Al segle XVIII els convents napolitans de monges de clausura eren reconeguts per l’excel·lència de les interpretacions de partitures que encarregaven al bo i millor dels compositors del moment. Els autors, per exemple Niccolò Jommelli, Niccolò Piccinni, Domenico Merola o Gennaro Manna, es dedicaven en bona part a l’òpera. Tanmateix, tot i que les seves obres havien de traspassar les reixes del monestir, els autors no refrenaven el sentit teatral, ni quan es tractava de compondre les Lliçons de les Lamentacions del profeta Jeremies per a la Setmana Santa.

Res més adient doncs que interpretar obres d’aquest llegat barroc on hi havia hagut el convent de monges a Cal Rosal (Berguedà) i avui, amb el nom de Konvent, és un centre artístic multidisciplinari. El festival Espurnes Barroques, que enguany suma la setena edició, va programar-hi un concert de la formació Il Dolce Conforto que dirigeix Franziska Fleischanderl, virtuosa del salteri barroc, un instrument ben poc conegut avui que va ser molt popular al segle XVIII, sobretot entre les classes benestants.

Abans, però, del confort musical, se’ns va oferir un de gustatiu amb un vaset de vi de missa i uns pets de monja. En el recorregut cap a la sala on es feia el concert vàrem tenir una immersió musical i conventual, primer amb el cor femení Auditexaudi dedicat al cant gregorià en una sala amb la gelosia que recloïa el món monàstic. Uns passadissos més endavant, una monja que no era altra que la violoncel·lista del grup instrumental, la catalana Carla Rovirosa Guals, tocava el seu instrument.

Les autoritats eclesiàstiques insistien a dir que les monges havien d’interpretar música amb cantus firmus, és a dir, amb cant pla, però elles optaven pel cantus figuratus amb notes de diferents valors i boniques ornamentacions, i això és el que els proporcionaven els compositors de la famosa escola musical napolitana. Aquesta oposició entre un cant i l’altre quedava reflectida al concert per la presència d’Auditexaudi que va intercalar tres antífones al programa, tot ell amb obres per a la Setmana Santa.

 

Franziska Fleischanderl (salteri) i Deniel Perer (orgue), durant el concert d'Il Dolce Conforto al festival Espurnes Barroques al Konvent de Cal Rosal. Foto: Espurnes Barroques

Franziska Fleischanderl (salteri) i Deniel Perer (orgue), durant el concert d’Il Dolce Conforto al festival Espurnes Barroques al Konvent de Cal Rosal. Foto: Espurnes Barroques

 

Il Dolce Conforto està format per Rovirosa, l’organista Deniel Perer i la soprano Miriam Feuersinger sota la direcció de Fleischanderl amb el seu salteri, un Barbi de 1725. El concert va començar amb una Lamentació d’autor anònim datada el 1781 i va continuar amb un Allegro del religiós Florido Ubaldi tret del Llibre de salteri de sor Maria Konstantina Voglerin per a salteri sol. Rovirosa va interpretar dues tocates per a violoncel sol de Francesco Paolo Supriano, i Perer va tocar vàries partite d’Alessandro Scarlatti per a orgue sol.

Una de les coses més sorprenents del concert van ser les obres interpretades pel conjunt, unes obres que només recordaven la Setmana Santa per les lletres de les Lliçons i pel llatí, perquè la música era una altra cosa. Sense ser festiva tenia un aire totalment operístic que impressionava com va ser el cas del Larghetto- Allegro, Recordata est Jerusalem de Domenico Merola, o el caràcter teatral molt dramàtic, també de Merola, del Largo, Heth. Peccatum peccavit Jerusalem. La veu rodona i càlida de Feuersinger, el seu registre ampli i la facilitat per les ornamentacions van reflectir el caire teatral de les obres.

L’altre aspecte sorprenent del concert va ser el so del salteri, un so brillant i net, ben diferent, però, segons la tècnica emprada per Fleischanderl a cada peça. En unes, pinçava les cordes amb els dits, en altres ho feia amb un plectre i encara en altres les percudia amb uns martellets. En acabar, Il Dolce Conforto va oferir una propina, Atto di dolore, una peça d’autor anònim amb lletra de Pietro Metastasio. I allò ja era teatre en estat pur.

Tanmateix, com que estàvem en mode conventual, la festa havia d’acabar amb unes torrades de Santa Teresa les quals, miraculosament, es van convertir en uns borratxos. Mentre, al cel, sant Pere arrossegava les calaixeres i deixava anar aigua per la mort de Déu. El Llobregat baixava la mar de content. Nosaltres també.

PS: Si us interessa veure salteris bellament ornamentats, al Museu de la Música de Barcelona n’hi ha una vintena i és la col·lecció d’aquest instrument més nombrosa al món.

 


El concert es va fer el diumenge 19 de maig.