De jove, quan tan sols era un aprenent d’escriptor, Truman Capote solia anar a una biblioteca pública de Manhattan, i sovint hi coincidia amb una senyora ja gran i molt ben vestida. Una tarda d’hivern van començar a parlar i, quan ella va voler saber quins eren els seus escriptors preferits, Truman Capote es va embrancar pel camí segur de referir-se als clàssics.

Quan la dona va insistir una mica, i va demanar-li les seves preferències contemporànies, ell va esmentar el nom que tot just començar la conversa li havia vingut al cap: Willa Cather (1873-1947), que va resultar ser la dona que tenia al seu davant, l’autora de La meva Àntonia (1918), una novel·la de lectura tan ineludible per als estudiants nord-americans com anys després ho seran J.D. Salinger i El vigilant en el camp de sègol: es pot constatar la influència que ha exercit recordant una seqüència d’Ángeles sin brillo, una pel·lícula de Douglas Sirk on la protagonista confessa que només ha llegit un llibre a la seva vida, i aleshores recorda amb nostàlgia els dies de l’adolescència que va tenir la fortuna de poder conèixer la novel·la de Willa Cather.

Hi ha diverses raons que n’expliquen l’acceptació: és una novel·la sobre una qüestió ben arrelada en l’imaginari del país, l’arribada dels pioners europeus i l’esforç que van haver d’experimentar per adaptar-se al medi americà, però és també un relat que se submergeix de ple en el mite de la terra promesa i en el miratge que insinuava el gavadal d’oportunitats que hi havia a l’abast de qui s’atrevia a actuar amb intrepidesa i audàcia. L’èxit de La meva Àntonia pot raure en el fet que és una celebració de l’energia col·lectiva, però el mèrit indiscutible de Willa Cather és que no va oblidar-se d’escriure sobre les flaqueses individuals que sacsegen l’ànim i entristeixen perquè sí.

PUBLICITAT

Ara que hi ha l’oportunitat de llegir Pioners, oh pioners! (1913), una novel·la publicada amb anterioritat al seu best-seller, es podrà constatar com és de fàcil enamorar-se de la literatura de Willa Cather i de les seves trames: la protagonista és l’Alexandra Bergson, una noia sueca que a finals del segle XIX emigra amb la família cap a les terres salvatges de Nebraska –«la seva vida personal, els seus pensaments més íntims, eren com una existència subconscient; com un riu subterrani que de tant en tant aflorava a la superfície»–, i que prefigura el model d’heroïna exemplar que recorre l’obra sencera de Willa Cather.

El triomf de la voluntat

Com la Thea Kronborg d’El cant de l’alosa (1915), la protagonista de Pioners, oh pioners! representa també el triomf de la voluntat, el treball, la constància i el sacrifici, l’elecció conscient d’un destí difícil per aconseguir el que es desitja per damunt de qualsevol concessió sentimental. La Thea Kronborg esdevé una de les estrelles del Metropolitan Opera House de Nova York; el projecte individual de l’Alexandra Bergson és més modest, però no menys admirable: la supervivència quotidiana en un medi geogràfic advers no li entela l’alegria de viure enmig de la confiança i el respecte dels veïns.

La veu narradora magnifica la mirada contemplativa sobre el paisatge, captant retrats memorables d’una terra verda i fecunda.

La força vital d’Alexandra Bergson, el seu constant entusiasme juvenil, no li permet defallir davant de l’experiència del fracàs i, en contra dels convencionalismes socials que l’envolten, continua amb tossuderia l’afany colonitzador que el pare li va llegar abans de morir. Al final, el domini de la terra i l’èxit de l’empresa no esborren les representacions de la bondat ni de la compassió i, a l’altra banda de la victòria física sobre els obstacles climàtics i morals, s’hi escolta el to elegíac de la rectitud i la grandesa de la clemència.

Si es llegís un resum argumental de la seva obra es podria témer que Willa Cather s’instal·la còmodament en el desenrotllament dels tòpics sentimentals, però els esquiva amb rigor gràcies a l’ús pertinent d’unes eficaces i sofisticades estratègies que s’esforça tant a ocultar que és fàcil que la seva qualitat passi desapercebuda. La veu narradora magnifica la mirada contemplativa i lírica sobre el paisatge, captant uns retrats memorables d’una terra verda i fecunda fins a l’ofegament sota el cel fulgurant de l’estiu, i pelada i gris com una planxa d’acer durant els mesos tempestuoses de l’hivern.

PUBLICITAT

No és menor el partit que obté de narrar vigorosament unes peripècies d’alè llegendari, i que pertanyen a aquell torrent d’aventures que batega sempre en els relats de la fundació d’una nova pàtria: des de l’inici, quan se sap que «Un dia de gener, fa trenta anys, el poblet de Hanover, ancorat en un ventós atiplà de Nebraska, lluitava perquè el vent no se l’endugués», el lector retorna a la felicitat ingènua que procuren els westerns clàssics.

Willa Cather Pioners, oh pioners! Barcelona: Cal Carré, 2023. 278 pàg. Traducció de Núria Sales

L’amor cap a una terra

I hi ha, per últim, la saviesa formal amb què l’autora fragmenta episòdicament la matèria narrativa per marcar els desastres del pas del temps; la pàtria conquerida per l’Alexandra Bergson a l’edat adulta no s’assembla gaire a la terra que se somiava des de l’adolescència, però la lliçó que la salva i l’enriqueix és que no ignora que per sempre més l’acompanyarà el patrimoni de la memòria i la nostàlgia, i l’amor cap a una terra «que un dia rebrà en el seu si cors com el de l’Alexandra per retornar-los sota forma de blat daurat, de blat de moro cruixent, d’ulls brillants de joventut!».

La crítica d’esquerres ha vist en la narrativa de Cather només la simple manifestació d’un conservadorisme nostàlgic.

El títol no enganya, i en aquesta novel·la Willa Cather explica les dificultats i la valentia dels que van forjar els orígens d’una comunitat; més enllà de les misèries i les mesquineses que corquen la il·lusió d’una nova pàtria, a Pioners, oh pioners! s’hi sent el batec de l’alè èpic que forneix la gran història americana, la conquesta del paradís de la llar on protegir-se de les tempestes turbulentes i tràgiques de l’exterior. El decòrum estilístic de Willa Cather, basat en els grans exemples del segle XIX, la seva prosa fonda i transparent que no desdenya la descripció lírica de la naturalesa que marca els personatges, és una de les estratègies més eficaces per dotar l’artifici literari d’una veritat indestructible.

I potser perquè la narrativa de Willa Cather és un càntic a la integritat i l’exigència personal, la crítica d’esquerres hi ha vist només la simple manifestació d’un conservadorisme nostàlgic. Però no deixa de ser còmic que la crítica postmoderna hagi descobert el que ja sabien Faulkner i Capote –que era una gran escriptora– gràcies al deliri del políticament correcte, gràcies a l’atracció que Willa Cather sentia cap a les dones.