Ara que el món es pregunta si l’operació internacional a l’Afganistan no podia haver acabat d’una altra manera, si les coses no es podien haver fet altrament, si la guerra en si, en fi, no va ser realment inevitable, totes les mirades es giren cap als passos i les decisions dels arquitectes d’aquesta i altres conteses en el govern de George W. Bush; Donald Rumsfeld en particular.
Artífex clau de l’operació com a secretari de Defensa, Rumsfeld va morir víctima d’un mieloma múltiple el passat 30 de juny en el seu ranxo de Nou Mèxic, mentre el Pentàgon començava a retirar les tropes a marxes forçades del país centreasiàtic. Les seves restes mortals van arribar al cementiri militar d’Arlington el 24 d’agost, en el mateix moment en què el món observava bocabadat les imatges del caos a l’aeroport de Kabul, dues imatges que resumeixen el final d’una era en la política exterior dels Estats Units.
Rumsfeld tenia 88 anys. La seva empremta en la defensa nord-americana s’estén al llarg de diverses dècades. Les seves operacions van transformar el Pròxim Orient i van deixar centenars de milers de morts i milions de desplaçats. Dues vegades secretari de Defensa, primer amb Gerald Ford en els anys 70 i després amb Bush fill, va ser una de les figures més influents del moviment neoconservador dins del Partit Republicà, apartat ara de les seves teories sobre la «guerra global contra el terrorisme» que, a parer seu i del seu amic Dick Cheney, havien de lliurar sense pausa els Estats Units i que van conduir a les guerres de l’Afganistan i de l’Iraq.
No va reconèixer mai errors en la seva estratègia ni va acceptar que les presses per envair l’Iraq absorbissin valuosos recursos que es podien haver dedicat a l’Afganistan.
Falcó entre els falcons, malgrat el rumb que van prendre ràpidament els esdeveniments sobre el terreny després de la invasió, no va renegar mai del pla d’atacar Kabul després dels atemptats de l’11 de setembre del 2001 ni dels que, tard o d’hora, es van revelar com a errors crucials, com ara les decisions de no negociar amb els talibans, no fer un desplegament massiu de tropes en la primera fase de l’ofensiva o llançar-se a una segona ofensiva abans que reposés la pols de la primera. Tant en el seu discurs de comiat del Pentàgon, el 2006, com en les seves memòries, publicades el 2011, va defensar impenitent les seves decisions i no va deixar mai d’advertir els riscos de mostrar feblesa davant dels enemics dels Estats Units. «La feblesa és una provocació», defensava.
Nascut a Chicago el 1932 en una família de classe mitjana, de nen va pertànyer als benintencionats boy-scouts, però el seu estil combatiu i competitiu es va manifestar sense filtres durant els anys que va passar a Princeton, on va destacar com a jugador de lluita lliure i com a defensa en un equip de futbol americà. De la universitat va passar a l’exèrcit i, seguint els passos del seu pare que es va allistar a la Marina després de l’atac a Pearl Harbor, entre 1954 i 1957 va servir com a aviador en el mateix cos. Va passar a la reserva i es va traslladar a Washington per treballar amb un congressista republicà per Illinois. El 1962, amb trenta anys acabats de fer, va ser ell mateix qui es va presentar amb èxit a les eleccions.
En el bàndol dels «coloms»
Va ser congressista durant tres mandats. Primer va treballar en temes relacionats amb els drets civils, però aviat els va bandejar per centrar-se en els assumptes militars, la seva gran passió. Va deixar el Capitoli per treballar amb Richard Nixon com a president de l’oficina sobre oportunitats econòmiques. Ha passat a la història com un falcó, però durant els debats sobre la guerra del Vietnam a la Casa Blanca es va situar en el bàndol dels «coloms» i, malgrat la irritació de Henry Kissinger, secretari d’Estat, no va renunciar a la seva obstinació de persuadir el president de les seves posicions. Les cintes de Nixon revelen que va pensar diverses vegades a acomiadar-lo.
El «problema Rumsfeld», com s’anomenava en l’entorn del president, es va resoldre finalment destinant-lo a Brussel·les com a ambaixador davant de l’OTAN el 1973, una missió que el va allunyar providencialment del seu nucli dur durant l’escàndol del Watergate. La dimissió de Nixon el va portar de tornada a Washington: Ford el volia com a secretari de Defensa. Va ser llavors quan es va forjar l’amistat que l’uniria per a tota la vida a Cheney, futur vicepresident i còmplice de les seves principals decisions de política exterior.
Amb l’elecció del demòcrata Jimmy Carter va passar al sector privat. Va ser conseller delegat i president de diverses grans companyies, entre les quals dues farmacèutiques. Les revistes de negocis de l’època el defineixen com un executiu implacable i temut. Va amassar una gran fortuna, però no va perdre mai de vista la política. El 2001, amb l’arribada de George W. Bush al poder, va tornar a la primera línia per ocupar el mateix càrrec que havia deixat. El secretari de Defensa més jove de la història dels EUA va ser també el més vell de tots. Rumsfeld va posar fil a l’agulla i va llançar diversos projectes per modernitzar les forces armades americanes, però els atacs terroristes de l’11 de setembre ho van canviar tot. El cap del Pentàgon va baixar personalment fins on s’amuntegava la runa de l’ala del Pentàgon atacada amb un avió per portar ferits a les ambulàncies. La imatge va fer la volta al món. Aviat es faria omnipresent a la televisió pels seus enfrontaments amb congressistes i periodistes.
A l’octubre, els Estats Units van envair l’Afganistan, base d’operacions d’Al-Qaeda. L’exèrcit nord-americà va tombar el règim talibà en tot just unes setmanes. Rumsfeld va presumir la resta dels seus dies de l’èxit de la campanya militar. Ossama bin Laden, líder d’Al-Qaeda i cervell dels atemptats, va estar a punt de ser atrapat, però se li va perdre la pista a les muntanyes del Pakistan. Amb l’excusa, després desmuntada, de la presència d’armes de destrucció massiva, Rumsfeld i Cheney van posar en marxa el seu pròxim i polèmic objectiu: l’Iraq.
El febrer del 2002, el secretari de Defensa va respondre a una pregunta de la premsa sobre si tenien proves d’activitat terrorista al país amb una frase per a la posteritat: «Hi ha fets coneguts que coneixem, coses que sabem que sabem. També sabem que hi ha fets desconeguts coneguts. És a dir, sabem que hi ha algunes coses que no sabem. Però hi ha també fets desconeguts que desconeixem, fets que no sabem que no sabem».
Mentir a l’opinió pública
Els serveis d’intel·ligència estatunidencs sempre van qüestionar que hi hagués armes de destrucció massiva a l’Iraq, però Rumsfeld i Cheney no van dubtar a mentir a l’opinió pública per defensar les seves tesis. Els plans nord-americans van obrir una bretxa històrica entre Washington i Europa. Només Tony Blair i José María Aznar van donar suport als plans de Bush. Els Estats Units van envair l’Iraq el 3 de març del 2003. A la primavera van arribar a Bagdad amb relativa facilitat, al desembre van detenir Saddam Hussein, però el caos es va instal·lar a la ciutat.
PUBLICITAT
«Vas a la guerra amb l’exèrcit que tens, no amb el que t’agradaria», va declarar durant la invasió de l’Iraq.
Rumsfeld continuava augurant «coses meravelloses» per al poble iraquià malgrat les imatges de violència i dels saquejos que arribaven des del país mesopotàmic. Són «coses que passen», va insistir. En qualsevol ciutat americana s’hi podrien gravar imatges similars, la llibertat «pot ser desordenada», «la gent lliure és lliure de cometre errors i delictes, i de fer maldats», deia. Les famoses armes de destrucció massiva no van aparèixer mai, però es van trobar, en canvi, amb una resistència local virulenta.
El Govern provisional iraquià, tutelat per Washington, va dissoldre l’exèrcit nacional de Saddam Hussein i molts dels seus membres van passar a la insurrecció. Els humvee americans estaven molt mal preparats per resistir les desenes de milers de bombes que els posaven en el camí i que causaven una quantitat de baixes per a les quals l’opinió pública no estava preparada. Les crítiques a la manca de preparació de l’exèrcit van ser desoïdes pel Pentàgon. «Vas a la guerra amb l’exèrcit que tens, no amb el que t’agradaria», va respondre Rumsfeld.
El rebuig de les missions de reconstrucció de nacions estrangeres va ser una constant en tota la seva trajectòria política. «Aquesta antipatia es va manifestar en les primeres setmanes de l’administració Bush quan Rumsfeld va proposar retirar unilateralment les forces dels EUA de les missions de manteniment de la pau de l’OTAN a Bòsnia», que, com altres operacions als Balcans, només van tenir èxit quan Bill Clinton, després de dubtar-ho molt, va acceptar involucrar-hi les tropes americanes, recorda James Dobbins
en una anàlisi per a Rand Corporation. Va ser menys dràstic del que pretenia, però Rumsfeld es va sortir amb la seva i el 2005 les tropes americanes van deixar Bòsnia.
El dilema es va tornar a plantejar anys després a l’Afganistan. Rumsfeld es va oposar amb dents i ungles al desplegament de la missió internacional de manteniment de la pau que el nou president afganès, Hamid Karzai, els demanava. Els efectius militars es van centrar a destruir les bases d’Al-Qaeda i, malgrat les vastes dimensions del país i contra el criteri del secretari d’Estat, Colin Powell, van limitar principalment la seva presència a Kabul. La Casa Blanca va trigar dos anys a fer el pas. El mateix va passar a l’Iraq. Un cop enderrocat Saddam, Rumsfeld va advocar per una reducció ràpida de forces. Era millor, defensava, colpejar i anar-se’n deixant clar que els Estats Units no tenen por d’actuar.
Malestar social amb Guantánamo
Va ser el seu successor, Robert Gates, qui, enmig d’una situació caòtica, va acabar enviant reforços. Després van arribar les revelacions sobre les tècniques d’interrogatori a la base de Guantánamo i les tortures a la presó d’Abu Ghraib, un escàndol que Rumsfeld va minimitzar (només eren «un petit grup de guàrdies que van perdre el control per manca de supervisió»). El malestar social va anar creixent. Els demòcrates van arrasar en les eleccions legislatives de novembre del 2006. Només llavors Bush es va desfer del seu secretari de Defensa.
La guerra de l’Iraq s’havia convertit en un llast per als republicans. Un jove senador negre d’Illinois de nom estrany, Barack Obama, va capitalitzar el rebuig popular a la guerra i el fet que tothom estigués tip de les mentides del Govern. Va heretar totes dues guerres amb el propòsit de posar-hi fi encara que, pressionat pels militars, va acabar enviant reforços a l’Afganistan, un moviment amb el qual el seu vicepresident, Joe Biden, va estar en desacord, segons les memòries d’Obama.
Va baixar personalment fins on s’amuntegava la runa de l’ala del Pentàgon atacada amb un avió per portar ferits a les ambulàncies.
Rumsfeld no va reconèixer mai errors en la seva estratègia ni va acceptar que les presses per envair l’Iraq absorbissin valuosos recursos que es podien haver dedicat a l’Afganistan. El 2011 va publicar les seves memòries i es va dedicar a mantenir viu l’esperit del moviment neoconservador fins que la irrupció de Donald Trump va deixar clar que el Partit Republicà i les seves bases anaven en la direcció oposada.
Fa uns anys, Rumsfeld va desenvolupar una aplicació per a mòbil amb el joc del solitari de Winston Churchill. Explicava que l’havia après d’un diplomàtic belga que va conèixer a l’OTAN i que havia estat a l’exili a Londres durant la Segona Guerra Mundial. Mentre Occident s’entretenia amb la tecnologia, els talibans continuaven dient a qui els volgués sentir que els occidentals tenien el rellotge, però ells, el temps. Es va acabar alhora per a Rumsfeld i per a les dues dècades de parèntesi de presència occidental a l’Afganistan.
