Un equip de curling està format per quatre jugadors. Cadascun ocupa per torn la posició de llançador. Aquest és el que s’encarrega de fer lliscar pel gel una pedra de 20 quilos i deixar-la anar davant d’una línia reglamentària perquè acabi el més a prop possible d’una diana dibuixada a la pista. Els seus tres companys fan d’escombradors. Són els que amb escombres de diferents tipus raspallen i escombren el gel perquè la superfície gelada ofereixi més o menys fregament a la pedra per aconseguir millor el seu objectiu en forma de diana o de desplaçament de les pedres rivals.

La pista de gel de Jaca havia de ser la seu de la prova de curling en el cas que la candidatura olímpica dels Jocs d’Hivern dels Pirineus per a l’any 2030 hagués reeixit. No obstant això, els equips encarregats de dissenyar el projecte (el Comitè Olímpic Espanyol, la Diputació General d’Aragó i el Govern de la Generalitat) van tenir bons llançadors de pedres, en forma de bravates i retrets, però ningú que escombrés després el gel perquè el bloc de granit acabés tocant l’objectiu.

El pla, que havia de ser un model de cooperació entre dues administracions autonòmiques i el COE, concebut a Madrid com una operació d’Estat dins del nou clima de relacions Govern-Generalitat expressat a la taula de diàleg, va acabar descarrilant després d’un recorregut tortuós a pedrada seca. Així cal considerar les desqualificacions del president aragonès, Javier Lambán, a la part catalana del projecte, amb acusacions de supremacisme, deslleialtat i desdeny als aragonesos, que van arribar a esquitxar l’estrella del bàsquet Pau Gasol, acusat pel líder socialista aragonès de ser «un aliat de l’independentisme».

Com una pedrada va ser rebuda, també, a Aragó la declaració de la consellera de Presidència de la Generalitat, Laura Vilagrà, quan va sostenir el passat 21 de gener que Catalunya liderava la candidatura i que «la majoria de les proves s’haurien de celebrar en territori català». I una tercera pedrada va ser l’atribuïda per El Confidencial al president del COE, Alejandro Blanco, que li hauria dit a Artur Mas, el novembre de 2019, en el marc d’una presumpta negociació secreta de la proposta del 2030, que «als de Saragossa, ni puto cas».

Sembla evident que, amb aquests vímets, l’aspiració de Barcelona-Pirineus 2030 (nom qüestionat a Aragó, per cert) tenia poc recorregut. Una barreja de l’anticatalanisme ancestral (que els socialistes aragonesos comparteixen en aquest cas amb la dreta tradicional), el desig de la Generalitat d’aparentar que juga en una lliga diferent de l’autonòmica (segons el relat oficial del procés) i els escassos dots polítics del COE per llimar les asprors entre les administracions, eren un còctel que amenaçava de convertir l’experiment en una pèrdua de temps i en una exaltació perniciosa dels vells recels entre dues comunitats veïnes. Al final, Aragó va dinamitar la candidatura, però Catalunya, que va tenir a mà acontentar els aragonesos amb la separació de gènere de les proves d’esquí alpí (els homes en unes seus i les dones en unes altres), no va fer res per impedir-ho.

Mannà per al territori?

La reacció de les comarques pirinenques davant del fiasco ha estat de perfil baix. Ni la candidatura, que molts consideraven més política que esportiva, va aixecar grans entusiasmes, ni el seu fracàs ha generat una decepció excessiva. A Jaca, que havia optat en dues ocasions a uns Jocs d’Hivern, sense èxit, aquest objectiu es veia amb més escepticisme que il·lusió. El discurs gastat que un gran esdeveniment esportiu és una espècie de mannà per a la regió està molt superat en els soferts pobles pirinencs.

PUBLICITAT

I, d’altra banda, el joc de victimismes entre Saragossa i Barcelona no ha tingut gaire ressò en els centres hivernals i a la zona. Així ho indica, per exemple, que els socialistes d’Osca, encara que molt prudents, no hagin compartit l’estratègia agressiva de Lambán. Malgrat que els Jocs del 2030 podien haver estat una bona oportunitat, el Pirineu té problemes més importants. Dos dels quals, molt greus: la despoblació i el canvi climàtic.

Istme de la península Ibèrica i frontera natural entre França i Espanya, la serralada pirinenca té una longitud de 491 quilòmetres (del cap de Creus al Cantàbric) i compta amb més de 50 pics que superen els 3.000 metres d’altitud sobre el nivell del mar. Una dada parla de la riquesa de la biodiversitat pirinenca: amb una superfície que és la sisena part dels Alps, la serralada hispano-francesa-andorrana té pràcticament el 90 % de les espècies animals i vegetals de la cadena alpina.

Quatre comarques aragoneses ocupen la part central del Pirineu: Jacetània (18.702 habitants), l’Alt Gàllego (14.916), el Sobrarb (7.764) i la Ribagorça (13.177). La seva densitat de població, segons dades oficials de la DGA corresponents a l’any 2020, oscil·la entre els menys d’11 habitants per quilòmetre quadrat de l’Alt Gàllego (Sallent, Biescas) als 4 del Sobrarb (Aïnsa, Boltanya).

Es tracta d’una densitat molt baixa, com correspon a tot Europa a les àrees de muntanya, però no assimilable automàticament a l’anomenada Espanya vaciada. L’auge del turisme (d’hivern i d’estiu) ha fet que localitats com Benasc hagin passat, segons dades de l’INE, dels 1.312 habitants el 1998 als 2.239 el 2021. Jaca, que l’any 1900 tenia 4.934 habitants, en té ara 13.344, que durant la temporada d’estiu poden arribar a gairebé 47.000, fruit del fenomen de la segona residència de bascos, navarresos i saragossans. L’alcalde de Villanúa (petita localitat de la vall de l’Aragó, pròxima als centres hivernals de Candanchú i Astún), recorda que quan va arribar al càrrec, l’any 2007, hi havia 18 nens a l’escola. Ara n’hi ha 50.

L’èxode a les ciutats (Saragossa i Barcelona, principalment, en el cas del Pirineu aragonès) va ser una sagnia demogràfica constant durant bona part del segle XX, conseqüència de la duresa de la vida a la muntanya, del rendiment decreixent de l’agricultura i la ramaderia, i de la millor oferta laboral i educativa de les urbs. Però aquesta corba a la baixa s’ha anat corregint amb el fenomen del turisme, que no solament ha afectat les valls amb estacions d’esquí. El Sobrarb, que no té centres hivernals, però disposa des del 1918 de la immensa tirada del parc nacional d’Ordesa i Mont Perdut, té més places turístiques que les comarques veïnes. Podríem parlar, en fi, de comarques buidades, però només en alguns moments.

Els Pirineus no són Barcelona

Alguns experts en demografia han assenyalat que fenòmens en auge com el teletreball i la teleassistència, com també la demanda creixent de naturalesa pristina, tant per a l’oci com per a la vida quotidiana, constitueixen punts a favor de les valls pirinenques, si bé encara hi ha enclavaments condemnats a una pròxima despoblació.

Amb una superfície que és la sisena part dels Alps, la serralada hispano-francesa-andorrana té pràcticament el 90 % de les espècies animals i vegetals de la cadena alpina.

Cal preguntar-se si l’organització d’uns Jocs Olímpics d’Hivern hauria estat un estímul a l’hora de fixar població a les valls o, més probablement, un esdeveniment fugaç que deixa unes inversions, aprofitables o no, d’impacte limitat. És evident que els Jocs d’Estiu de Barcelona-92 van canviar, per a molt bé, la capital catalana, però aquest model no és traslladable a un espai tan ampli i divers com són els Pirineus. Alguns, en el món de la neu a Aragó, veuen amb més interès l’ampliació de les zones esquiables i la unió de les estacions d’esquí.

L’alcalde de Villanúa, Luis Terrén, sosté que si la neu aragonesa vol competir en un mercat global amb forta presència dels operadors turístics internacionals ha d’oferir àrees esquiables de més de 200 quilòmetres, cosa que només s’aconseguiria amb la unió d’Astún, Candanchú i Formigal, una operació que, en les seves primeres fases (unió de Candanchú i Astún mitjançant un remuntador), compta amb el suport de la UE a través dels fons Next Generation, però que té evidents costos mediambientals i paisatgístics.

Javier Acín, regidor de Jaca per la Chunta Aragonesista, partit d’esquerres que ha estat en contra tant del projecte olímpic com de la unió d’estacions, subratlla el contrasentit de fer grans inversions en neu enmig d’un canvi climàtic accelerat. «Uns Jocs amb competicions en taques de neu artificial no és un model que el Pirineu hagi de secundar», assenyala Acín. Terrén, en canvi, creu que la neu artificial, que ja es fabrica a Granada amb temperatures de fins a quatre graus sobre zero, pot ser una bona alternativa. «Fa falta aigua, però és una aigua que s’emmagatzema en forma de neu fins a la primavera.»

Ecologia i desenvolupament

Daniel Gómez García, biòleg de l’Institut Pirinenc d’Ecologia, del CSIC, amb seu a Jaca, sosté que el Pirineu no podrà competir mai en grans superfícies esquiables amb els Alps o amb les muntanyes dels Estats Units i el Canadà. Aquest investigador proposa especialitzar el que ja tenim per «vendre» la qualitat mediambiental i paisatgística i la sostenibilitat. «L’ecologia –assenyala Gómez– ha estat vista tradicionalment com un fre a l’economia. Però ara veiem que ecologia i desenvolupament van de bracet».

Un altre dels dèficits del Pirineu aragonès (i català) en relació amb la neu és la manca de grans esdeveniments esportius de primer nivell. L’organització de competicions ha estat una estratègia desplegada per Andorra amb fortes inversions. Tant la Copa del Món d’esquí alpí com la d’esquí de fons han tingut lloc en comptadíssimes ocasions als Pirineus, que, en canvi, sí que són escenari de proves d’elit d’esquí de muntanya. D’altra banda, en el món de l’esquí de competició són freqüents les queixes per la manca de suport a esportistes joves. Només les famílies amb alt nivell econòmic poden finançar els costos de tenir nois i noies competint en l’esport blanc.

Però més enllà de l’esquí, al Pirineu hi ha un ampli acord a l’entorn de la conservació d’uns paisatges i unes maneres de viure que, sense menysprear l’importantíssim sector turístic, depenen del foment de la ramaderia extensiva (amb el suport europeu mitjançant la PAC), l’explotació dels recursos forestals i l’aprofitament del medi per a la implantació d’energies netes.

El Pirineu no podrà competir mai en grans superfícies esquiables amb els Alps o amb les muntanyes dels Estats Units i el Canadà.

Vistos, en definitiva, els grans desafiaments de les comarques pirinenques, l’episodi de la candidatura olímpica del 2030 no ha enlluernat excessivament els muntanyesos, atesa la seva idiosincràsia particular. Un entusiasme excessiu hauria provocat una decepció similar al pas fugaç dels americans per Villar del Río de Bienvenido Míster Marshall.