En els últims anys, la ultradreta i altres grups extremistes han avançat una agenda antifeminista que posa els drets de les dones i de la població LGTBI en el punt de mira. Qüestions com els drets sexuals i reproductius, l’educació sexoafectiva, la violència de gènere o les identitats de gènere no binàries són alguns dels trending topics que conformen aquesta agenda. Com veurem, tots s’estructuren en una tríada en defensa de la vida, la família i la nació sota posicionaments nativistes i neoliberals. Ara bé, en quin context s’origina aquesta agenda, qui hi ha al darrere i quines estratègies utilitza a escala global?

Tal com apunta l’informe Ataques a la democracia en Europa y América Latina, els orígens d’aquestes posicions antifeministes es comencen a gestar en el marc de la Conferència Internacional sobre Població i Desenvolupament de l’ONU el 1994, després d’assolir els primers consensos internacionals sobre drets sexuals i reproductius. El Papa Joan Pau II va llançar una ofensiva internacional contra el text base, condemnant l’ús de mitjans artificials per al control de la natalitat i posicionant-se en contra del que interpretava com una legitimació de l’avortament com a mitjà de planificació familiar. A partir d’aleshores, diversos grups com, per exemple, l’Alliance Defending Freedom, formada per col·lectius evangelistes dels Estats Units que en els darrers anys s’ha expandit a Europa, han exercit pressió en múltiples espais socials i polítics en l’àmbit domèstic i internacional contra els drets sexuals i reproductius.

Aquests grups es coordinen en fòrums internacionals com el Congrés Mundial de Famílies o en diversos fòrums de les Nacions Unides com la Comissió de la condició social i jurídica de la dona (CSW) o a la mateixa Assemblea General. Un dels objectius en aquestes trobades és erosionar els instruments del multilateralisme que han permès tants avenços en matèria de drets de les dones com la Convenció sobre l’Eliminació de totes les formes de Discriminació contra la Dona (CEDAW) o el Conveni d’Istanbul sobre la prevenció i la lluita contra la violència contra les dones i la violència domèstica.

A nivell discursiu, aquestes posicions han cristal·litzat en l’emergència d’un concepte que avui coneixem com a «ideologia de gènere» que, tal com la defineix l’Institut Nacional de Dones de Mèxic, s’utilitza de manera negativa i despectiva per cancel·lar o desestimar la diversitat sexual i de gènere a la qual s’han anat obrint les societats. En denominar-la ideologia, es fa referència al caràcter dogmàtic que es pressuposa respecte a les idees d’igualtat, empoderament i respecte a la vivència personal de la identitat i la sexualitat. Des d’aquestes posicions, inclús es nega l’existència del gènere com a sistema de dominació i subordinació, raó per la qual també es parla de l’emergència d’un moviment antigènere que aglutina tots aquells actors que promouen tesis antifeministes contra el gènere de manera organitzada i coordinada.

PUBLICITAT

La ultradreta aprofita les tensions dins del moviment feminista i manipula els arguments per crear confusió.

Així doncs, el moviment antigènere no només té com a objectiu retallar drets i llibertats de determinats grups socials com les dones, el col·lectiu LGTBI, immigrants o minories ètniques, sinó que també busca obtenir quotes de poder en l’espai polític, social i econòmic per transformar l’ordre social establert sota règims autocràtics i conservadors. I en aquesta missió, el gènere i el feminisme (igual com el fenomen migratori) s’utilitzen i es tergiversen deliberadament per assolir aquests objectius.

Actors i estratègies

El moviment antigènere compta amb una amalgama de grups heterogenis. Alguns són més de caràcter religiós, com algunes seccions de l’Església catòlica, evangèlica i ortodoxa, i de l’islam, mentre que altres són de caràcter sociopolític, com fundacions, associacions i partits polítics de dreta i extrema dreta. Els missatges d’aquests grups, alhora, es repliquen per part d’una sèrie d’actors aliats que fan eco de les seves idees com alguns think tanks, mitjans de comunicació, acadèmics o influencers. Tot i que la relació entre l’agenda antifeminista i la ultradreta és clara, cal tenir en compte que alguns sectors de l’esquerra també poden adoptar posicions conservadores i antidrets, especialment en el marc dels debats sobre la qüestió trans.

En aquest aspecte, també és clar que la ultradreta aprofita les tensions dins del moviment feminista i manipula els arguments per crear confusió. Per exemple, parla d’igualtat de gènere i de la necessitat de protegir les dones (referint-se a les blanques i autòctones), tot criminalitzant els homes migrants (especialment els musulmans) com a principals perpetradors de les violències. En aquest voler protegir les dones, construeix un marc de perill i amenaça, però després s’oposa als esforços polítics i legals per erradicar les violències de gènere, argumentant que la violència no té gènere i que tant homes com dones són igual de víctimes. D’altra banda, utilitza les dones per parlar de feminisme i les situa en llocs visibles de poder com a gest simbòlic, però després s’oposa a qüestions que afecten els seus drets i llibertats.

Una altra estratègia retòrica és fer-se ressò d’una sèrie de drets inventats que no s’acullen als tractats internacionals com «el dret a la vida» o «el dret dels infants a tenir un pare i una mare» i els alteren per defensar una sèrie de valors fortament conservadors al voltant de la família tradicional heteropatriarcal i la divisió tradicional dels rols de gènere. Aquest cas s’ha donat, per exemple, a Romania. Segons un informe de l’Associació de Drets Sexuals i Reproductius, l’any 2017 l’organització CitizenGo (fundada a Espanya el 2013 i amb presència a més de 50 països del món) va fer lobby per aturar una proposta de llei al parlament que pretenia ampliar la definició d’unió civil per incloure tota mena de parelles i poder dotar-les de drets similars als matrimonis. Així mateix, la Convenció sobre els drets de l’infant (1989) especifica l’obligació de respectar els drets dels infants independentment del sexe dels seus progenitors i sense mencionar el tipus d’unió entre ells.

A l’Europa de l’Est les polítiques amb perspectiva de gènere es consideren una imposició d’institucions europees o internacionals com la UE o l’ONU.

El mateix informe posa en relleu els mitjans més habituals que es fan servir per canalitzar aquestes idees. L’ús de la desinformació o les fake news, els mems i les xarxes socials resulten cabdals per propagar el discurs d’odi contra les dones i el col·lectiu LGTBI a través de notícies i missatges simplificats i manipulats. Aquest estudi mostra com els grups extremistes i de la ultradreta són uns grans usuaris d’aquest tipus d’eines que permeten arribar a un gran públic amb un baix cost de comunicació i promoure la creació d’identitats i comunitats virtuals que acaben esdevenint cambres d’eco a través de les quals s’amplifiquen les mateixes idees sense tolerància per la divergència ideològica. El caràcter descentralitzat de la xarxa alhora afavoreix models d’interacció sense líders, opacs i anònims, facilitant la coexistència de diferents centres d’influència i dificultant la traçabilitat de les seves operacions. D’altra banda, les posicions antifeministes busquen crear mitjans de comunicació propis (portals web, canals de YouTube, emissores de ràdio, etc.) que els facin d’altaveu per difondre les seves idees.

PUBLICITAT

Exemples a escala global

Seguint amb altres exemples que mostren l’emergència d’aquesta agenda antifeminista cal mencionar el retrocés que van patir els Estats Units el juny de 2022 quan el Tribunal Suprem va deixar en mans dels estats la potestat de legislar sobre l’avortament tot anul·lant el precedent de Roe vs. Wade que el 1973 havia posicionat l’avortament dins del marc constitucional. Al Brasil, Jair Bolsonaro també va promoure una agenda antifeminista i homòfoba a partir d’aliances entre empreses, militars i actors polítics i religiosos (especialment amb organitzacions evangelistes) per obtenir rèdits electorals. La campanya «Amb els meus fills, no t’hi posis» va ser clau perquè Bolsonaro arribés al poder i durant el discurs d’investidura es va comprometre a lluitar contra la ideologia de gènere.

A Europa, també hem presenciat i estem presenciant diversos casos. Viktor Orbán a Hongria, Mateusz Morawiecki a Polònia i Giorgia Meloni a Itàlia són exemples de com la ultradreta ha arribat al poder amb una agenda obertament antifeminista i nativista. La particularitat a l’Europa de l’Est radica en el fet que les polítiques públiques amb perspectiva de gènere es consideren una imposició d’institucions europees o internacionals com la UE o l’ONU, de manera que el seu rebuig contra la ideologia de gènere conflueix amb posicions euroescèptiques. En aquest sentit, hi ha una associació entre l’antiga Unió Soviètica i Occident, posant-los sota el mateix paraigua dels totalitarismes i donant lloc a conceptes com el genderism, una mena de dictadura marcada per la ideologia de gènere.

A Polònia, per exemple, el 2020 hi va haver una iniciativa legislativa popular per criminalitzar l’educació sexual dels menors amb penes de presó de fins a tres anys, acusant l’activisme LGTBI d’estar-hi al darrere i de fomentar la pederàstia. En la mateixa línia, a Polònia recentment s’han declarat centenars de «zones lliures d’LGTBI» en diversos nuclis urbans i rurals amb l’objectiu de vetar desfilades de l’orgull i altres esdeveniments organitzats per persones d’aquest col·lectiu. Tot i no anar acompanyada d’instruments operatius, aquesta iniciativa té una alta càrrega simbòlica que alimenta la discriminació i l’LGTBI-fòbia.

Però també és preocupant la representació parlamentària que ha aconseguit la ultradreta a quasi tots els països de l’Europa Occidental, que li permet legitimar discursos i pràctiques excloents. Daria Colella explica en un article com el partit Fratelli d’Italia aplica discursos i polítiques feminacionalistes fent un ús instrumental de la igualtat de gènere per vilipendiar persones immigrants i racialitzades, i promoure sentiments antiimmigració. Mitjançant aquesta estratègia, Giorgia Meloni ha guanyat quotes de poder amb valors que tradicionalment s’han associat amb el feminisme com la igualtat entre homes i dones, i establint un nexe inseparable entre la construcció de la nació, la protecció de les dones natives i l’exclusió dels homes racialitzats.

A Espanya, l’organització Hazte Oir (fundada el 2001) i la seva plataforma a escala internacional CitizenGO han impulsat diverses campanyes contra l’educació sexual a través del pin parental, el qual exigeix que els progenitors donin permís exprés perquè l’alumnat assisteixi a classes o tallers sobre educació sexual. Així mateix, Hazte Oir ha organitzat mobilitzacions multitudinàries contra la llei de l’avortament, com la que va reunir quasi mig milió de persones a Madrid l’any 2009, i, recentment, hem vist com VOX ha fet campanya per prohibir la interrupció voluntària de l’embaràs a Castella i Lleó.

Davant d’aquesta realitat, resulta cabdal articular respostes que contrarestin les tesis del moviment antigènere a escala global. Per això, cal impulsar una agenda feminista que busqui els punts de convergència entre les diferents faccions del moviment feminista dins del marc dels drets humans i de les estructures democràtiques. També cal enfortir les aliances a escala transnacional fent ús de les eines digitals i potenciar els espais de diàleg en contextos diversos. I, finalment, cal desenvolupar estratègies comunes contra la desinformació i apostar per la producció de narratives alternatives que surtin dels marcs argumentals que utilitza la ultradreta centrades en l’amenaça, la seguretat i la por. I per assolir tot això cal més coneixement, més creativitat i més política.