temps està esdevenint poc funcional, incapaç de pensar, dissenyar, acordar i aplicar les reformes que la societat espanyola demana, algunes de les quals amb caràcter urgent.
No estem mancats de diagnòstics sobre quines són aquestes reformes necessàries. Són les reformes econòmiques, socials i ecològiques que facin possible al mateix temps mantenir el progrés econòmic en el marc de la globalització i la revolució digital, revertir el retrocés social causat per les polítiques adoptades per intentar superar la Gran Recessió, i impulsar amb determinació la transició ecològica cap a un nou model econòmic i social.
Són les reformes territorials que corregeixin les desigualtats patents que avui posen de manifest les protestes i reivindicacions de l’Espanya buidada. Són les reformes institucionals que afrontin el deteriorament de pilars bàsics del nostre sistema, començant pels partits polítics i acabant per la Justícia. I, last but not least, són les reformes polítiques per trobar una sortida justa i sòlida al problema plantejat per la minoria independentista de la societat catalana.
Es tracta d’una agenda exigent que per aplicar-la requereix, a més de la voluntat d’impulsar-la de forma decidida des del Govern, unes condicions polítiques que avui per avui no es donen. En primer lloc, requereix una estabilitat encara molt precària, perquè el període iniciat amb la formació d’un nou govern després de molts –massa– mesos d’interinitat obre certament la possibilitat d’un temps polític llarg, condicionat però en excés per la dinàmica imprevisible de l’independentisme català. En segon lloc requereix, especialment en alguns casos, acords amplis i transversals que s’inscriguin en la lògica de la llarga durada i transcendeixen els càlculs mesquins de la política petita.
La responsabilitat principal per assolir el clima polític que desbloquegi l’agenda reformista recau, òbviament, en el govern Sánchez, que és un assaig inèdit a Espanya d’encaixar en el marc general de l’esquerra política la socialdemocràcia amb llarga experiència de govern i l’esquerra postcomunista renascuda per l’impuls del 15-M, i amb el propòsit compartit d’avançar en la resolució del conflicte català per la via del diàleg.
Però l’esquerra espanyola no pot restar de mans plegades davant de l’evolució de la dreta, ni, encara menys, atiar implícitament la deriva del Partit Popular cap a Vox, pensant en els rèdits electorals que li comportaria. Seria una miopia política que portaria la polarització més enllà d’uns límits que ara ja són poc suportables i que hipotecaria la possibilitat de les reformes i de la seva consolidació a mitjà i llarg termini.
Més enllà de la dinàmica local, ens cal perspectiva, una perspectiva europea, on no és ociós recordar que socialdemòcrates i populars constitueixen amb els liberals la majoria parlamentària que sustenta la governació d’una Unió combatuda pel nacionapopulisme. Aquest horitzó europeu hauria de conduir l’esquerra espanyola governant a combinar l’impuls del seu programa progressista i la creació de les condicions per fer possibles acords transversals. De la mateixa manera que la responsabilitat de la dreta democràtica ha de ser exercir l’oposició amb voluntat de ser alternativa sense tancar-se al consens en algunes de les reformes més necessàries. I, finalment, l’independentisme català hauria de contribuir a fer possible l’estabilitat de la legislatura sense la qual res no serà possible.
