El diàleg entre la Gran Bretanya i el continent ha tingut tants matisos que, cap al noucents, l’Eduard VII que havia estat rebut a París entre visques als bòers va acabar acomiadat amb un vive notre roi! Ha estat, al llarg dels segles, un diàleg fructífer i ric: si Churchill no hagués arribat a ser un francòfil tan clar, què hauria estat Europa?

El geni britànic, malgrat que sembla irreductiblement fidel a si mateix, ha tingut també un cert geni assimilador: del paisatgisme a l’arquitectura gòtica o pal·ladiana o la novel·la que sorgeix després de la recepció del Quixot, l’apropiació i l’elaboració de la influència continental – amb fites com el Grand Tour– estava destinada a arrelar en una tradició pròpia. I, per descomptat, Austerlitz i Trafalgar, Arapiles i el Somme, Agincourt i Crécy o, amb menys dramatisme, el Bordeus i el xerès, també són mostres de la fecunditat d’aquest rapport de mar a mar.

Un altre ítem: alguna cosa li devem els continentals a aquella Gran Bretanya que, onada rere onada, va acollir hugonots francesos, aristòcrates fugits de la revolució, resistents gaullistes, jueus perseguits i –per descomptat– romàntics i republicans espanyols. També els centenars de milers de tombes britàniques en territori continental són un homenatge al que –al cap i a la fi, i malgrat els avatars de la política– és una germandat.

 

Desorientació de postguerra

De Messina a Maastricht i del Mecanisme Europeu de Canvi a les andanades de Margaret Thatcher contra les inclinacions federalitzants de Jacques Delors, la inserció del Regne Unit a les Comunitats Europees ha estat, tanmateix, molt complicada. Potser per això no és ociós reflexionar sobre algunes imatges. Per exemple, el somriure de superioritat de Bretherton, el subaltern enviat des de Londres, en les reunions que se saldarien amb la negativa britànica al Tractat de Roma. O les múltiples humiliacions que –enfront d’una Anglaterra penedida– De Gaulle administraria al primer ministre Macmillan amb el seu bloqueig a l’ingrés europeu de la Gran Bretanya. O, en últim terme, l’alleujament d’Edward Heath – desastrós premier conservador– en aconseguir per fi l’admissió al club a principis dels 70.

Mentre alguns encara intentaven fer passar excepcions per als seus productes de luxe a Rússia, la Gran Bretanya va ser remarcable en el suport a Ucraïna.

En definitiva, amb el capital moral en nivells màxims després de la victòria en la Guerra Mundial, el Regne Unit va perdre des del primer moment la possibilitat de donar forma al projecte europeu. I quan, amb la descolonització, va girar els ulls cap a Europa com a mercat de referència, ja era tard per enformar-lo a la seva mesura.

 

Excepcionalisme britànic

En el referèndum sobre el Brexit es va fer massa èmfasi en qüestions econòmiques i polítiques conjunturals i es va rebaixar l’estima a un condicionant cultural de summa importància: la fricció amb el continent ha tingut l’arrelament suficient per integrar un cert ethos de què és britànic i donar cos a característiques constants de la seva vida nacional. Emerson parlava del «dia afortunat» en què una onada va separar de França Kent i Cornualla.

Edwin Jones retrotreu un cert excepcionalisme britànic fins al cisma anglicà entès, al capdavall, com una cesura de la vella Europa. Altres ho farien amb Cromwell. Entremig, no obstant això, ja Shakespeare havia celebrat el mar com un «fossat protector» enfront de, per descomptat, el continent. L’«esplèndid aïllament» victorià del XIX va semblar substanciar políticament aquesta insularitat britànica en uns temps en què Anglaterra era el «Japó d’Europa», un país mirat amb esbalaïment per uns veïns continentals que anhelaven la seva pau i la seva prosperitat.

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

Amb el capital moral en nivells màxims després de la victòria en la Guerra Mundial, el Regne Unit va perdre des del primer moment la possibilitat de donar forma al projecte europeu.

Aquella Anglaterra era una nació amb una vocació continental per tradició limitada a garantir els equilibris europeus. Així ho va recordar Duff Cooper en presentar la dimissió després de l’Acord de Munic: la política europea del país, segons li va recordar a Chamberlain, havia comportat lluitar contra la temptació de l’hegemonia al continent, en tot el que va de Napoleó a Felip II i de Lluís XIV al Kaiser. D’altra banda, com ja havia dit Disraeli en el XIX, Anglaterra era «una potència asiàtica». I amb l’afegit no menys important de la seva «relació especial» amb l’amic americà, dada clau en un moment en què, després de l’esfilagarsament de l’Imperi, els britànics van haver de triar entre mirar cap a l’angloesfera o mirar cap a l’Europa continental.

 

Èxit i declinologia britànics

Preguntarse amb lamentació si el Regne Unit continua sent el que era té quelcom de tradició. S’ho va preguntar el continent en la guerra dels bòers, Gaziel en l’auge del feixisme («Anglaterra ja és un mite?») o el secretari d’Estat americà Dean Acheson davant dels «vents de canvi» del final de l’Imperi. No solament ha passat en la política: dos dels escriptors més brillants del segle XX anglès, Larkin i Waugh, s’afanyen a donar per liquidat cert geni o certa essència –la cultura pròpia, diguemne– del seu país. La declinologia britànica, té, doncs, cert arrelament.

No obstant això, a vegades la nostàlgia ennuvola la vista. Perquè el més cridaner del Regne Unit contemporani és, malgrat tot, com ha aconseguit transformarse després de guanyar una guerra i perdre un imperi. Un país cèlebre per les seves desigualtats destaca com a motor del consens de postguerra. L’antic «taller del món» passa de la indústria manufacturera a ser un puntal de l’economia del coneixement. I el que durant segles fou l’àrbitre dels mars es converteix –del pop a la llengua– en un domini no menys ferri del poder tou.

El Regne Unit encara és un dels pocs països del món que ha aconseguit fer de les seves institucions –pensem en la Corona– i la seva història una eina per afermar el prestigi i, per descomptat, ingressar diners. Quan jutgem els fracassos de la Gran Bretanya, només podem partir de la base que és un èxit.

 

Notícia de l’apocalipsi

Rússia pateix en una guerra que volia guanyar en quinze dies; els volums sobre el desgast dels Estats Units omplen més i més lleixes; França veu com rebenta el seu sistema de partits i declina la seva aura intocable al món; pel que fa a la Xina, no hi ha Institut Confuci que endolceixi la percepció que se’n té. Espanya ho passa malament amb cada Cimera Iberoamericana, i la crisi ucraïnesa ha reescrit el relat de l’Alemanya d’aquestes dècades. Què passa amb el Regne Unit?

Si no fos per la manca rampant de credibilitat personal de Boris Johnson, hi hauria arguments per no llançar el seu Govern sense contemplacions a la paperera de la història. Mentre alguns encara intentaven fer passar excepcions per als seus productes de luxe a Rússia, la Gran Bretanya va ser –amb un ímpetu potser digne d’altres temps– remarcable en el suport a Ucraïna. I mentre la Comissió Europea amenaçava fins i tot amb litigis per a les exportacions de vacunes, el Regne Unit es va anticipar de manera notable en el seu programa de vacunació; per no dir que, per sostenir sectors com l’hostaleria i la distribució, l’Estat va arribar a pagar fins a la meitat de la comanda en restaurants: una mesura de despesa pública amb la qual, tal vegada, Thatcher hauria tornat a la tomba.

La mateixa inquietud d’aquests anys, de Theresa May en endavant, té quelcom dels ajustos de funcionament d’un sistema capaç de corregir-se, amb un govern efectivament deliberatiu i col·legiat, on el premier no és un Cèsar, un parlament fort i uns partits robustos. També diversos: només cal veure la riquesa de perfils proposats per substituir Johnson abans de l’error Truss.

Potser la dada més important, amb tot, n’és una no per òbvia més citada: el Brexit no ha estat bo, però no ha estat l’apocalipsi. És important subratllar tots dos punts: del Brexit cap aquí, la britànica és la segona gran economia occidental amb un pitjor comportament en termes de creixement, després d’Itàlia, encara que no sempre és fàcil deslligar què pertany a la covid i què al Brexit. I el mateix Sunak ha reconegut que el Brexit ha afectat els intercanvis comercials. Alhora, com dèiem, no ha estat l’apocalipsi esperada.

 

El problema ‘tory’

La major part dels problemes actuals del Regne Unit es deuen, per tant, a errors no forçats emanats de problemes de lideratge, no de sistema. En tot cas, el món –i, especialment, Europa– i el mateix Regne Unit comparteixen la idea d’un Regne Unit en crisi greu, i això és el que és veritablement nou. Un lideratge efectiu podria combatre molts dels mals britànics d’avui, però també hi ha un substrat negatiu, amb molt de cultura política, que afecta la situació d’avui. Citem-ne alguns dels integrants:

A) Una torydependència excessiva. Els conservadors s’han vist sempre a ells mateixos com «el partit de la nació», però han deixat de ser una plataforma capaç d’atreure les masses d’un país divers i reflecteixen més el sentiment d’una elit localitzada i concreta (franges cada cop més nacionalistes del pròsper sud anglès): això succeeix malgrat l’extraordinària majoria del 2019, també rotunda al nord. El mateix referèndum del Brexit va representar una certa translació al públic general dels problemes interns d’un partit.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

B) Els mals del nacionalisme. L’estat d’opinió negatiu sobre el Regne Unit és més pronunciat al continent que en un país amb un sistema d’opinió –també premsa seriosa– molt nacionalista i filogovernatiu. Les elits governants han estat, per tradició, molt escassament autocrítiques pel que fa a la Gran Bretanya, la qual cosa alenteix la comprensió ajustada dels problemes: han estat els últims a adonarse de la crisi. S’ha trigat molt, per exemple, a valorar que el Brexit afectaria molt negativament la marca país, sobretot per als que n’eren els socis principals. I s’ha menystingut aquesta afecció negativa.

C) On és el laborisme? Excepte amb Tony Blair, el laborisme ha tingut sempre problemes amb Europa –van ser ells els qui van convocar el referèndum del 1975, per exemple. La seva aposta per un líder inelegible per anacrònic com Corbyn, més que tebi en matèria europeista, va ser un baló d’oxigen electoral per als tories –tant en el referèndum com en les generals.

 

El final de l’excepció britànica

L’efecte més cridaner del Brexit havia estat extirpar d’arrel qualsevol manifestació pública europeista. Això comença a canviar amb timidesa, però si l’Imperi s’havia aconseguit, com diu una frase cèlebre de Seeley, «en un moment d’inconsciència», ha quedat clar el que va tenir de moment oportunista el Brexit de Johnson: no se sabia, sense embuts, què es votava en votar Brexit.

Europa va ser, després de no pocs intents, la resposta britànica a la frase d’Acheson segons la qual el Regne Unit havia de trobar el seu paper al món després de l’Imperi. Després del Brexit, el diagnòstic és tant o més difícil, però amb la sortida de la UE i la seva crisi de percepció s’ha produït un efecte de desil·lusió que se sent com mai. No poc d’aquesta crisi prové de la sobtada presa de consciència d’un final: s’ha acabat aquesta excepció britànica segons la qual tenien un talent per a la política que no tenien els altres. I aquesta era una il·lusió que el nostre continent, tan anglòfil, mantenia des de fa segles.