En el Hollywood dels anys 90 del segle passat, la sophisticated comedy va experimentar una mena de renaixement, no per modest menys significatiu. Superats els excessos postmoderns de la dècada anterior, dominada per paròdies embogides com ara Aterriza como puedas (1980) o Hot Dog (1983), van tornar trames més adultes, centrades en les relacions de parella o en la vida quotidiana a les grans ciutats, que ja havien configurat el gènere en els seus períodes de més esplendor, tant dels anys 30-40, amb Cary Grant i Katharine Hepburn, com dels 50-60, amb Marilyn Monroe i Jack Lemmon, entre tants d’altres. I això es va traduir en l’eclosió d’un altre grup d’intèrprets que –una mica a rebuf de l’èxit de Woody Allen, encara que rebaixant-ne les exigències artístiques– va aconseguir posar rostre i cos a un nou tipus d’urbanita, més neuròtic i autoconscient, que a poc a poc es convertiria en un arquetip global.

Actors com Tom Hanks i Billy Cristal, o actrius com Julia Roberts i Jennifer Aniston, van començar a poblar el nou imaginari romàntic de Hollywood amb peripècies en principi més atrevides, sobretot en qüestions sexuals i de gènere, però en el fons molt menys descarades i malicioses que els seus equivalents de trenta o cinquanta anys enrere: la famosa escena de l’orgasme fingit en un restaurant de Quan en Harry va trobar la Sally (1989), potser el film inaugural d’aquest revival, vista avui, es queda a les beceroles enfront del potencial subversiu d’aquelles altres que mostren Cary Grant transvestit i humiliat a La novia era él (1949), per no parlar de la ferocitat sexual amb què Carole Lombard assetjava els seus partenaires a Candidata a milionària (1935), una comèdia desvergonyida de l’encara injustament oblidat Mitchell Leisen.

Com deuen recordar, la noia que emetia gemecs de plaer en públic mentre la resta dels clients del local la miraven sorpresos era Meg Ryan, potser la reina de la comèdia dels 90. A Quan en Harry va trobar la Sally la van seguir Seducció prohibida (1992) i, sobretot, Alguna cosa per recordar (1993), que reconeixia el seu deute amb la comèdia clàssica a través d’un homenatge dubtós a Tu i jo (1957), l’obra mestra de Leo McCarey amb Cary Grant i Deborah Kerr. I després van venir French Kiss (1995) i Tens un e-mail (1998), potser els últims cartutxos d’un intent de resurrecció que va durar molt poc i d’una actriu que, a partir de llavors, no va tornar mai més a conèixer èxits d’aquella magnitud ni a recuperar l’encant que va saber recrear en aquestes comèdies, no per lleugeres –i a vegades maldestres– menys simptomàtiques de tot un final d’època: l’11-S va posar fi a una innocència i una ingenuïtat, fins i tot a unes esperances, que el cinema americà actual no ha tornat a retrobar mai.

En qualsevol cas, faríem malament si les menyspreéssim. El cinema de gènere sempre ens diu moltes coses sobre el cos social en el qual sorgeix i les formes que adopta per representar-se, i la comèdia de finals del segle xx no n’és una excepció. Abans de Quan en Harry va trobar la Sally s’havia estrenat Se acabó el pastel (1986), en la qual Mike Nichols, autor d’El graduat (1968), posava en escena un guió de Nora Ephron en el qual aquesta narrava la seva vida marital amb Carl Bernstein, un dels periodistes que va destapar el cas Watergate en els 70, que va costar la presidència a Richard Nixon.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.