El diàleg entre la Gran Bretanya i el continent ha tingut tants matisos que, cap al nou-cents, l’Eduard VII que havia estat rebut a París entre visques als bòers va acabar acomiadat amb un vive notre roi! Ha estat, al llarg dels segles, un diàleg fructífer i ric: si Churchill no hagués arribat a ser un francòfil tan clar, què hauria estat Europa?
El geni britànic, malgrat que sembla irreductiblement fidel a si mateix, ha tingut també un cert geni assimilador: del paisatgisme a l’arquitectura gòtica o pal·ladiana o la novel·la que sorgeix després de la recepció del Quixot, l’apropiació i l’elaboració de la influència continental – amb fites com el Grand Tour– estava destinada a arrelar en una tradició pròpia. I, per descomptat, Austerlitz i Trafalgar, Arapiles i el Somme, Agincourt i Crécy o, amb menys dramatisme, el Bordeus i el xerès, també són mostres de la fecunditat d’aquest rapport de mar a mar.
Un altre ítem: alguna cosa li devem els continentals a aquella Gran Bretanya que, onada rere onada, va acollir hugonots francesos, aristòcrates fugits de la revolució, resistents gaullistes, jueus perseguits i –per descomptat– romàntics i republicans espanyols. També els centenars de milers de tombes britàniques en territori continental són un homenatge al que –al cap i a la fi, i malgrat els avatars de la política– és una germandat.
Desorientació de postguerra
De Messina a Maastricht i del Mecanisme Europeu de Canvi a les andanades de Margaret Thatcher contra les inclinacions federalitzants de Jacques Delors, la inserció del Regne Unit a les Comunitats Europees ha estat, tanmateix, molt complicada. Potser per això no és ociós reflexionar sobre algunes imatges. Per exemple, el somriure de superioritat de Bretherton, el subaltern enviat des de Londres, en les reunions que se saldarien amb la negativa britànica al Tractat de Roma. O les múltiples humiliacions que –enfront d’una Anglaterra penedida– De Gaulle administraria al primer ministre Macmillan amb el seu bloqueig a l’ingrés europeu de la Gran Bretanya. O, en últim terme, l’alleujament d’Edward Heath – desastrós premier conservador– en aconseguir per fi l’admissió al club a principis dels 70.
