Entre Aragó i Catalunya existeix un fenomen geogràfic singular perquè, tot sent terres aragoneses, una part important de la població té com a llengua comuna el català. Sense cap mena d’identitat territorial, molts dels fets culturals i socials, inclosa la creació literària, s’identifiquen amb la catalanitat. Aquesta zona s’estén des del Pirineu al Matarranya entre el riu Cinca i la Noguera Ribagorçana per continuar al marge dret de l’Ebre. Resulta difícil esbrinar com va sorgir i perviure aquesta singularitat. En el seu dia, Pau Vila el va identificar com un territori de marca. Personalment, no crec que sigui així perquè el territori sempre ha tingut moviments migratoris poblacionals de l’interior a la costa i del Pirineu al Pla.

A mitjan segle XX, és a dir, recentment, es va començar a anomenar aquest territori com «la Franja de Ponent», denominació d’origen català, i encara que podria tenir un lleu matís de marginalitat, en ser acceptat i valorat per la mateixa població com a positiu i satisfactori, el nom Franja es va popularitzar i fins i tot algú a Saragossa el coneix com a Franja d’orient.

Considero que el fet que totes les terres de Lleida, Tarragona, Osca, Saragossa i Terol d’aquesta àrea limítrofa tinguin una activitat agrària comuna basada en la irrigació i la intercomunicació de les aigües, és un element decisiu. En efecte, des del Segre fins al Cinca i l’Éssera passant per la Noguera Pallaresa i la Noguera Ribagorçana tots els rius van a parar al vèrtex de Lleida que esdevé capital d’un ampli territori comú. L’abastiment i el mercat de tota aquesta àmplia zona defineix Lleida com a capital d’aquest territori.

La construcció durant el segle XX dels embassaments hidràulics al llarg dels rius esmentats per part de La Canadenca, Fecsa i l’Enher de Victoriano Muñoz, reforcen els vincles territorials que donen suport a les terres veïnes i a la mateixa Franja. La confluència del transport ferroviari a la ciutat de Lleida confirma el rol central de la capital. La prestació dels serveis d’educació (els nois i noies de la Franja venien a estudiar a Lleida), sanitat i professions liberals eren ateses des de la ciutat creant una xarxa de vincles i influències.

Malauradament, les relacions entre Aragó i Catalunya es van veure afectades per la segregació de parròquies del Bisbat de Lleida, totes incloses en l’antic Bisbat de Roda, i que van constituir durant molts segles un vincle permanent. L’acceptació de la separació de 121 parròquies del Bisbat de Lleida per agregar-les al Bisbat de Barbastre i Montsó decretada pel Vaticà l’any 1992 i sense protestes de cap mena per part del Govern català del president Pujol, quan a tots ens consta que tenia bona relació amb l’Església, va significar consentir per omissió un fet que difícilment té explicació.

Les relacions entre Aragó i Catalunya es van veure afectades per la segregació de parròquies del Bisbat de Lleida.

Cal dir, però, que un cert moviment separatista des de les parròquies aragoneses de l’entorn de Roda havia estat propiciat per una campanya activa del seu rector, mossèn Josep Maria Llimiana, que va convertir el robatori d’Erik el belga en un element mediàtic de propaganda personal. Mossèn Llimiana, format al seminari de Lleida i antic rector de la Mariola va liderar des de la rectoria de Roda un sacerdoci populista que va tenir molts seguidors i que va ser l’arrel del qüestionament del vincle amb Lleida.

El que l’Eric el belga va demostrar que es podia fer amb els robatoris de l’art religiós de la parròquia de Roda, es va convertir en l’inici del conflicte entre Aragó i Catalunya. La política del bisbe Messegué de Lleida intentant evitar la desaparició de l’art religiós de moltes parròquies sense recursos per a la custòdia, va ser utilitzada a partir de la mobilització dels feligresos, encapçalada per mossèn Llimiana, com un motiu de divisió del Bisbat. Per una altra part, el fet que el Bisbat de Barbastre esdevingués cada cop més poderós per la seva vinculació a Torreciudad i l’Obra dona coherència a la decisió del Vaticà.

La Franja és, per a mi, un exemple del que haurien de ser les relacions entre territoris veïns: respecte, cordialitat, col·laboració i defensa de les diferències. Quan vaig ser elegit paer en cap, l’any 1979, em van invitar a ser pregoner de la festa major de Montsó, que no és ben bé municipi de la Franja, però que té una vinculació important amb Lleida. Aquest fet i la participació al llarg del temps a les fires, festes i esdeveniments d’aquestes poblacions limítrofes, parlen de la bondat d’aquests vincles comuns.

Lleida pateix en aquests moments les conseqüències de la tensió amb Aragó i això no és bo. Lleida ha de ser referent per molts motius, no sols de la Franja, sinó de tot Aragó. Una evidència ho posa damunt de la taula –les empreses troben més facilitats per a instal·lar-se a l’Aragó que a la nostra terra i els nous assentaments es desplacen al territori veí. Per a Lleida ciutat, això no és dramàtic atès que continua sent capital de serveis de tot el territori, però no deixa de ser un greuge que les noves inversions es facin a la comunitat veïna i no a la nostra.

Cal dreçar les coses i buscar punts d’entesa. Crec que seria bo plantejar un fòrum catalanoaragonès per treballar elements de col·laboració, propostes per al territori, les noves infraestructures tan necessàries i la coexistència de la cultura catalanoaragonesa a la Franja de Ponent o d’Orient com un exemple del que hem de cuidar i no malbaratar.