Des que es va publicar el passat mes de novembre, el darrer llibre de Jordi Amat, El fill del xofer, s’ha convertit en referència obligada. És el llibre del qual tothom parla i que quasi tothom ha llegit. Un llibre amb 9 edicions en el moment d’escriure aquestes línies, en el llistat dels llibres més venuts de no-ficció en català durant 3 mesos i el més venut durant moltes setmanes, i amb una traducció al castellà que també rutlla.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

El primer que cal preguntar-se és per què el llibre ha tingut aquest èxit fulgurant. Sembla que molts catalans necessitàvem un llibre que parlés del costat fosc del nostre sistema polític i mediàtic, però que ho fes amb la necessària distància, temporal i personal, que ens permetés llegir el llibre sense sentir que ens estàvem mirant al mirall. Quan es va produir la reforma de l’Estatut de 2006, Jordi Pujol va fer una d’aquelles afirmacions categòriques que diuen molt amb poques paraules. Un gènere que al nostre país només saben conrear amb la mateixa precisió Felipe González i José María Aznar. «Catalunya s’ha mirat al mirall i no s’ha agradat», va dir l’expresident Pujol.

Després d’un període de transició, una part de Catalunya va decidir que volia agradar-se quan es mirés al mirall. De fet, el procés iniciat el 2012 i que acaba la tardor de 2017 com un mirall trencat, no deixa de ser un procés de construcció d’una imatge idealitzada del país, que es volia oferir neta i impol·luta, obviant no només la gran diversitat interna sinó aquest costat fosc, aquest angle mort, construït al voltant de la vella Convergència i Unió. «Mirall, mirallet, quina és la nació més bonica del món?»

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.