Ara que el món es pregunta si l’operació internacional a l’Afganistan no podia haver acabat d’una altra manera, si les coses no es podien haver fet altrament, si la guerra en si, en fi, no va ser realment inevitable, totes les mirades es giren cap als passos i les decisions dels arquitectes d’aquesta i altres conteses en el govern de George W. Bush; Donald Rumsfeld en particular.

Artífex clau de l’operació com a secretari de Defensa, Rumsfeld va morir víctima d’un mieloma múltiple el passat 30 de juny en el seu ranxo de Nou Mèxic, mentre el Pentàgon començava a retirar les tropes a marxes forçades del país centreasiàtic. Les seves restes mortals van arribar al cementiri militar d’Arlington el 24 d’agost, en el mateix moment en què el món observava bocabadat les imatges del caos a l’aeroport de Kabul, dues imatges que resumeixen el final d’una era en la política exterior dels Estats Units.

Rumsfeld tenia 88 anys. La seva empremta en la defensa nord-americana s’estén al llarg de diverses dècades. Les seves operacions van transformar el Pròxim Orient i van deixar centenars de milers de morts i milions de desplaçats. Dues vegades secretari de Defensa, primer amb Gerald Ford en els anys 70 i després amb Bush fill, va ser una de les figures més influents del moviment neoconservador dins del Partit Republicà, apartat ara de les seves teories sobre la «guerra global contra el terrorisme» que, a parer seu i del seu amic Dick Cheney, havien de lliurar sense pausa els Estats Units i que van conduir a les guerres de l’Afganistan i de l’Iraq.

No va reconèixer mai errors en la seva estratègia ni va acceptar que les presses per envair l’Iraq absorbissin valuosos recursos que es podien haver dedicat a l’Afganistan.

Falcó entre els falcons, malgrat el rumb que van prendre ràpidament els esdeveniments sobre el terreny després de la invasió, no va renegar mai del pla d’atacar Kabul després dels atemptats de l’11 de setembre del 2001 ni dels que, tard o d’hora, es van revelar com a errors crucials, com ara les decisions de no negociar amb els talibans, no fer un desplegament massiu de tropes en la primera fase de l’ofensiva o llançar-se a una segona ofensiva abans que reposés la pols de la primera. Tant en el seu discurs de comiat del Pentàgon, el 2006, com en les seves memòries, publicades el 2011, va defensar impenitent les seves decisions i no va deixar mai d’advertir els riscos de mostrar feblesa davant dels enemics dels Estats Units. «La feblesa és una provocació», defensava.

Nascut a Chicago el 1932 en una família de classe mitjana, de nen va pertànyer als benintencionats boy-scouts, però el seu estil combatiu i competitiu es va manifestar sense filtres durant els anys que va passar a Princeton, on va destacar com a jugador de lluita lliure i com a defensa en un equip de futbol americà. De la universitat va passar a l’exèrcit i, seguint els passos del seu pare que es va allistar a la Marina després de l’atac a Pearl Harbor, entre 1954 i 1957 va servir com a aviador en el mateix cos. Va passar a la reserva i es va traslladar a Washington per treballar amb un congressista republicà per Illinois. El 1962, amb trenta anys acabats de fer, va ser ell mateix qui es va presentar amb èxit a les eleccions.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

 

En el bàndol dels «coloms»

Va ser congressista durant tres mandats. Primer va treballar en temes relacionats amb els drets civils, però aviat els va bandejar per centrar-se en els assumptes militars, la seva gran passió. Va deixar el Capitoli per treballar amb Richard Nixon com a president de l’oficina sobre oportunitats econòmiques. Ha passat a la història com un falcó, però durant els debats sobre la guerra del Vietnam a la Casa Blanca es va situar en el bàndol dels «coloms» i, malgrat la irritació de Henry Kissinger, secretari d’Estat, no va renunciar a la seva obstinació de persuadir el president de les seves posicions. Les cintes de Nixon revelen que va pensar diverses vegades a acomiadar-lo.

El «problema Rumsfeld», com s’anomenava en l’entorn del president, es va resoldre finalment destinant-lo a Brussel·les com a ambaixador davant de l’OTAN el 1973, una missió que el va allunyar providencialment del seu nucli dur durant l’escàndol del Watergate. La dimissió de Nixon el va portar de tornada a Washington: Ford el volia com a secretari de Defensa. Va ser llavors quan es va forjar l’amistat que l’uniria per a tota la vida a Cheney, futur vicepresident i còmplice de les seves principals decisions de política exterior.

Amb l’elecció del demòcrata Jimmy Carter va passar al sector privat. Va ser conseller delegat i president de diverses grans companyies, entre les quals dues farmacèutiques. Les revistes de negocis de l’època el d